Pau Roig
Situades molt a prop de la platja de Pals i encara força desconegudes fins i tot per molta gent del Baix Empordà, “Les Basses d’en Coll” són un conjunt d’arrossars, aiguamolls i dunes que des del 12 de maig de l’any 2010 formen part de la reserva natural parcial dels Aiguamolls del Baix Ter, situada dins del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter. Ocupen actualment unes 50 hectàrees de superfície i constitueixen, de fet, la desembocadura al Mediterrani del rec del Molí de Pals, on hi van a parar les aigües de la pràctica totalitat dels arrossars del municipi. Tot i que durant els temporals hi entra aigua marina –l’augment de la salinitat és essencial en el funcionament d’aquest tipus d’ecosistemes, ja que permet la renovació de l’aigua i dels nutrients–, la presència continuada d’aigua a la zona fa que tant la flora (retalls de salzeda i omeda, esbarzers, canyars, canyissars…) com la fauna (ocells com el martinet menut, amfibis i invertebrats, destacant especialment la població de tortuguetes) hi siguin molt presents al llarg de l’any: cada estació depara als visitants un paisatge clarament diferenciat i únic. A poca distància de les basses, a més, podrem visitar també una de les més fornides torres de guaita medievals de la zona: la Torre Mora.
Per començar la nostra ruta ens dirigirem en cotxe cap a la platja de Pals per la carretera comarcal GIV-6502 i seguirem els senyals indicadors en direcció a “Les Basses d’en Coll”, vorejant el Golf Platja de Pals precisament pel carrer que porta el seu nom. Una mica abans d’arribar a la recta que desemboca directament a la platja trobarem, a la nostra esquerra, una caseta d’informació de fusta, malauradament mig abandonada en l’actualitat (coordenades UTM 31T 515612, 649731). Deixarem el nostre vehicle en aquest punt, iniciant així una ruta circular que, a peu o en bicicleta, en una mica més de 6 quilòmetres ens permetrà veure i conèixer aquest espai natural (tot i que també hi ha la possibilitat de fer un itinerari més curt).
El camí que s’endinsa dins “Les Basses d’en Coll”, recte i planer, en aproximadament un quilòmetre desemboca en un altre camí. En aquest punt podem agafar el camí cap a la dreta en direcció a la platja, passant pel costat d’un observatori d’aus i arribant a la sèquia i a les primeres dunes de la platja de Pals en aproximadament un quilòmetre més de marxa. Però si volem fer la nostra caminada una mica més llarga, podem girar cap a l’esquerra, en direcció contrària al mar; després d’uns 800 metres trobarem una cruïlla, on girarem cap a la dreta, passant pel costat d’una barraca; uns 700 metres més endavant creuarem el Rec del Molí de Pals per un pont de ferro i seguirem avançant fins desembocar a la Carretera del Mas Pinell, que seguirem fins anar a parar al carrer Rossinyol, al costat del Càmping Delfín Verde. Precisament al final del carrer Rossinyol, confluència amb el carrer Pinsà, trobarem un camí a la dreta que en aproximadament un quilòmetre ens durà fins a la platja de Pals, destí de la nostra excursió.
Per la tornada tindrem fins a tres opcions: tornar pel mateix camí per on hem vingut, tornar pel camí de l’observatori d’aus que hem deixat enrere (opció que implicarà gairebé segur haver de travessar l’aigua de la sèquia, més o menys alta depenent del moment de l’any) o, finalment, tornar per l’Avinguda del Grau i el carrer del Golf fins arribar al lloc on hem aparcat el nostre vehicle.
Alguns apunts històrics sobre l’arròs de Pals
Tot i que aquest cereal havia estat introduït a la Península Ibèrica pels àrabs al segle IX, el conreu de l’arròs a l’Empordà comença, segons els documents que han arribat fins als nostres dies, el 1452. En aquest any es va atorgar una concessió per construir un molí d’arròs a Pals i les seves corresponents sèquies de reg, cultivant-se fins a principis del segle XIX a les zones rellents properes als rius Daró, Ter i Fluvià: es calcula que al segle XVII l’arròs produït a l’Empordà contribuïa a l’abastament de tota Catalunya, tot i que dos segles més tard, per causa del paludisme que originaven les aigües estancades dels arrossars i arran de l’aparició de conreus de cereals més rendibles, gairebé havia desaparegut.
L’any 1894, Pere Coll i Rigau, a la seva tornada de Cuba –on havia anat a l’edat de 13 anys per fer fortuna– va comprar les finques Arenales de Mar i Mas Gelabert. A la primera, una immensa extensió de dunes i basses al costat del mar, hi va plantar un milió de pins per fixar la sorra i organitzar una explotació forestal, mentre que a la segona va reiniciar el cultiu de l’arròs, abandonat des de feia gairebé un segle, fins aconseguir que l’any 1909 tornés a autoritzarse’n el cultiu. Prop de mig segle després, l’any 1953, una néta de Pere Coll, Rosa Coll, i el seu marit Baltasar Parera van iniciar al costat de les basses d’en Coll la mecanització del cultiu de l’arròs a l’importar des dels Estats Units la primera recol·lectora automotriu (Massey Harris) que va existir a Espanya. Fins aleshores, l’arròs es recol·lectava manualment i de manera artesanal, com es pot veure cada any en la concorreguda “Plantada tradicional de l’arròs” que es realitza a principis de juny al Mas Carles de Pals.
El conreu d’aquest cereal és, doncs, una activitat amb una llarga tradició al municipi, i per les seves característiques els arrossars tenen una gran importància ecològica i paisatgística. Les diverses varietats d’aquest cereal que es conreen a Pals (Bahia, Tebre, Sènia, Carnaroli,Bomba, Nembo, Loto, Thaibonet i Montsianell) necessiten per desenvolupar el seu cicle biològic camps permanentment inundats, amb una profunditat d’uns 15 a 20 centímetres.
Tanmateix, l’aigua ha d’estar a una temperatura relativament alta, entre 18 i 25 graus, motiu pel qual l’arròs es conrea al nostre país durant els mesos d’abril o principis de maig (època de sembra) a finals de setembre o principis d’octubre (època de recol·lecció).
Així, els camps d’arròs mostren una temporalitat inversa a la resta dels ecosistemes mediterranis, que acusen una forta secada estival. Durant l’estiu els arrossars llueixen un color verd intens, que juntament amb els canals i els arbres de ribera que els envolten donen un valor afegit i únic al paisatge. Després de la sega de l’arròs, que té lloc a la tardor, es mantenen en alguns arrossars làmines d’aigua al llarg de l’hivern que esdevenen àrees de repòs i hivernada per a moltes aus migratòries. La seva exuberant producció vegetal també és aprofitada per molts animals aquàtics com les puces d’aigua, altres crustacis –per exemple les anomenades “tortuguetes” (Triops cancriformis), tot i que malauradament fa anys que no se n’hi observen– i molts invertebrats que serveixen d’aliment a amfibis, a aus com el Martinet menut (Lxbrychus minutus) o el bitó (Botarus stellaris), i fins i tot mamífers com la llúdriga (Lutra lutra).
La Torre Mora
Vistes “Les Basses d’en Coll” i la platja de Pals, ja de tornada amb el nostre vehicle, val molt la pena fer una visita a la Torre Mora, una construcció medieval situada a poc més d’un quilòmetre de distància al bell mig de la pineda que trobarem just davant a la rotonda que hi ha entre el carrer del Golf i l’Avinguda de la Mediterrània.
Construïda a finals del segle XVI per protegir la població dels atacs de la pirateria que en aquell temps eren molt freqüents a tot el Mediterrani, es tracta de la torre d’una antiga masia (o casal), del qual resten vestigis més aviat escassos i força deteriorats al seu costat. La seva estructura, cilíndrica, conserva uns 10 metres d’alçada, amb restes de merlets a la part més alta, així com un perímetre d’entre 22 i 23 metres.
Consta de terrat i de dues plantes separades per una volta esfèrica; l’accés d’una planta a l’altra es feia amb una escala de mà a través d’un forat a la volta d’aproximadament 60 per 60 centímetres. Al costat de migdia té un gros esvoranc que constitueix l’entrada; situada a l’altura del primer pis, també s’hi s’accedia per una escala de mà. El seu parament és de pedres desbastades, lligades amb argamassa i els seus murs són molt gruixuts, mentre que a prop seu hi ha les restes de les anomenades “botigues”, petites cases de pescadors utilitzades com a refugi o com a magatzem que ja s’esmenten el 1489 i que al segle XVIII van arribar a ser una dotzena.
Recorregut: 6 quilòmetres i 500 metres aproximadament (anada i tornada).
Temps aproximat: 120 minuts (inclosa la visita a la Torre Mora)
Dificultat: Baixa. Camí molt planer i sense pèrdua, amb diverses variants de menor o major distància, ideal per fer tot l’any a peu o en bicicleta, però que pot implicar mullar-nos fins a la cintura –o fins i tot una mica més– a l’hora de travessar l’aigua de la sèquia per poder arribar fins a la platja de Pals.
Deixa un comentari