Per Mònica López García (Grup de Natura Sterna)
Arbre de la família de les moràcies i del gènere Ficus. Cultivat des de temps antics a la mediterrània i Àsia sub-occidental.
Situat al paratge del mateix nom en un petit istme que tanca la banda oriental de la platja de Castell, a Palamós, el poblat ibèric de la Punta de Castell gaudeix d’un immillorable control visual tant de la costa com de les zones interiors. Descobert l’any 1935 per Lluís Barceló i Bou (1873-1951), conservador de l’arxiu històric de Palamós, i declarat Bé d’Interès Nacional l’any 1996, és un assentament indigeta originari del segle VI aC.; tot i que va ser habitat fins a l’època romana, va tenir el seu moment de màxim esplendor durant els segles IV i IIIaC. Molt menys conegut malgrat trobar-se a menys d’un quilòmetre de distància en direcció a Cala Estreta, però, és l’anomenat hipogeu de Cala Sanià, una cova que possiblement va ser utilitzada com a lloc d’exhumació durant l’època prehistòrica, molt abans de l’establiment del poblat ibèric de Castell.
Anant de Torroella de Montgrí cap a l’Estartit, a tocar de les terres més altes de la plana del Baix Ter, a banda i banda de la carretera s’aixequen quatre imponents masos fortificats: la Torre Bagura, la Torre Quintaneta, la Torre Martina i el Mas Ral, actualment de propietat privada. Construïts en la seva major part durant la baixa Edat Mitjana –si bé les torres de defensa que tenen adossades són una mica posteriors–, són el testimoni d’uns temps turbulents que s’estenen des del segle XV fins al XVII, quan els pirates i els corsaris dominaven part del Mediterrani i realitzaven freqüents incursions a les costes a la recerca de presoners i de botí. El primer atac del que es té notícia a la zona, en tot cas, s’havia produït força temps abans, concretament l’any 1178, quan després de desembarcar al litoral un grup de pirates mallorquins van atacar la població i l’antic monestir d’Ullà.