El Museu Can Mario acull Neix en l’aire la primera flor, una exposició d’Anna Irina Russell (Barcelona, 1993), comissariada per blanca arias. Concebuda específicament per al Museu, la mostra converteix Can Mario en un organisme viu que respira amb el públic i desplega un conjunt d’escultures, instal·lacions, peces sonores i dibuixos que exploren la respiració com una experiència física, afectiva i política.
“Aquest projecte és un bon exemple de la voluntat de la Fundació Vila Casas per esperonar la creació contemporània i contribuir a la consolidació de joves trajectòries prometedores en el moment que més ho necessiten. No només volem actuar de plataforma per donar a conèixer la seva tasca artística, sinó també facilitar la producció de noves obres i la materialització de projectes fets ad hoc per als nostres espais. També ens agrada veure com es consolida la sèrie de catàlegs intervinguts que, amb aquest que ara presentem de la mà d’Anna Irina Russell, arriba a la setena col·laboració amb un catàleg convertit en escultura, protegit per una abraçada flonja” apunta Bernat Puigdollers, director d’art de la Fundació.
L’exposició reuneix algunes de les línies de recerca que han vertebrat el treball de l’artista en els darrers anys: els llenguatges no verbals, les formes de comunicació animal, les materialitats toves i inflables i les relacions d’interdependència entre els éssers vius. A partir d’aquests interessos, Russell converteix l’aire en matèria escultòrica i proposa una reflexió sobre la vulnerabilitat, el contacte i les formes de convivència.
Segons la comissària blanca arias, “amb aquesta mostra, pensada com un pulmó que s’eixampla i viu amb cada entrada d’aire des/conegut, el museu esdevé l’organisme que alhora encarna i fa visible la precarietat de la respiració així com ens ofereix un espai on oxigenar-nos”.
L’exposició s’articula en tres àmbits —Inspirar, Espirar i Aspirar— que recorren diferents dimensions de la respiració. El primer planteja la respiració com una experiència compartida i reflexiona sobre la vulnerabilitat i l’asfíxia; el segon aborda el contacte entre cossos i la contaminació mútua que tota convivència implica; i el tercer obre un espai per a la imaginació i la possibilitat de formes de vida més poroses, sensibles i interdependents.
La pràctica d’Anna Irina Russell es basa en una relació directa i física amb els materials i els processos de producció. La dimensió corporal ocupa un lloc central en la seva metodologia de treball: les seves peces es defineixen a partir de les possibilitats i els límits del seu propi cos, prenent com a referència l’abast dels braços, el volum que poden contenir les mans o el pes que és capaç de desplaçar. Aquesta pràctica evidencia un posicionament vinculat a una ètica feminista que reivindica l’acceptació dels límits corporals i materials, així com una pràctica artística ajustada a les condicions reals de producció.
A través de membranes inflables, estructures suspeses, teles, dibuixos i instal·lacions lumíniques i sonores, l’artista crea un ecosistema sensible inspirat en organismes que s’inflen, es transformen o modifiquen el seu cos per relacionar-se amb l’entorn. Les seves investigacions sobre la comunicació animal es tradueixen en escultures que respiren simbòlicament: cossos tous que s’expandeixen i es contrauen com un alè.
La mostra manté alhora un diàleg crític amb la tradició escultòrica. Russell reivindica materials i processos històricament associats a l’àmbit domèstic o a fases preliminars de producció —com el tèxtil, el cotó cru o el grafit— i els situa al centre de la pràctica artística. Les costures, els repunts, els plecs i les marques de producció es mantenen visibles i esdevenen part integral de l’obra.
Àmbits de l’exposició
Inspirar planteja la respiració com el primer gest de la vida i com una experiència compartida. Diverses estructures inflables ocupen l’espai expandint-se i contraient-se en ritmes gairebé sincronitzats. Les seves formes evoquen sistemes respiratoris animals, membranes orgàniques, estructures vegetals i organismes marins. En aquest àmbit es destaca Com unes ganes de respirar molt (2026), una obra formada per dues estructures que recorden uns pulmons i que introdueixen una reflexió sobre la respiració com a privilegi polític i sobre les desigualtats que travessen els espais comuns.
El segon àmbit, Espirar, desplaça l’atenció cap al contacte amb els altres. La respiració es presenta com un procés d’intercanvi i contaminació mútua en què els cossos es transformen a través de la convivència. Les seves superfícies toves acumulen rastres de contacte i transformació, fent visibles les conseqüències materials de les relacions.
En aquest àmbit es presenta Soplo (2023), una obra inspirada en mecanismes de defensa presents en determinades espècies animals. La peça reflexiona sobre el cost físic i emocional dels gestos de protecció, així com sobre les tensions que travessen els processos de comunicació. També hi trobem Tangram (2023), una instal·lació en què el buit i l’aire adquireixen una presència escultòrica pròpia. Realitzada amb tela de llenç, l’obra estableix un diàleg amb la pintura i amb la tradició artística catalana, alhora que explora la idea del descans, la recuperació i la necessitat de generar espais des d’on sostenir la vida.
Aquest àmbit connecta especialment amb perspectives ecofeministes i queer que entenen la vulnerabilitat i la interdependència no com a debilitats, sinó com a condicions inevitables i potencialment transformadores de l’existència compartida.
Finalment, Aspirar obre un espai per a la imaginació i la transformació. Les peces apareixen desinflades, plegades o convertides en pells buides, suggerint formes obertes i canviants. Aquest àmbit incorpora una sèrie de dibuixos realitzats al ritme de la respiració. Executats sobre paper vegetal amb llapis i goma, aquests treballs traslladen el moviment respiratori al gest gràfic i converteixen el dibuix en un registre de la seva pròpia coreografia.
L’exposició conclou amb Un sospir, un espai dedicat als dibuixos de Joana Torres, àvia de l’artista. Aquesta intervenció introdueix l’única presència cromàtica de l’exposició i obre una reflexió sobre la memòria afectiva, les genealogies familiars i la transmissió de sensibilitats i pràctiques creatives entre generacions.
Anna Irina Russell (Arenys de Mar, Barcelona, 1993) és artista visual i treballa entre l’escultura, la instal·lació, el so i la mediació artística. Formada en Belles Arts i Art Sonor a la Universitat de Barcelona, la seva pràctica se centra en els llenguatges no verbals, les formes de comunicació animal i les possibilitats expressives dels materials tous i inflables.
Recentment ha presentat exposicions individuals a Tabakalera (Birika bezain elastikoa, 2025) i Bombon Projects (Un contagi, 2025), i ha participat en exposicions col·lectives en institucions i centres d’art com la Fundació Joan Miró, Arts Santa Mònica, La Panera, el MACBA, La Casa Encendida i el CCCB. El 2025 va rebre el premi Because of Many Suns de la Col·lecció Taurisano en el marc d’Art-o-rama (Marsella), i el 2022 el Premi Miquel Casablancas.
Actualment és artista resident a La Escocesa i anteriorment ha desenvolupat residències a Hangar i Fabra i Coats. El 2024 va publicar Tomar aire, un llibre d’artista editat per Brillo.
