Seguint l’autovia que porta de Palafrugell a Calella, dalt d’un punt lleugerament elevat situat a un quilòmetre del mar i conegut amb el nom de Puig Carbó o paratge del Coral, hi ha dos búnquers aptes per instal·lar-hi unes metralladores o uns petits canons antitancs i, al seu voltant –tot i que més malmesa–, les restes de la trinxera que els comunicava entre ells.
Seguint la GR-92.1 des de Romanyà de la Selva al Puig d’Arques i al Puig de la Gavarra, el punt més alt del massís de les Gavarres amb els seus 535 metres d’altitud, hi podem trobar una de les cistes megalítiques menys conegudes i també menys concorregudes del Baix Empordà, la cista del bosc d’en Roquet, descoberta per l’historiador Manuel Cazurro l’any 1912 i restaurada per Lluís Esteva i Cruañas durant la dècada de 1950. Seguint el mateix camí, però, també trobarem dues fonts: la Font de la Ruda, sense aigua i fins fa poc mig engolida per la vegetació, i la Font Josepa, anys enrere una de les més populars del municipi i objecte no fa gaires anys d’unes obres de restauració, així com un espectacular aflorament rocós amb vistes espectaculars de les Gavarres: Roca Alta.
El petit municipi de Torrent el conformen aproximadament 8km² que s’estenen entre els darrers contraforts nord-orientals de les Gavarres i la vall de la riera de Torrent, a ponent del massís de Begur. Limita amb Palau-sator, Pals, Regencós, Palafrugell i Vulpellac, i el seu nucli urbà, a 44 metres d’altitud sobre el nivell del mar, el conformen una trentena de cases agrupades entorn del temple parroquial, documentat des del segle XIV però bastit al segle XVIII.
Conegut pels propietaris del terreny –la família Geli de Begur–, el dolmen del Cementiri dels Moros de Torrent va ser publicat per primera vegada l’any 1923 per Salvador Raurich, que apuntava que podia tractar-se de tres tombes diferents.
Construïda l’any 1907 i rica en ferro, La Font de la Teula va ser una de les fonts més populars i visitades pels habitants de Palafrugell durant la primera meitat del segle XX; restaurada no fa massa anys però una mica perduda –cap senyalització indica el recorregut i l’inici del camí va quedar bastant amagat amb les obres de l’autovia–, es troba situada en un paratge boscós dels últims contraforts del massís de les Gavarres en el seu descens cap a la costa. A uns dos quilòmetres de distància muntanyes amunt, perdut enmig del bosc, hi trobem el Dolmen de la Vinya Gran, un dels monuments megalítics més bonics però més desconeguts del Baix Empordà.
Situat a uns 277 metres per sobre del nivell del mar, a l’extrem meridional del massís de la Creu, a la zona de Can Mont, limitat per la Vall dels Molins, el Pla de Cabanyes i les serres de Romanyà de la Selva, Castellbarri constitueix, més enllà de la seva importància històrica i arqueològica –consta de dues entitats diferents: un poblat ibèric que es remunta al segle VII aC. i les restes d’una torre de guaita medieval–, un mirador privilegiat de la vall de Calonge, la badia de Palamós i de bona part del Massí de les Gavarres. Tot i la seva proximitat amb les urbanitzacions Mas Ambrós i Vizcondado de Cabanyes, i la seva protecció com a Bé Cultural d’Interès Nacional (l’any 1985), segueix sense ser massa conegut i actualment roman en un estat proper a l’abandó, víctima de l’inexorable pas dels anys i de les inclemències del temps.
El vessant est del massís del Montgrí es caracteritza per l’existència d’una àmplia zona de dunes de característiques particulars, localitzades especialment en el paratge del Coll de les Sorres.
A la part alta del Puig de la Cova de Llofriu (també anomenat Puig Granell o Puig Rosó), a aproximadament 200 metres sobre el nivell del mar, s’hi amaguen un possible paradolmen –anomenat Cova del Mas Estela, que tot i el seu nom no és massa a prop de la casa pairal del mateix nom– i un bloc de pedra natural que fins no fa massa temps es creia que podia ser un menhir d’època prehistòrica. És un paratge emboscat i encara força verge, situat al bell mig dels primers contraforts de les Gavarres en el seu camí natural cap al mar i amb una vista privilegiada de bona part de la plana de l’Empordanet.
Situada a 90 metres sobre el nivell del mar, sobre una talaia des d’on es divisa una excepcional panoràmica tant de Sant Feliu de Guíxols com de les escarpades costes que s’estenen entre aquesta població i Tossa de Mar, l’ermita de Sant Elm tal i com la podem veure en l’actualitat fou aixecada l’any 1723 –moment en què fou dedicada també a nostra senyora del Bon Viatge– sobre les restes d’una antiga capella construïda el 1452 però destruïda a finals del segle XVII per l’exèrcit francès.
A prop de 120 metres sobre el nivell del mar i durant anys desapareguda, la Cova del Ronquillo de Calonge es troba situada en un lloc veritablement privilegiat, des d’on es pot gaudir d’una de les millors vistes de la badia de Palamós i Sant Antoni de Calonge. A pocs metres de distància, les obres de construcció de l’autovia C-31 l’any 2008 van deixar al descobert, just a sobre del Mas Palet dels Llops, un abric prehistòric que en realitat és un paradolmen. Seguint el nostre itinerari i baixant fins gairebé tocar la plana, podrem admirar també una roca que fins ara es creia que havia estat gravada en temps prehistòrics, si bé les últimes investigacions situen la seva cronologia en algun moment de l’Edat Mitjana: la misteriosa Pedra de Fondils o dels Sacrificis.
Obert l’any 2009 després de les obres de recuperació i restauració del traçat i rehabilitat de nou a finals del 2016, el “Camí de l’Aigua” és una recorregut curt però amb força pendent (134 metres de desnivell acumulat) que uneix el nucli urbà de Begur amb la platja de Sa Riera passant prop de l’antic convent de Santa Reparada, construït durant la primera meitat del segle XVIII i convertit ja fa uns anys en un hotel de luxe.
