Divendres, 18 de setembre del 2026, a la llibreria El Cu-Cut de Torroella de Montgrí a cinc minuts de les set, va iniciar-se la presentació d’una nova autora de novel·la policíaca que comença l’aventura d’endinsar-se en aquesta temàtica editada per una de les editorials amb seu a l’Empordà –encara preservat i que duri– l’Editorial Siruela. De Vilaür al món arriba Los malos muertos.
No érem gaires, es nota que la tardor comença, però érem suficients per no deprimir ningú i establir un bon diàleg en acabar la presentació. La Maria Teresa Calabús ens avançava que l’Elisabeth Anglarill, l’autora de Los malos muertos, editada per Editorial Siruela a la col·lecció Nuevos Tiempos Policiaca és coneguda i reconeguda com a periodista, directora de documentals (Feminismes 76, quan ens va canviar la vida, Colita sin filtros, Ricardo Bofill, la hoja en blanco, entre d’altres), i autora també de llibres de cròniques per entendre com eren llocs que s’han transformat com El Caire o directament vinculades a la seva professió de periodista (“El Cairo en los zapatos: retratos de una sociedad en el país del Nilo”; “Periodistas en peligro VT-22”, Editoral Flor del Viento).
S’establí un diàleg a partir de la pregunta: Com se t’acut passar a la ficció, tu que ets documentalista, és a dir periodista arrapada a explicar amb pèls i senyals la realitat que ens presentes? Ha estat difícil passar a la ficció?
L’Elisabeth somriu, repassa els collarets de mil colors i de mil històries viscudes que porta al voltant del coll, i respòn directa: “Mira, com a periodista quan faig documentals em nodreixo de tot allò que la gent m’explica, en poc temps he de resumir de forma fidedigna el que em trasnsmeten, sense afegir-hi quasi res, fora del que permet la producció audiovisual. La ficció et permet fer dir als personatges el que et dóna la gana! Volia fer, per un cop almenys, allò que em donés la gana escrivint. M’agradaria que qui llegeixi la novel·la s’hi passi una bona estona i arribi a fer alguna reflexió sobre l’espoli del patrimoni, sobre com es construeix un relat, qui el construeix i com a vegades per un petit fet es pot modificar estigmatitzant o variant realitats que semblen pètries, reflexionar sobre quantes realitats hi ha en cada una”.
Aquí ja es va obrir l’aixeta a les puntuacions des del públic assistent, demandes del Com ho fas? Què t’interessa? Per què L’Escala, i Empúries? Per què una novel·la negra?. Els perquès de tot plegat rauen en la curiositat, l’estima per un paisatge ben conegut des d’abans de néixer, per aquesta “xava” conscient de ser-ho, que ja es passejava per aquests verals mentre els seus pares hi venien abans no ens envaís el turisme actual. La novel·la respira en aquells estius de menuda descobrint dunes, pedres, blaus impossibles, les anxoves i la tramuntana. L’Elisabeth explica que és una àvida lectora de novel·la històrica i de thriller i aquesta primera novel·la és una mica de cada cosa. Té molt d’ella algun dels personatges troncals –li diu el seu marit i lector– i el que conté és la voluntat d’explicar com es va construir això que ara és Empúries, gràcies a la voluntat de gent de pedra picada com Puig i Cadafalch aliat amb pròcers de l’Escala i Catalunya, com s’escriu el relat per crear un imaginari de tothom, més enllà d’un recinte arqueològic visitable, Empúries, les ruïnes d’Empúries van esdevenir memòria viva de les nostres arrels culturals, de civilització, l’espai fundacional que lliga la terra i el mar mediterrani amb unes formes de fer i de viure que encara ens fan com som. Entre dos assassinats en dues èpoques que transcorren en paral·lel, ens explica una mica qui som, com som i d’on venim.
S’amplia el diàleg i s’intervé des del públic: Com és que tria la forma de narrar entre dues èpoques (1912 -2012), dos segles, dos crims? Ens explica que no li agrada de topar-se amb autors que et fan donar voltes sense solta, que ella pretén que els lectors puguin seguir la narrativa portant-los de la mà de forma elegant, amb misteri, sí, però sense enganys. La documentació ha estat important per a escriure, parlar amb arqueòlegs, forenses, policies, passejar per les ruïnes, visitar el museu, tot l’ajuda a deixar anar petites pistes que situen l’època (olors,estris,oficis) i apropen els personatges, fent que qui llegeix pugui pensar “jo també ho sabria resoldre”.
Comparteix que en el procés d’escriptura i documentació s’hi han donat serendípies d’aquelles que et fan pensar en la quàntica. Resulta que a Cerdanyola del Vallès, on ara resideix l’autora, hi ha una gran casa al que fou el barri residencial Montflorit, la mansió dels Riera-Albert. La casa d’Amèlia Albert i Paradís i el seu marit, el pintor Isidre Riera i Modolell, Amèlia era la germana de la Caterina Albert/Víctor Català. En aquella mansió, l’escriptora escalenca, promotora amb son pare d’aquesta Empúries que coneixem, va passar-hi llargues estades. Fils invisibles?
Acabant ens explica que abans no va poder publicar Los malos muertos, va rebre unes quantes negatives. Agents literaris, alguna editorial recomanada que no hi van veure interès en publicar-la però ella no va desistir. Va fer allò que fan aquells que volen editar, trucar a porta freda a l’editorial que creus podria estar-hi interessada. Amb Siruela, va funcionar Va fer arribar l’original tal i com indicaven a la pàgina web i en dos dies l’editor Julio Guerrero la trucava per que hi anés. La resta la teniu a les mans si passeu per la llibreria o aneu a la biblioteca. Val la pena. És escrit en castellà –ja el traduirem un dia d’aquests i no només al català, n’estic ben segura– l’Elisabeth ens explicà la raó, el català és la seva llengua materna i amb la que viu però la seva carrera professional l’ha feta sempre en castellà és la llengua amb la que està més confortable per escriure, m’aventuro a predir que qualsevol dia s’arrenca a fer-ho en català, les arrels empenyen, com les pedres d’Empúries. Sense por, ni vergonyes, sucant la ploma al cor.
Los malos muertos ens ajuda a reflexionar al voltant de com d’important és preservar el patrimoni, les pedres que ens parlen, el valor de la cultura, de l’honestedat professional i el compromís amb la veritat, la memòria i la història de qui gestiona els nostres impostos abans i ara. En aquest llibre redescobrireu llocs coneguts, us podreu imaginar personatges llegits sota noms diferents, de ben segur us agafaran ganes de fer una mica d’arqueòlegs, mirareu diferent les pedres, els braçalets, les àmfores entaforades en vitrines a un museu, passareu més hores a ca l’antiquari i us prendreu un Gin-tonic al capvespre mentre piquen les onades a les roques a la terrassa del bar Medusa o un vermut a sol batent a la galeria de l’Hostal Empúries (Villa Teresita). Una reflexió de segles, dels indiketes a les nostres tertúlies literàries. No puc fer spoilers però si us agrada el thriller i estimeu aquests verals, llegiu-vos-el, no us decebrà.
