Un estudi liderat per la Universitat de Girona (UdG) i l’Institut Espanyol d’Oceanografia ha revelat que hi ha prou proves per declarar una nova espècie de tonyina a la zona de l’Atlàntic Nord i el mar Mediterrani.
Les conclusions d’aquesta recerca es basa en l’estudi d’ADN de més de 600 exemplars on es determinen que hi ha prou evidències que demostren la nova espècie. Fins ara s’englobava en una única espècie de tonyina, però s’ha constatat que es tracta de dos tipus d’animals diferents. Una és la que habita a la zona de l’Atlàntic Est i l’altra la del Nord i del mar Mediterrani. Contenen nivells de divergència genètiques comparables a altres espècies ja reconegudes dins del gènere Ethynnus, mot genèric de la tonyina.
Per tal de certificar aquesta nova espècie, la recerca ha consistit a separar les poblacions septentrionals i tropicals en dos grups diferents. Els autors conclouen que els animals guarden dues espècies evolutivament diferents però que guarden una aparença externa molt semblant. Per això, fins ara s’englobaven tots els exemplars dins de l’etiqueta Euthynnus alletteratus, una nomenclatura científica que a partir d’ara es mantindrà per a aquelles tonyines de l’Atlàntic oriental. Els investigadors proposen que la nova espècie es reconegui com a Euthynnus quadripunctatus.
El nom té l’origen en la descripció original de l’espècie datada del 1817 i que es va fer servir més tard per referir-se a aquests animals abans que s’incloguessin dins de l’espècie Euthynnus alletteratus.
A banda de les diferències genètiques entre les dues espècies, els investigadors han constatat que hi ha diferències clares en els patrons de creixement. En el cas dels animals que habiten en les aigües mediterrànies i del nord de l’Atlàntic tenen un creixement més ràpid i assoleixen talles superiors en edats comparables. A més, el creixement té més estacionalitat que en els casos de tonyina de les aigües tropicals. Això vol dir que els exemplars creixen més coincidint amb els mesos més calorosos.
Per altra banda, el treball mostra que hi ha una estructura poblacional més complexa dins de cada una de les espècies analitzades. En les tonyines de les aigües septentrionals hi ha tres grans poblacions, una a l’Atlàntic Occidental, una a l’Oriental i una tercera a la Mediterrània oriental. A més, es determina que el canal de Sicília és una barrera important en el flux genètic entre les dues poblacions de la Mediterrània.
En canvi, en les poblacions tropicals estudiades hi ha diferències entre el Senegal, Costa d’Ivori i Gabon. De tota manera aquestes són molt menors que la profunda separació entre les septentrionals i les tropicals.
Aquesta nova espècie suposa canvis en la gestió pesquera que hi havia fins ara, ja que les captures s’agrupen en grans àrees estadístiques que no necessàriament coincideixen amb les unitats biològiques identificades per a l’estudi. Per això, els investigadors adverteixen que en algunes àrees es podrien estar agrupant exemplars de les dues espècies. Per això, els autors determinen la necessitat de delimitar amb més precisió la distribució geogràfica dels dos tipus de tonyina i les diferents poblacions que tenen abans d’establir noves mesures de gestió pesquera.
Una de les principals incògnites es troba precisament a la zona de transició entre ambdues espècies. L’absència de mostres del Marroc, el Sàhara Occidental i Mauritània impedeix encara establir on se situa exactament el límit entre els dos llinatges i determinar si existeix algun grau de barreja entre ells. Els autors també consideren necessari incorporar mostres de l’Atlàntic sud-occidental per completar el coneixement sobre la distribució global d’ambdues espècies.
