Pau Roig
Situat al paratge del mateix nom en un petit istme que tanca la banda oriental de la platja de Castell, a Palamós, el poblat ibèric de la Punta de Castell gaudeix d’un immillorable control visual tant de la costa com de les zones interiors. Descobert l’any 1935 per Lluís Barceló i Bou (1873-1951), conservador de l’arxiu històric de Palamós, i declarat Bé d’Interès Nacional l’any 1996, és un assentament indigeta originari del segle VI aC.; tot i que va ser habitat fins a l’època romana, va tenir el seu moment de màxim esplendor durant els segles IV i IIIaC. Molt menys conegut malgrat trobar-se a menys d’un quilòmetre de distància en direcció a Cala Estreta, però, és l’anomenat hipogeu de Cala Sanià, una cova que possiblement va ser utilitzada com a lloc d’exhumació durant l’època prehistòrica, molt abans de l’establiment del poblat ibèric de Castell.
Per començar la nostra ruta ens dirigirem en cotxe a la platja de Castell, primer per la C-31 i després pel camí de Castell, i deixarem el nostre vehicle a l’espaiós aparcament que hi ha pocs metres abans d’arribar a la platja. Creuarem la sorra en direcció a Cala Estreta, cap a l’esquerra i, seguint els senyals, agafarem un camí que s’endinsa dins una pineda vorejant les roques. Amb un desnivell acumulat que no arriba als trenta metres, en una mica menys de deu minuts en durà fins al primer punt d’interès de la nostra excursió: el poblat ibèric de Castell (coordenades 41°51’40.4’’ N 3°09’31.6’’ E).
El segon poblat indiget de Catalunya
Descobert l’any 1935 per Lluís Barceló i Bou, conservador de l’arxiu històric de Palamós, i excavat en extensió entre els anys 1943 i 1949 per Lluís Pericot i Miquel Oliva, fins al 1996 no va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional. Va ser fundat pels volts del segle VI aC. per la tribu dels indigets en una petita península que oferia immillorables condicions de control i defensa, tot i que aproximadament dos segles més tard, cap al segle IV aC., el petit poblat es va fortificar pel costat de més fàcil accés a la península amb una muralla que l’envoltava –a l’exterior hi havia un camp de sitges per emmagatzemar cereals–; l’entrada al recinte, a més, va ser reforçada amb dues torres quadrades exemptes. Al llarg d’aquest mateix segle i durant el segle III aC., quan va assolir el seu moment de màxim esplendor, la comunitat que hi vivia va entrar en relació amb el món colonial, possiblement a través de la ciutat ibèrica d’Ullastret, i va experimentar un creixement demogràfic que va provocar una organització i expansió urbanística determinada forçosament per la topografia del lloc però d’una enginyeria notable: el pendent es va salvar per mitjà d’un sistema de terrasses esglaonades, reforçades per murs de contenció de tècnica propera a la ciclòpia.
Amb l’arribada dels romans a Empúries l’any 218 aC. el poblat va tenir una evolució diferent a la resta de poblats ibèrics de la zona, que majoritàriament van ser abandonats. Gràcies a la seva importància estratègica, el de Castell va viure una important reforma urbanística i la construcció d’un nou sistema defensiu. Es va ampliar cap al nord i es van construir torres que flanquegen l’entrada donant pas a una plaça porticada envoltada de locals comercials. Les últimes reformes del poblat iber van tenir lloc en temps de l’emperador August, però el deteriorament de les estructures del poblat i la instauració definitiva de la Pax Romana van fer que deixés de ser necessari estratègicament, fet que va provocar el seu progressiu abandó durant el segle I dC.
Les restes que han arribat fins als nostres dies tenen una gran entitat i presenten un estat de conservació molt bo: en alguns llocs s’han localitzat paraments de més d’1,5 metres d’alçada i es conserva la major part de les estructures arquitectòniques del poblat, fet que ha permès reconstruir-ne la planta. Encara que no s’ha excavat extensivament tota la superfície que ocupava, s’han mantingut pràcticament íntegres totes les estructures essencials d’aquests tipus de jaciments: la muralla, les habitacions, la xarxa de carrers que organitzaven la trama urbana, les cisternes per a emmagatzematge de l’aigua, les sitges per guardar-hi el gra… Arquitectònicament, per altra banda, el conjunt resulta d’una tècnica molt acurada i la troballa d’alguns elements arquitectònics com bases de columna i dovelles, entre d’altres, fa suposar l’existència d’un edifici públic, possiblement un temple hel·lenístic, situat a la part més alta del poblat.
S’hi han trobat materials arqueològics des del segle VI aC. fins a finals del segle III aC. i d’època romana fins al segle I aC., entre els que destaquen la ceràmica grisa emporitana, les importacions gregues, la ceràmica campaniana i un plom amb una inscripció ibèrica que conforma un dels textos més extensos que s’han trobat fins al moment a Catalunya. L’antiguitat de les estructures defensives, la personalitat de la seva producció ceràmica i l’antiguitat del gran edifici situat a l’acròpoli indiquen, sense anar més lluny, que aquest va ser el segon poblat indiget més important de Catalunya després de la ciutat ibèrica d’Ullastret.
Una cova al costat del mar
Visitat el poblat ibèric, agafarem el pedregós corriol que, amb les muralles de l’antic assentament indiget a la nostra esquena, trobarem a la dreta perfectament indicat i que mena fins a Cala Estreta. Després d’admirar la preciosa cala de la Foradada (i una mica més endavant, a mida que ens anem enfilant, també la magnífica vista que s’albira del poblat ibèric), caminarem poc menys de sis cents metres entre els arbres i les roques fins a trobar, a pocs metres del camí principal, l’hipogeu de Cala Sanià (coordenades 41°51’48.7’’ N 3°09’52.1’’ E).
Escriuen Enric Carreras, Pere Gay, Josep Tarrús i Josep Agustí en l’únic article publicat fins fa poc sobre aquest hipogeu (1) que “les coves artificials també conegudes com a hipogeus tallats a la roca són una classe de sepultura força estesa a la Mediterrània Occidental en època calcolítica (2.700-2.200 aC.)”, si bé a Catalunya són més aviat escasses. Al Baix Empordà, però, en tenim alguns notables exemples com la cova de Sa Tuna i la cova dels Moros, a Solius (Santa Cristina d’Aro), o les coves de Ses Falugues d’Aiguablava (Begur), entre d’altres. Enric Carreras va identificar el 6 de febrer del 2001 l’hipogeu de Cala Sanià com una cova sepulcral, la més propera al mar de totes: “Es tractava originalment d’una cova sepulcral de forma ovalada, amb una entrada circular de la qual encara es veuen testimonis en el seu costat dret. Així mateix, el sòl davanter de la cova mostra restes de la roca treballada, que deixen veure la seva condició oval”. Actualment, no obstant, la cova de Cala Sanià és molt més aprofundida i l’entrada també és molt més oberta del que era originàriament, ja que “totes aquestes coves sepulcrals en el decurs del temps han estat habitades per gent diversa –des d’eremites medievals a moderns bosquetans– que les han anat habilitant segons les seves necessitats”.
La cova, en efecte, està molt modificada, de manera especial a la zona de l’entrada, molt més àmplia del que era originalment, però també l’interior, molt més aprofundit. Amida interiorment 3 metres de llargada per 2,5 d’amplada i 1,4 metres d’alçada; la seva entrada està orientada al sud i mesura 2 metres d’amplada per 1,2 metres d’alçada.
Salvador Dalí i Castell
De retorn a Castell, si disposem encara de temps és molt recomanable acostar-se fins a l’anomenada “Barraca d’en Dalí”, situada a una mica menys de 500 metres de l’extrem nord de la platja (uns 10 minuts de marxa). El camí fins a la barraca està senyalitzat amb rètols de l’Espai d’Interès Natural Castell-Cap Roig i no té pèrdua possible: s’ha d’agafar la pista que surt a l’esquerra del camí que puja cap al poblat ibèric –que queda a la nostra dreta– i anar seguint les indicacions.
El pintor Salvador Dalí (1904-1989) ja coneixia el paratge de Castell per la seva amistat amb el pintor Josep Maria Sert, propietari fins al 1940 del mas situat al costat de la platja, el mas Juny, i hi va passar també alguns dies convidat pel seu següent propietari, Alberto Puig Palau. En una d’aquestes estades, l’any 1948, el pintor va fer un croquis de com podria ser el seu taller, que Puig Palau va fer construir al mig del bosc, en un indret a la falda del Puig Boter que va escollir Nicolàs de Woevodski, el rus propietari de Cap Roig: es tracta d’una barraca d’un sol espai, al qual s’hi accedeix per una porta inclinada dalt d’uns 4-5 escalons; a la façana hi ha una obertura circular i al sostre una claraboia per il·luminar l’interior. L’estudi va ser utilitzat per la pintora francesa Colette, una de les invitades de Puig Palau, però mai per Salvador Dalí, que només el va visitar tot aprofitant per fer-s’hi nombroses fotografies (2).
Notes:
1.- “Una cova sepulcral artificial identificada a Cala Sanià, Castell (Palamós, Baix Empordà)”, al butlletí número 139 del Centre Excursionista d’Olot (abril 2001). Veure també MARTÍN ROIG, Gabriel (2016): “L’hipogeu prehistòric de Cala Sanià a Palamós”, al número 53 de la Revista del Baix Empordà, Palamós.
2.- Per a més informació és molt recomanable la lectura de PUIG, Evarist (2003): “Relació de Dalí amb Castell”, al número 1 de la Revista del Baix Empordà, Palamós.
Recorregut: 3 quilòmetres i 200 metres aproximadament.
Temps aproximat: 105 minuts (inclosa la visita del poblat ibèric).
Dificultat: Baixa-mitjana. Camí perfectament, ample i sense dificultats fins al poblat ibèric de Castell, que després es converteix en un corriol sense pèrdua però amb alguns trams una mica costeruts i plens de roques i pedres que dificulten lleugerament la marxa.
Variants: Cala Estreta, aproximadament a un quilòmetre de l’hipogeu de Cala Sanià (només anada). Camí amb alguns trams dificultosos a causa de les roques, les pedres soltes i alguns esllavissaments però amb molt poc desnivell i sense pèrdua possible. La ruta es pot fer caminant des de Palamós, que es troba a aproximadament 3 quilòmetres de distància de la platja de Castell, passant per la platja de La Fosca, el castell de Sant Esteve de Mar i la Pineda d’en Gori.
