Un arbre: la Figuera (Ficus carica)

Per Mònica López García (Grup de Natura Sterna)

Arbre de la família de les moràcies i del gènere Ficus. Cultivat des de temps antics a la mediterrània i Àsia sub-occidental.

Català: cabrafiguera, figuera, figuera comuna.
Castellà: cabrahigo, higuera.
Francès: figuier.
Anglès: fic tree.
Occità: cabrafic, cabral, figuiero. figuier, figuièra.
Vasc: piko-arra, pikondoa, piko-ondo.

Habitat: silvestre, a zones seques i assolellades amb terra fresc i humit i també a zones rocoses, des del nivell del mar fins als 1.700m d’altitud.

Etimologia: Ficus, nom antic de la figuera. Carica, probablement al·ludeix a Caria, antiga comarca d’Àsia occidental, on aquest arbre va ser molt cultivat.

Descripció: arbre o arbust caducifoli de 5 a 10 metres d’alçada, copa gruixuda, arrodonida o aplanada. Fulles amb una llargada de 10 a 35cm i una amplada de 10 a 18cm, són grosses, lobulades, de color verd per la cara superior amb la cara interior lleugerament vellutada i de color verd gris.
El tronc té nombroses branques gruixudes, de fusta poc densa. Es ramifica a poca alçada, això dona lloc a que es vegin exemplars amb branques tocant a terra.
L’escorça és llisa i grisenca. La fusta és de color gris o blanc groguenc, tova i esponjosa, propensa a fer-se malbé amb les variacions d’humitat i es podreix ràpidament. És de mala qualitat i amb pocs o gens d’usos. A l’antiga França es va fer servir per esmolar ganivets i tisores i, segons Teofrast, amb la seva fusta es feien seients de teatre, garlandes i algun altre ornament.
La figuera produeix un líquid blanc irritant anomenat làtex.

Produeix dos tipus de flors, masculines i femenines, que es troben en un receptacle en forma de pera anomenat siconi. Les flors masculines estan situades al voltant d’un orifici d’entrada a la part basal del siconi, anomenat ostíol i les femenines a l’interior del siconi.
La pol·linització es dona gràcies a la intervenció d’una vespa de la família Blastophaga. Una vespa femella penetra per l’ostíol dins del siconi i allà diposita els seus ous, a dins de les flors femenines d’estil curt. Allà es formaran les larves de les futures vespes. Aquests insectes poden ser mascles o femelles. Els mascles no tenen ales i, per tant, mai surten d’allà dins. La seva funció és fecundar a les vespes femelles que també han nascut dins del siconi, i un cop les vespes mascles les han fecundat, els hi fan un forat perquè aquestes puguin sortir a l’exterior. Desprès d’aquest acte, els mascles moren a dins. Les vespes femelles fecundades, que sí tenen ales per desplaçar-se, al sortir del siconi ja van ben impregnades del pol·len i van a buscar un altre siconi per posar-hi els seus ous i començar un nou cicle reproductor.

Hem de tenir en compte que hi ha figueres que no necessiten aquest procés de pol·linització, i es reprodueixen per partenogènesis, com és el cas de la majoria de figueres cultivades per a consum humà.
El fruit resultant és l’anomenada figa que, en realitat, és una infructescència, és a dir, un conjunt de fruits, els quals podem observar en obrir-la. La figa és carnosa, dolça i, generalment, vermellosa per dins, i la seva pell pot ser verda, groguenca, porpra o morada per fora, tenint en compte que hi ha cap a mil varietats de figues entre les cultivades i les silvestres.
A finals d’estiu i principis de tardor trobem les figues, que són els fruits madurs que procedeixen de les flors pol·linitzades i, a finals de primavera i principis d’estiu, trobem les figaflors, en castellà “brevas”, que procedeixen de flors que no han necessitat pol·linització.
Les figues comestibles contenen un 80% d’aigua, hidrats de carboni, sacarosa, fructosa i glucosa, vitamines A, B1, B2, B3 y C, potassi, magnesi i calci. Són digestives i tenen un alt contingut en fibra. També es poden menjar seques. Hi ha moltes receptes utilitzant les figues i també es pot fer licors i altres begudes.

Curiositats: segons el Gènesis, Adam i Eva van cobrir la seva nuesa amb fulles de figuera en ser enxampats en “pecat” a l’Edèn. A la Roma antiga, es considerava un arbre sagrat, ja que es diu que Ròmul i Rem van ser alletats per una lloba, sota d’una figuera. Amb les fulles de la figuera es coronava a Saturn, els grecs la dedicaven a Mercuri, els espartans a Bac i a l’Índia es consagrava a Vishnu.

Algunes frases relacionades amb figuera:
Ets més alt que una figatera: se li diu a una persona que és molt alta.
Sembla que baixis (o caiguis) de la figuera: no saber alguna cosa, no adonar-se’n o estar despistat.
Ets un figaflor: es diu a una persona sense esma o de poc caràcter per fer o dir les coses.
Fer figa: quan una cosa no surt bé o com s’esperava.
De figues a bacores (de higos a brevas en castellà): quan alguna cosa succeeix de tant en tant o a llargs intervals.

*Article extret del número 6 de Sterna, la revista, disponible a: http://ocellvallridaura.000webhostapp.com/Sterna/Sterna.html.