A peu pel Baix Empordà: De Sant Feliu de Guíxols a Pedralta

Per Pau Roig

Situada a uns 295 metres d’alçada sobre el nivell del mar al petit massís del Montclar, dins la serralada de la Selva Marítima i just a la línia divisòria de les conques del torrent de les Aigües i del torrent del Vilar, la Pedralta és un dels monuments naturals més coneguts i visitats del Baix Empordà. És una pedra cavallera oscil·lant fins no fa gaires anys i de grans dimensions (101 tones de pes i 34m³ de volum), la més grossa no només de Catalunya sinó de tota la península Ibèrica i sembla ser que també d’Europa. Amb el pas dels anys, a més, s’ha convertit en un lloc de referència tant pels habitants de la Vall d’Aro –antigament ja servia de fita de terme entre els municipis de Santa Cristina d’Aro i de Sant Feliu– com per als turistes i als visitants.

Hi ha diversos camins per arribar a Pedralta (coordenades UTM 31 T 498551, 4626647 ETRS 89). El més fàcil, accessible a peu i per a tot tipus de vehicles, és la pista asfaltada d’una mica menys de quatre quilòmetres que arrenca de la carretera de Girona just a l’entrada de Sant Feliu de Guíxols i travessa la barriada de Bujonis, amb senyals indicatius al principi i al llarg del camí. Des de Sant Feliu hi ha un altre camí, força més llarg (uns 12 quilòmetres i gairebé tres hores de marxa), que surt del carrer Rosselló, davant del col·legi Gaziel, passa per l’ermita de Sant Amanç, Can Bordes, el Coll de L’escorpí i el Coll del Pla del Vidre, entre d’altres.
Un tercer camí és el que surt de Can Llaurador, al terme municipal de Santa Cristina d’Aro, i arriba a Pedralta després d’aproximadament 3 quilòmetres i 300 metres de marxa, amb un desnivell acumulat superior als 220 metres. A uns dos cents metres de la petita capella de Pedralta i seguint un petit corriol sense pèrdua possible també val molt la pena acostar-se fins al Mirador de Pedralta (coordenades UTM 31 T 498463, 4626891 ETRS 89) –també perfectament indicat i sense pèrdua possible, tot i que força menys conegut– des del qual en un dia clar s’albiren unes vistes excepcionals de la Vall d’Aro en el seu conjunt.

Una pedra oscil·lant que ja no balla
La configuració original de la Pedralta, en paraules de Lluís Pallí i Carles Roqué,  corresponia al clàssic exemple de pedra cavallera oscil·lant, forma típica però més aviat poc abundant de les regions de modelat granític. La roca que la constitueix té, de fet, la mateixa composició mineralògica i textura que les roques de la seva rodalia: es tracta d’una roca ígnia de tipus plutònic, de color rosat vermellós, que presenta uns cristalls de mida mitjana a grossa. Pels percentatges de la seva composició mineral i la mida dels cristalls ha estat classificada com un leucogranit monzonític biotític de gra gros a mitjà, una de les varietats de roca plutònica més abundant del massís de Montclar i, per extensió, també de les muntanyes de l’Ardenya (1).

La pedra oscil·lava sobre una altra pedra, sensiblement més gran, que li fa de base en una disposició denominada pedra cavallera: la gent posava ampolles de vidre a l’escletxa, i empenyent la pedra l’oscil·lació les trencava. Això va ser així fins la nit del 9 al 10 de desembre de 1996, quan coincidint amb un fort temporal de pluges i vent el bloc oscil·lant que coronava la Pedralta va caure, quedant frenat a 15 metres de la base de la torre rocallosa sobre la qual es recolzava, girat uns 90° respecte de la seva orientació original i inclinat uns 15° cap al sud. Tant el procés de caiguda de la pedra com la seva recol·locació i les discussions que va generar estan recollides en un segon article escrit per Lluís Pallí i Carles Roqué (2).
Després de diversos retards per causes tècniques i econòmiques (i fins i tot per problemes   amb les polítiques locals dels municipis implicats), l’enginyer i professor de la Universitat Politècnica de Catalunya Josep Amat es va fer càrrec de la restauració i restitució de la pedra amb dues potents grues, una feina titànica i dificultosa que va costar 5 milions de pessetes i va finalitzar satisfactòriament la matinada de 26 de maig de 1999: desplaçada 1,2 metres cap al nord i 1 metre cap a l’est de la posició que tenia abans de caure, malgrat els esforços la roca va deixar de ser oscil·lant, passant així a ser una pedra cavallera habitual.

Un paratge misteriós
L’aire de misteri que envolta la majoria de les pedres cavalleres oscil·lants va motivar que en temps no pas massa reculats s’arribés a pensar que eren monuments d’alguna mena de culte pagà, o fins i tot megàlits aixecats al mateix temps que els dòlmens i menhirs prehistòrics. La veritat és que, com a mínim en un principi, la relació entre aquestes pedres i el fenomen megalític no resulta descabellada, ja que com assenyalen Pallí i Roqué les quatre pedres cavalleres oscil·lants més grans que es coneixen a l’Empordà (Pedralta, la Rocamala i la roca dels Sacrificis, a Campmany, i la roca de les Guilles a Santa Cristina d’Aro) es troben prop de construccions megalítiques. Les dues darreres, a més, hi mantenen certa vinculació: la pedra o roca dels Sacrificis de Capmany és una mena d’altar amb multitud de gravats prehistòrics, mentre la roca de les Guilles es troba a escassa distància del dolmen de la cova d’en Daina.

En aquesta relació, però, podem establir-hi encara un paral·lelisme més, ja que igual que va passar amb nombrosos dòlmens i gravats d’època prehistòrica la Pedralta també va ser “cristianitzada” amb la col·locació per part de diversos guixolencs d’una creu al seu capdamunt, concretament el dia 24 de juny de 1890. La creu va desaparèixer anys més tard i el 1960 es va organitzar un primer aplec a Pedralta per restituir-la. La festa va tenir lloc el 26 de maig, dia de l’Ascensió de Jesús que se celebra deu dies abans del Diumenge de Pentecosta, anomenat també Diumenge de Trinitat o Pasqua Granada (es tracta d’una festa movible ja que depèn de la data de la Pasqua de Resurrecció que es calcula segons el calendari lunar). Realitzada per Frederic Xifró, la creu actual és de ferro forjat, fa 2,18 metres d’alçada i va ser transportada en braços des de Sant Feliu fins a Pedralta. L’11 de maig de 1961 es va celebrar el II Aplec de Pedralta, durant el qual es va col·locar la primera pedra de l’ermita que havia d’aixoplugar la imatge de la imatge de la Verge de l’Assumpció. Des de llavors, cada any s’ha celebrat aquest aplec, els actes tradicionals del qual consisteixen, al matí, en un concurs d’all i oli, un concurs de flors boscanes i un dinar popular; a la tarda, en un concert de sardanes i en diversos espectacles per a tota  la família.

Notes:
1.- “Característiques geomorfològiques de la Pedralta”, al volum 16 dels Estudis del Baix Empordà de l’Institut d’Estudis del Baix Empordà, 1997 (→Vegeu l’article).
2.- “La reposició de la Pedralta”, al volum 19 dels Estudis del Baix Empordà de l’Institut d’Estudis del Baix Empordà, 2000 (→Vegeu l’article).

Recorregut: 8, 24 o 7 quilòmetres aproximadament, depenent del camí triat (anada i tornada).

Temps aproximat: 2 hores, 6 hores o 1 hora i tres quarts en funció del recorregut (anada i tornada).

Dificultat: De baixa-mitjana a alta en funció del recorregut. La carretera asfaltada que surt de l’entrada de Sant Feliu de Guíxols és el camí més fàcil i accessible, amb un desnivell acumulat força inferior als altres dos, sense asfaltar i amb pronunciades pujades i baixades que poden dificultar sensiblement la marxa.