Eduard Carbonell i Esteller. El cavaller del romànic, l’amic, el mestre

Aquest passat diumenge el cos cansat de mil batalles de l’Eduard Carbonell, va dir prou. Ell va marxar, mentre la seva estimada Núria, i els seus fills –l’Adrià i l’Aurèlia– feien el cor fort. Ara vindran dies de condols, de gent, de silencis, de plors i riures barrejats.

Dies per fer entendre als seus néts que l’avi no els podrà explicar més històries però que sempre tindran a mà els llibres que va escriure. Editats o inèdits, mirar-se les pelis, les fotos i burxar el tiet, la mare i l’àvia per fer-lo present. A casa, la família –un dels eixos primordials de la vida de l’Eduard– anirà fent passes, posant cada tessel·la al record oportú.
Als amics de diferents èpoques vitals i professionals també ens ha deixat amb un buit que mai no serà omplert. És mentida allò de què el temps tot ho cura, que quan un se’n va, un altre arriba, que si parles d’ells segueixen entre nosaltres. Res de res. Quan una persona amb la bonhomia, l’erudició, l’humor, la tendresa, la tossuderia i l’amor per la vida com la que tenia l’Eduard, ens abandona, no és possible d’omplir de nou el buit. El farem suportable quan parlarem d’ell, recordant converses intranscendents sobre confitures, conserves i marques de whisky barrejades amb la passió que va representar per ell defensar davant l’ajuntament de Barcelona l’antiga Escola Massana o poder conceptualitzar i dirigir el MNAC o portar l’exposició de Caravaggio o dels guerrers de Xiang el 2004 o mirar de salvar Ca la Pepeta per Bellcaire o enfilar propostes per Can Maranges a l’Escala.
Tots els projectes eren importants, del més pompós al més ínfim, cada article publicat li feia il·lusió, l’aprenentatge seguia mantenint-lo viu, ara feia classes d’alemany per no perdre el que havia après quan era jove, l’Eduard era home de contrastos. Enamorat de l’Empordà, ell, nascut a Barcelona amb vincles a les pedres del Berguedà, va escollir Bellcaire d’Empordà per la darrera etapa de vida que desitjàvem tots més llarga.
El govern de Catalunya de l’any 2020 va atorgar-li el major reconeixement nacional, la Creu de Sant Jordi, n’estava content, era com poder sentir-se jubilat i alhora reconegut per tanta feina com ha fet fins el darrer alè, pel seu país. El seu historial professional o acadèmic el trobareu sense massa dificultat a xarxes i hemeroteques, aquesta nota d’avui, només vol ser una breu pinzellada de l’home, l’amic, el mestre. La defensa a ultrança de l’art romànic català a nivell nacional i internacional, el va dur a viure a prop d’una d’elles, l’església de Sant Joan de Bedenga a Bellcaire d’Empordà. Sempre tenia un parell de projectes en dansa, projectes que no dormien mai a un calaix, els debatia amb amics, professionals d’algun ajuntament, especialistes. Buscava sempre sinergies per tal de no perdre patrimoni, per fer entendre –sobretot a polítics de tota adscripció–, que si no sabem lligar Cultura a Patrimoni i Paisatge –el paisatge arquitectònic i l’immaterial que ens fan diferents, únics com a país– cap nació pot ser nació. Últimament repetia molt que cap poble sobreviu sense pedres dibuixades contra un paisatge concret, fet de camps de conreu o boscos, de receptes de cuina ancestrals i corrandes, mentre sotjava el castell de Santa Caterina, el castell de Torroella, des de casa seva estant.
Tantes converses quedaran a l’aire! Eduard, descregut amic, viatja lleuger, tindrem cura de tot, mirant de fer com feies: no abandonar cap batalla. Ves tranquil que tindrem cura sobretot, de la gent que t’estimaves. Paraula de pastoreta.