Lluís Molinas i Falgueras*
Fill de pagesos empordanesos, en Narcís Parals i Bañeras –conegut popularment com “el Moliner”– va néixer a Sant Sadurní de l’Heura l’any 1933. Segons ell mateix confessa, tota la vida s’ha mantingut fidel a les feines de la terra, sigui llaurant, segant, engegant al bestiar, anant al mercat o bé plantant arbres fruiters.
Però a banda de les seves arrels rurals, en Narcís és un puntal dins de l’organització de la popular Carbonera de Sant Climent de Peralta.
–D’ençà que es va promoure aquesta tradició –ara fa 22 anys– no he faltat mai a l’encesa, tot aportant el meu gra de sorra i la meva experiència perquè tot vagi rotllant. Però això no em ve pas de nou. Quan era jovenet a casa ja es feia carbó tot l’any d’aquesta manera que ara se’n podria dir “artesanal”. Abans, però, no en tenia res, d’artesanal. Molts homes d’aquests masos a tocar de les Gavarres es guanyaven la vida fent carbó o carbonet. Ara, pels visitants que omplen els voltants d’aquesta carbonera que s’ha fet tan popular, esdevé una diversió veure com surt el fum d’aquella pila de terra i troncs. La mainada corre per aquests indrets tirant fotografies amb els més sofisticats mòbils, mentre els pares couen les costelles i les botifarres per l’àpat familiar o de companyonia. Fins i tot venen autocars de tot Catalunya pel reclam de la Carbonera de Sant Climent de Peralta. Ara tot és festa. A la meva infantesa, però, era diferent. Molt jovent d’aquests pobles “anaven a bosc” a fer rabasses o carbó. Eren els anys més punyeteros de la postguerra. No hi havia massa feina a les viles i la gent s’havia d’espavilar fos com fos per portar el pa a taula.
Personalment –puc afegir-hi– de menut, quan “accidentalment” vaig viure uns anys a pagès, vaig ser testimoni del duríssim treball d’aquests homes que es passaven setmanes senceres dins d’una rústega cabanya improvisada amb quatre troncs i branques de bruc, mentre vigilaven amb l’ull ben obert que el foc de la carbonera grossa o el sot del carbonet, a tocar l’espès sotabosc, no provoqués cap “incident” com els que malauradament solem veure massa sovint per la negligència d’alguns “amants de la natura”. Potser per això sempre he admirat aquells bosquetans de cara ennegrida, el gos com a fidel company i el llistó dels marges com a màrfega i coixí… Però tornem amb el nostre personatge.
–Com he dit –segueix en Narcís– als boscos de casa meva, a Sant Sadurní, es feia carbó durant gairebé tot l’any, i com comentaves, mai passava res, encara es fes foc als mesos d’estiu. Potser per aquest record d’infantesa i fins i tot d’adolescència sempre he tingut un especial afecte per aquesta carbonera on, any rere any, des del 12 fins als 29 d’octubre hi col·laboren una bona colla de companys. Al front de tots, l’alcalde de Forallac, Josep Sala, el qual és el primer de vinclar l’esquena quan la feina ho requereix.
Però a banda del seu amor per la Carbonera de Sant Climent de Peralta, on se’l pot trobar gairebé cada dia, en Narcís en el decurs d’un bon un grapat d’anys també ha esdevingut un ferm col·laborador de l’associació Amics de Fitor, organitzant l’anyal aplec i capdavanter en la restauració de l’església de Santa Coloma.
–Penso –afegeix en Narcís– que d’una manera o altra molta gent d’aquests pobles veïns de les Gavarres ens estimem entranyablement Fitor. Bona prova d’això és el multitudinari aplec –o Festa Major– que s’hi celebra cada any el tercer diumenge d’octubre. Per la meva banda em sento molt satisfet per haver posat el meu gra de sorra per tot el que s’ha fet a Fitor en el decurs dels últims vint anys. Desitjaria que les noves generacions sàpiguen conservar-ho.
Segons ens comenta en Narcís, als disset anys va canviar la vida rural de Sant Sadurní de l’Heura per un antic molí ubicat a Santa Susanna de Peralta, on s’hi va instal·lar amb la seva família als anys cinquanta del passat segle.
–S’anomena el Mas del Molí, i segons antics documents té més de 500 anys. Ara ja no funciona com a molí, és clar, però encara hi ha una resclosa i una font d’aigua clara. Per això a tots aquests indrets sóc conegut com “el moliner”.
Tot amanint una espessa morterada d’allioli a l’ombra del “txiringuito” de la carbonera, deixem en Narcís Parals amb els seus gairebé 85 anys portats amb tota fermesa i, sobretot, amb un gran respecte per les tradicions de la seva terra.
* Text publicat originalment al número 59 de la Revista del Baix Empordà
(Palamós, setembre de 2017)
