El passat 18 de juliol a Castell d’Aro s’estrenava amb notable èxit l’obra “Lorca a l’Empordà” basada en un guió d’Esther Pardo, presidenta de la Coral de la Vall d’Aro.
L’obra, alhora coral i teatral, s’endinsa en la relació del gran poeta andalús Federico García Lorca amb l’Empordà a través de la seva amistat amb Salvador i Anna Maria Dalí.
Amb la sala gran de les antigues escoles de Castell d’Aro plena a rebentar, el públic va quedar immediatament seduït per una molt subtil i emotiva cadena de vivències que parteixen de la marxa de Dalí a la Residencia de Estudiantes de Madrid –on coneixerà i quedarà encisat amb el jove poeta granadí– fins a les divertides visites de Lorca a Cadaqués, per situar-nos finalment en una tràgica autocontemplació de la pròpia mort del poeta a mans dels feixistes. Un dels autèntics punts forts de l’obra és la manera en què l’autora ha sabut entrellaçar l’emotivitat catalana amb l’andalusa en un exercici estètic que –permeteu-me que ho apunti aquí– ve com un cop d’aire fresc en aquests temps en què la catalanofòbia i l’auge de l’extrema dreta tants odis fan córrer pel món. Així hi trobem emotives evocacions de Lorca –brillantment interpretat pel multifacètic Jordi Salas– amb el rerefons d’emotives sardanes o havaneres, ara cantades, ara subtilment taral·lejades, per la coral que fa d’autèntic cor grec en forma de clients d’una taverna cadaquesenca. Certament, en tot moment s’hi nota l’extraordinària mà de la directora de la coral Montse Bertral que ha sabut preparar-la per ser recreadora no sols d’un autèntic ambient sardanístic i havaner sinó també portadora de l’esperit profundament andalús de les genials Nocturnas de Lorca, tot esplèndidament acompanyat al piano per Clara Banet. També han estat notables els papers dels actors Joan Bolaño –un exuberant i esbojarrat Dalí– i d’Esther Barcelona –una encantadora i expressiva Anna Maria–, figura que il·lustra perfectament la manera en què, des del primer moment, Lorca va intimar –quasi incorporant-s’hi– amb la família Dalí. L’obra té l’encert d’abastar tot el registre emocional des dels enjogassats moments recreatius dels tres protagonistes amb l’osito Marquina fins als més tràgics vaticinis del poeta respecte a la seva tràgica mort que ell mateix va preveure fins al punt de predir que “no me encontrarán”, una de les més grans vergonyes d’aquest estat que ha fet una “transició democràtica” tant al gust dels franquistes. L’obra –caracteritzada per una intricada cadència d’efectes sonors magistralment executats– té la virtut d’il·lustrar-nos la relació de Lorca amb Dalí i l’Empordà d’una forma elegant, amb un treball intens però no intrusiu de documentació que s’inspiren en la no prou coneguda estima de Lorca envers Catalunya i la seva llengua –li encantava el mot “Núvol”– arribant a escriure la famosa “Oda a Cadaqués” i escollint Barcelona –i Margarida Xirgu– per a moltes de les seves més sonades estrenes teatrals. Cal esperar que aquesta obra tingui un merescut recorregut per les nostres comarques per la qualitat i vigoria de la seva execució i per la potència del seu missatge poètic i solidari. El cos de Lorca potser no l’han trobat els qui l’haurien d’haver buscat. Però el seu esperit perviu perfectament en aquesta valenta i suggestiva obra.
