Per Jaume Ramot (Grup de Natura Sterna)
Una de les moltes peculiaritats de l’Ardenya és la presència de cassoletes o petites cavitats a la roca on s’hi desenvolupa tota una comunitat d’éssers vius avesats a una vida efímera.
Les condicions geològiques del massís de l’Ardenya són molt propenses a la formació de diferents morfologies lítiques. Roques cavalleres, pedres basculants, doms, planes rocoses, etc. Avui ens fixarem en unes petites basses que es formen a les roques. Són les conegudes cadolles o cassoletes. Cavitats de diferents fondàries i formes, tot i que normalment de mida modesta que, per una qüestió erosiva es van formant al llarg dels anys. Moltes d’elles tenen la capacitat de retenir l’aigua de la pluja o recollir-ne les seves escorrenties, de manera que, durant uns períodes relativament curts de l’any, es mantenen plenes d’aigua. La seva formació és extremadament lenta; segons els estudis publicats per Luís Pallí, la seva formació és de l’ordre d’1 cm cada 1.000 anys. Uns terminis temporals que han permès a tota una comunitat d’éssers vius adaptar-se a unes condicions molt peculiars alhora que extremes. Molts d’ells han esdevingut endemismes únics a casa nostra, per qüestions d’aïllament poblacional.
Uns dels habitants més il·lustres d’aquestes cassoletes, de ben segur que són els anostracis, malgrat que aquí no en tinguem un nom comú, a Formentera són coneguts popularment com a “peixets de bassa” i en anglès reben el nom comú de “fairy shrimps” que es podria traduir per “gambes fades”. Concretament els de les cassoletes de la zona de Pedralta pertanyen a l’espècie Tanymastix stagnalis. Fóra bo recordar que, al Baix Empordà, se’n coneix dues espècies i a tot Catalunya en sumariem cinc d’aigües dolces i tres d’aigües hiperhalines.
Els anostracis són un grup de crustacis branquiodòpedes que viuen en llacunes, basses i tolls d’aigües continentals temporànies. La major part de les espècies viuen en aigües dolces però algunes espècies, com ara les famoses artèmies, viuen en aigües hiperhalines, és a dir, en aigües molt més salades que les del mar. La seva efímera vida està vinculada estrictament al temps que l’aigua retinguda en aquestes cavitats trigui en eixugar-se.
Cal cercar l’estirp d’aquests crustacis molts centenars de milions d’anys enrere. Es pot parlar que l’origen dels anostracis es remunta a més de 400 milions d’anys, molt abans de l’aparició dels extingits dinosaures.
Tanymastix stagnalis és l’espècie d’anostraci present a les cassoletes de la zona de Peralta. La seva reduïda mida, que no supera els 15mm, ens farà ajupir a tocar amb el nas a l’aigua per veure-les bé. Segons com vinguin les pluges, el seu cicle varia temporalment. Enguany les hem vist pels voltants de Sant Joan en un nombre molt important. A ulls inexperts (els meus), semblen petites gambes, que sovint neden cap per amunt, però que, en ser molestades, és poden girar i nedar en totes direccions. Es veu perfectament com mouen uns apèndixs, que fan tres funcions: respiració, natació i alimentació, ja que amb els seus moviments porten l’aliment a la boca.
Són formes de vida molt arcaiques que malden per sobreviure en ambients molt extrems. En aquest punt del relat és on hem de parlar de l’evolució dels branquiòpodes, doncs és molt interessant. Fa uns milions d’anys vivien tranquil·lament fins que van aparèixer predadors molt eficients que els van empènyer a prendre una decisió: o bé ocupar espais a on no podien viure aquests predadors (ambients temporanis, que s’assequen), o bé canviar completament la morfologia, mida, etc . Els grans branquiòpodes (anostracis, notostracis [com ara els Triops] i concostracis) van decidir per la primera opció i es reclourien a viure en basses temporànies definitivament, lluny de la presencia dels temuts predadors.
La seva capacitat colonitzadora els ha permès desenvolupar poblacions molt nombroses en un curt període de temps. I és que els anostracis, creixen i es reprodueixen de forma vertiginosa, concloent el seu cicle vital en pocs dies, amb la possibilitat de deixar les seves postes en l’aigua per, posteriorment, passar al sediment, fins que s’assequi la cassoleta i les condicions tornin a ser favorables per a la seva eclosió, encara que això passi al cap de molt de temps. Per si fos poc, s’ha pogut veure com amfibis es menjaven individus femelles amb ous i els ous després de passar el tub digestiu continuaven sent funcionals. Així, si la salamandra menjava en una bassa i defecava en una altra, havia transportat l’espècie. Si pensem en ocells, els salts en l’espai encara poden ser majors. Inclús, s’ha estudiat pèl de mamífer (senglars) i s’ha vist que poden transportar estructures de resistència de petits crustacis i rotífers (s’ha inundat el fang que deixen als arbres quan es rasquen i s’ha observat l’eclosió de moltes espècies aquàtiques entre elles els cladòcers que són els “petits branquiòpodes”).
El dimorfisme sexual es molt evident si ens fixem en les antenes. Les dels mascles són molt grosses, amb unes extensions que poden semblar ullals que, en realitat, els serveixen per retenir la femella en el moment de la còpula. Les de les femelles són molt més senzilles i simples. La seva vida transcorre dins aquestes petites basses, filtren micro-algues i alguns micro-invertebrats, que encara són més petits que elles.
Com modestament he sabut explicar-vos el que vaig veure, modestament voldria fer notar que aquelles cassoletes són un excel·lent exemple de l’èxit evolutiu de les espècies. Uns espais realment sensibles als que cal prestar una atenció exquisida en la seva conservació. Espècies com les nostres dròseres, espigues d’aigua i tantes d’altres, fan de la nostra Vall del Ridaura un indret únic i, de vegades, poc valorat. Un dels perills actuals per aquests testimonis vius de l’època en que els dinosaures encara no existien, som nosaltres mateixos. El canvi climàtic, els pesticides llençats a tort i a dret i l’accés massificat a la muntanya, ja sigui amb curses extremes, motos de trial, o rutes fora dels itineraris marcats, poden acabar en poques dècades amb aquestes relíquies vivents que fa milions d’anys que ens acompanyen.
Agraïments: a Dani Boix per la seva revisió del text i la informació de l’ecologia i biologia dels branquiòpodes que m’ha comentat.
*Article extret del número 6 de Sterna, la revista, disponible a: http://ocellvallridaura.000webhostapp.com/Sterna/Sterna.html.
