L’Exposició “Calonge, juguem?” que han comissariat l’Anna Maria Darnaculleta Esteve i Laura Quer Montserrat, vocals del Centre d’Estudis Calongins Colonico, em suscita aquesta resposta a la seva pregunta: “Calonge, juguem?”: Sí, juguem!
Un precedent: les nines de porcellana
Hi ha un precedent d’aquesta mostra: una bella exposició de nines que va organitzar fa uns anys la Montserrat Darnaculleta Poch, tieta de l’Anna Maria, amb la col·laboració entusiasta d’altres membres del Colonico. Eren nines amb la cara de porcellana i, per tant, extremadament fràgils. Alguns recordem el dolor que li va produir a la Montserrat quan una es va trencar: va quedar ben xafada. La donant, una gironina de molta empenta, es va fer càrrec de l’ensurt, com si no fos la primera nina que se li trenqués. Anys després, a casa, se me’n va trencar una, que procedia de la col·lecció del meu pare. Era una nina amb cabells rossos, amb vestits rosats, que havia pertangut a la meva àvia paterna, Pepita Monton Raspall, nascuda al Poblenou de Barcelona i a la seva germana Mercè. La cara va desaparèixer i la restauració és impossible. Com és que aquestes nines eren tan fràgils? Probablement perquè les nenes les havien de tractar amb la mateixa cura que de mares tractarien a les seves criatures. Afortunadament avui, el 2025, Colonico és molt escrupolós en les mesures de seguretat de les mostres que organitza.
La Montserrat Darnaculleta, a casa seu, tenia una col·lecció de nines de gran bellesa, del segle XIX i també algun nino. Li plaïa molt ensenyar-les a les visites. Procedien de la padrina de la seva mare, la cubana Dominga Iglesias Font (Quemados de Marianao, Cuba, 1861-Calonge, 1948) que familiarment coneixien com la “Ina” i també de la seva mare, l’Annita Poch Gai. Recordo que n’hi havia una que se li estirava un cordonet i parlava, deia “mama”. També a la mostra se n’exposa una de l’Encarnita Pérez de 1940 que pronunciava la mateixa paraula.
La meva mare, Maria-Luz Ragolta, em parla sempre d’una nina que havia vist a casa i que era de la Teresin Morlius, la filla del doctor Manuel Morlius Aulet, insigne llogater de Can Rusques. Una nina amb el cabell ros, com si fos d’or blanc, vestida de blau marí. Quan Can Rusques, acabada la guerra civil, fou saquejada per gent del poble, la nina va desaparèixer i mai més la mare no l’ha tornat a veure. La mare recorda també que estava desada en un gran armari-mirall de caoba, procedent de Cuba que era del nostre oncle rebesavi Ponç Ragolta Lloret, militar, que avui conservem a la Fundació Catalunya-Amèrica Sant Jeroni de la Murtra. Les nines eren molt preuades per les nenes, perquè els ajudava a entrenar-se per l’exercici de la maternitat. Avui veig encara nines de gran realisme, de goma, que semblen talment criatures petites. Fan una mica d’angúnia. I tot i que les nenes -i potser avui també alguns nens- saben que no són “de veritat”, les tracten amb gran respecte i delicadesa. Sí, Calonge i Sant Antoni, val la pena jugar a nines!
“Cou-ninetes” i el comerç
La mare sempre ens ha explicat que aquell dia de gener de l’any 1939 que els capitosts de l’Estat Major Roig van obrir amb violència el portal de dalt de Can Rusques buscant l’esmentat doctor Morlius, republicà, francmaçó i taciturn, ella estava jugant a cou-ninetes. Era un joc que consistia a posar sobre una pedra molt grossa que encara conservem al pati de Can Rusques, bàsicament les boletes groguenques que queien de l’arbre, pedretes i fulles. La imaginació infantil convertia les boles en taronges, les pedretes en monedes i les fulles en bitllets. I les veïnes de casa especialment, la Caterina Robert venien a comprar. Es tractava doncs, senzillament, de jugar a vendre i comprar, quelcom que d’adults fem tota la vida.
Ara, a la mostra “Calonge, juguem?” s’exposarà una joguina de la nostra família que té la mateixa intenció, diguem-ne de pedagogia del comerç. Recordo que ens la van portar els Reis a casa de la tia Sibina Romans Gironell, una gironina extraordinària, molt culta, bibliotecària de la Diputació, que regentava una granja a la Plaça Lesseps de Barcelona. Es tracta del “Comerç Aymar” una joguina que els Mags havien portat feia anys a les nostres ties “valencianes” (es veu que a València, dels cosins dels pares en diuen oncles), la Rosa i la Carmina Monton Romans. Quan aquestes foren grans, els mags d’Orient, hàbilment, van reciclar el petit establiment de fusta, li van pintar les lletres “Comerç AYMAR” i amb gran sorpresa per part nostra, el van portar a la meva germana Àngels i a mi mateix en la dècada dels 60. Se li ha fet una lleu restauració per exposar-lo.
També la Carmen Alaminos Martín, masovera de Can Rusques, m’explicava de petit, com ella i els seus germans eren feliços quan el seu germà gran, el Luís, que vigilava les cabres a la muntanya d’Otivar (Granada), els preparava la fireta amb l’escorça dels arbres. La fireta era per aprendre a cuinar. Ara la Carmen ens ensenya amb orgull algunes les joguines que els reis portaven cada any al seu fill, Xavier Gabasa Alaminos, com ara un Fort West (1970), un reflector de campanya Geyperman o un helicòpter Madelman (1975). El nom “For West” era una al·lusió al “Far West”. La fotografia d’aquest joc de la marca Giner (Dènia) en el catàleg, acompanya les paraules de l’alcalde de Calonge i Sant Antoni, Jordi Soler Casals, on afirma que “les joguines són molt més que objectes, són fragments d’una vida”.
Les joguines de la mostra que omple la Sala Major del Castell procedeixen de diverses poblacions, però n’hi ha dues que tenen especial sentit perquè foren fetes a Calonge i a Palamós, respectivament. La calongina és una cuineta de fusta que va ser construïda l’any 1959 per Martí Castelló (fusta) i Tomàs Echevarría (metall), regal pera la Carme, filla del Tomàs. La joguina palamosina és una barca de nom Estrella propietat d’Ernest Pi i Sais dels anys 40 que portava veles i que en una ocasió va fer la travessia Palamós-Torre Valentina.
El petit altar
Encara a la mostra “Calonge, juguem!” hi ha exposada una joguina molt curiosa. Es tracta d’un retaule en miniatura per dir missa que es conserva al Museu Parroquial de Calonge, amb el número 14. (Per cert que no és el mateix que surt fotografiat al catàleg, procedent de Figueres, que no s’exposa i que pertanyia a mossèn Pere Surribas Garrober, rector de Calonge durant quaranta anys). Jo ja no he aconseguit de veure els nens jugar a dir missa amb aquests altarets, però sí que recordo una gran botiga de joguines del Carrer Bruc de Barcelona on, entre les disfresses infantils hi havia l’alba, l’estola, la casulla, el bonet… És a dir tot l’indispensable perquè els nens es formessin ja des de petits com a capellans. Jo mateix havia jugat a Can Rusques a dir missa. Unes misses singulars, on l’altar era una tauleta de nit i els fidels la tia Felícia Ragolta, la meva mare i ma germana Àngels, que, per cert, es queixava que l’homilia (aleshores en deien sermó) era sempre la mateixa: “Germans, aquesta missa no és com les altres misses.” Val a dir que jo aleshores ni pensava en ser capellà. A casa la tia m’aconsellava que fos “arquitecte o enginyer” perquè “guanyaven molts quartos”. I jo que no sabia ni quina era la feina de l’enginyer, més aviat desitjava ser dentista i no metge perquè rarament als dentistes se’ls mor ningú a la consulta i, en canvi, per l’alè poden detectar malalties. Però, ves per on, he acabat sent capellà.
Sí, nens i nenes de Calonge –i adults– juguem!
