Eren les vuit del vespre del dissabte cinc de juliol d’aquest 2025, la pluja havia refrescat l’ambient sense fer mal i al restaurant Mas Pi de Verges començava a arribar la gent que s’havia apuntat al 3er Sopar solidari organitzat per la Fundació Lluís Llach.
Un acte social que reuneix de fa tres anys gent empordanesa, gent solidària d’arreu del país, per a celebrar la feinada que fa aquesta Fundació a Palmarin-Facao, un poble costaner del Senegal d’uns 7.000 habitants i unes 800 llars, situat a Sine-Saloum, prop de la punta de Sangomar i del delta del Sine-Saloum. Projectes que volen incidir en la millora de l’educació (mainada i jovent salvant la bretxa digital), la salut (sobretot la materno-infantil) i la cultura (preservant una llengua minoritària la llengua Serer).
Diu que érem cap a dues-centes persones allà assegudes, en taules molt ben parades, amb un detall olorós per a cadascú, el menú ben escrit a la cartolina intercanviant opinions amb qui ens havia convocat. En Llach anava passant taula per taula mirant de parlar amb aquells que eren allà, contribuint d’alguna manera en la continuïtat de la feina que ell va impulsar amb una colla de bons amics. Arrauxats, solidaris i tossuts com ell amb ganes sempre de fer del món un espai millor, on poder viure i desenvolupar-se. Un cop ja havíem començat al sopar, n’Antoni Bassas –mestre de cerimònies i bon amic– encetà les presentacions, un vídeo on en Llach explicava els perquès i els coms de la Fundació. Una imatge val més que mil paraules i veure en acció els Dentistes sense fronteres o la directora de la biblioteca o en Madi i els seus companys de feina, feinejant, explicant com en uns dies eren capaços de revisar centenars de boques a més de fer uns quants cursets perquè tant la mainada com els grans aprenguin a tenir millor cura de la salut bucal, veure com les dones poden ser millor ateses gràcies a uns ecògrafs que amplien la possibilitat de consultar mitjançant la imatge amb especialistes de Catalunya des de l’hospital de referència allà és com veure petits miracles possibles. Per amanir-ho tot i omplir un xic més la bossa també hi havia molt ben posat un mercat amb objectes fets per la gent de Palmarin (bosses de mà, per les ulleres, animalets de metall, cintes pel cabell, teles, braçalets) a preu raonable, i una colla de voluntaris armats amb un datàfon recorrien les taules mirant que ens engresquéssim a comprar números per la rifa solidària que es faria en acabar el sopar.
Tothom va invertir amb un somriure i l’esperança d’anar-se’n amb el doble regal: viure i compartir amb altra gent l’ambient de solidaritat ben entesa i algun paquetet amb algun objecte bonic, una ampolla de vi o una bossa de mà ben acolorida. L’hora central de la festa tingué de protagonistes dues velles sàvies, dues senyores dels llapissos de colors, la Pilarín Bayès vestida amb el seu perenne somriure i un barret que la feien visible de tot arreu i la Carme Capdevila “tres bessones”, riallera, múrria i sense pèls a la llengua. Elles eren convidades d’honor a la taula del responsable d’aquell esdeveniment, pujaren a l’escenari i es feren seu el públic assistent, recordant-nos a tots que som ciutadans del planeta, que és un escarni per la bona gent que en aquests dies governin milionaris que no en tenen prou amb ser-ho, sinó que a més volen manar-nos, van avisar-nos clar i català que abaixar els braços o caure en la queixa sense actuar no és cap opció, per ningú i sobretot ens van empènyer a tenir clara la diferència entre una subhasta i una rifa. La subhasta ens explicaren prima el poder de qui més té, per damunt d’aquell que voldria i no pot a vegades arribar a contribuir, en canvi la rifa iguala voluntats i possibles. Bones metàfores per a aplicar-nos a les formes de vida. Elles van donar uns dibuixos preciosos com a regals que podies obtenir comprant números de la rifa. La subhasta en aquest cas, també es va fer, perquè no ens oblidem que l’objectiu d’aquell vespre era fer calaix per a seguir donant serveis a Palmarin. La dirigí amb humor i mestratge adquirit els darrers anys la bona amiga de la Fundació, actriu i poeta, Sílvia Bel. El seu bon to va ajudar a gratar-se les butxaques a uns quants assistents amb possibles, que es delien per a obtenir un objecte personal dels que es desprenia generosament en Lluís Llach, un disc del 1979, un mapa d’estels del primer viatge cap a Ítaca o una màscara preciosa senegalesa. Així acabà la nit. Tothom va anar desfilant, com ventafocs abans que no fossin les dotze d’aquella nit fresca. Vam arribar a casa sentint-nos millors persones amb arguments sòlids per a seguir donant suport a aquesta petita Fundació que fa bona feina, sense fer gaire fressa.
Amunt i crits! Com cridaven els sardanistes de fa dos segles, no defallim. Fins l’any que ve si a la vida li plau.
