Mònica López García (Grup de Natura Sterna)
Arbust o arbre de la família de les ericaceae, procedent de regions temperades del Mediterrani, Europa occidental i Nord-Amèrica.
Català: Arboç, Cirerer de Pastor, Cirerer d’arboç, Llipoter
Castellà: Aborio, Albocera, Madroño
Francès: Arbousier, Arbousier commun
Anglès: Arbutus, Strawberry tree
Occità: Arboç, Arboçier, Darbousié, Faus-fraguièr
Vasc: Aniamania, animania, arrimania, burbuza
Habitat: Boscos, alzinars, zones rocoses, matolls en vessants pedregosos.
Etimologia: Del llatí “arbor”, arbre empleat com al diminutiu significant “arbret” o del cèltic “arbois” (fruit granulós per la superfície rugosa dels fruits i el gran nombre de llavors que contenen). Del llatí “unedo” de “unum tantum edo”, menjar nomes una. La al·lusió al qualificatiu, es deu a que els seus fruits poden contenir alcohol degut a la fermentació que poden produir per la seva llarga permanència i maduració a l’arbre.
Descripció: Arbre o arbust de 3 a 7 metres d’alçada. Les fulles són dentades de color verd brillant quan són joves i verd fosc en arbres adults.
Les flors tenen forma de campaneta i pengen en raïms de color blanc, blanc-groguenc o blanc-rosat. La seva floració es produeix a la tardor i a l’hivern. Les abelles són atretes per la flor, ja que és una excel·lent planta mel·lífera, però poc utilitzada. A diferència de la resta de mels, el seu gust no és dolç, si no amarg.
L’escorça és de color marró vermellós i té propietats diürètiques. L’arrel cuita s’utilitza contra la hipertensió, té propietats contra el reumatisme i és antiinflamatòria.
La fusta és dura, es pot polir bé, però no és de llarga durada i queda torta. Es fa servir en marqueteria, ebenisteria i torneria. Els grecs clàssics feien flautes amb ella.
L’arboç es fa servir com a planta ornamental. Tolera molt bé l’ombra però també pot estar a ple sol. Es de creixement lent i aspecte rústic, pot créixer fins a -15 graus. Es propaga per llavors o esqueixos. Li agraden sòls àcids, rics i drenats.
La fructificació és a la tardor del següent any, coincidint amb l’inici de la floració o al llarg de la mateixa. El seu fruit és comestible, en forma de bola carnosa, groga quan és immadura i vermella en madurar, de pell aspre i formada per petits pics cònics. El fruits triguem un any a madurar i és per aquest motiu que veiem flors i fruits al mateix temps. Contenen vitamina C i un 20% de sucre. Antigament s’obtenia sucre d’aquest fruit. A la ciutat d’Orense es coneixia l’arboç com “Arbol del azucar”. També podem preparar una beguda alcohòlica amb la fermentació del fruit, que un cop destil·lat proporciona el “Brandy de Madroño”, beguda que es prepara a Argèlia, Còrcega i altres llocs de la conca mediterrània. Es poden fer vins de fruites i licors, com el madrileny “Don Hilarión”, o melmelades, xarops o simplement menjar-les crues.
Curiositats: Els berbers del nord d’Àfrica planten l’arboç per espantar als dimonis. A Líbia fan servir les arrels per tenyir de vermell les pells.
Creença: Menjar moltes cireres d’arboç emborratxa. De Dosrius, al Maresme.
Aforisme: Si vols mal a ta muller, dus-li llenya d’arboçer” (Perquè fa mal foc). De Xerta, al Baix Ebre.
*Article extret del número 7 de Sterna, la revista, disponible a: http://ocellvallridaura.000webhostapp.com/Sterna/Sterna.html.
