Qui havia de dir al cristinenc Narcís Serra que en el subsòl de la seva extensa propietat s’hi amagava la història més antiga de la població que ara coneixem amb el nom de Santa Cristina?
Tot va començar quan el 5 de maig de 1962 una màquina excavadora va topar amb unes pedres mentre procedia a obrir els primers vials de la futura urbanització Serra-Sol. Després de parar les obres, el 19 de maig del mateix any Miquel Oliva, Lluís Esteva i Joan Sanz van realitzar les primeres excavacions fins al 10 de juliol. Es varen reprendre al 26 d’agost de 1963 i posteriorment al 27 de desembre de 1965 es van iniciar les terceres excavacions. Després d’un parèntesi, a l’any 1999 Francesc Aicart, Josep Mª Nolla i Jordi Sagrera varen continuar estudiant el jaciment arqueològic. Les excavacions van seguir a l’abril del 2007, amb un conveni de col·laboració amb la Universitat de Girona i un any després, Aicart, Nolla i Lluís Palahí varen escriure el llibre L’església Vella de Santa Cristina d’Aro. Del monument tardoantic a l’església medieval. En el llibre s’explica que en un primer moment s’hi va construir un mausoleu baiximperial, format per dues tombes dels propietaris, anomenats Malvetti, de la possible vil·la romana que hi podria haver a la proximitat. Posteriorment el mausoleu es va ampliar fins a convertir-se en la primera església de la zona i més endavant es va tornar a ampliar per formar una església preromànica però conservant el sector de les dues primeres tombes com a part central de l’edifici. I amb les darreres excavacions es va posar al descobert una necròpolis.
A l’any 2021 es van realitzar més tasques en la jaciment arqueològic i a finals del 2024, gràcies a una subvenció de la Diputació de Girona, l’àrea de Cultura i Patrimoni de l’Ajuntament de Santa Cristina va contractar a l’empresa Can Mansana S.L. per consolidar i museïtzar el conjunt arqueològic. Durant els treballs s’han documentat les 25 tombes excavades en anteriors projeccions i se n’han detectat altres d’inèdites addicionals. Ara per ara se n’han descobert un total de 45; tot i que 5 de les quals s’estudiaran en futures intervencions, la resta són de diversa tipologia i conservació i en un primer moment es daten entre l’època alt medieval i tardoantiga. A les cotes superiors del cementiri hi ha diverses estructures en caixa de pedres, algunes conserven les lloses de coberta. Els components àcids del terreny… comporta que alguns dels esquelets es trobin en un estat de conservació deplorable. Tot i així s’han trobat esquelets complets, en connexió anatòmica, amb certes posicions forçades (especialment en la intenció de sobreelevar el cap i en la proximitat de les extremitats superiors), on s’observen petits desplaçaments ossis compatibles amb un procés d’esqueletització en espai buit. Una de les troballes més sorprenents ha sigut una caixa de 2,20 cm de longitud i tot fa pensar que la persona inhumada podria haver tingut una alçada aproximada de 1,80m.
Segons els primers indicis es relaciona el ritual funerari amb la inhumació i seguint el ritual cristià, és a dir, amb el vot de pobresa, sense aixovar ni cap pertinença per anar al més enllà. Els cossos estan disposats d’E-O, és a dir, el cap situat a ponent i mirant a llevant. Probablement, per les restes òssies trobades, tot fa pensar que les tombes es reutilitzaven després d’arreglar el continent funerari. Una de les tombes que conserva la llosa que fa de coberta evidencia que a les cotes superiors s’hi va realitzar la inhumació d’un infant. A sota es va descobrir un esquelet adult en connexió anatòmica i les restes òssies d’un altre individu en posició secundària als seus peus. Les excavacions també evidencien que apostaven per inhumar-se a tocar de la capçalera de l’església.
En els treballs que es van dur a terme a l’any 2021 es va descobrir una estructura subterrània i quatre anys més tard les excavacions han posat al descobert un forn, que estava per sota de dues tombes. Aquesta troballa evidencia la hipòtesi que ja s’havien formulat els arqueòlegs anteriors, és a dir, l’existència d’un hàbitat proper i que els terrenys on s’hi va crear el cementiri era utilitzat a la vida diària dels habitants com a estructura domèstica i/o preindustrial. Aquest forn, encara no del tot excavat, i de petites dimensions, té una planta circular d’1,30 metres de diàmetre i secció cilíndrica. Conserva una porció de la cambra de cocció i la graella, la superfície a on es col·locaven els objectes a coure. Segons els materials ceràmics i constructius que s’han trobat a l’interior de la cambra de cocció fa pensar que es va abandonar a l’època tardoromana, entre els segles VI-VIII.
Després de les importants troballes, aquest diumenge al matí, un centenar de persones, entre veïns de Santa Cristina, arqueòlegs, antropòlegs… han visitat el jaciment arqueològic i han pogut conèixer de la mà de l’Esther Medina, directora de l’empresa Can Mansana S.L., les últimes troballes d’un vestigi bastant inèdit i excepcional ja que pocs mausoleus es van convertir en esglésies.
Tot i que les excavacions continuaran en properes campanyes ja que la necròpolis no està exhaurida, mentrestant, les restes òssies s’han portat en el laboratori per realitzar estudis antropològics, etc. els quals determinaran les classes socials i les malalties que van patir. Un gran nombre de tombes són d’infants, cal recordar que fins fa relativament poc la mortalitat infantil era alta. En un primer moment s’ha evidenciat que es tractava de gent molt forta amb lesions als peus i a les mans, amb problemes a les vèrtebres…
Ara per ara encara no s’han trobat evidències clares perquè aquest lloc sagrat es va deixar i es va construir l’actual església a uns 300m. però qui sap si en les properes intervencions es trobarà algun indici que expliqui el vertader motiu.
