La investigació se centra en l’evolució cronològica, arquitectònica i urbanística de l’assentament ibèric de Sant Sebastià de la Guarda. Les dades aportades demostren una activitat ininterrompuda des de la segona meitat avançada del segle VI aC fins al primer quart del segle I aC.
La recerca confirma com el poblat inicià una primer activitat en les primeres dècades de la cultura ibèrica en aquest territori i pocs anys després de la creació d’Empúries. En aquells moments, Ullastret ja era l’assentament ibèric més rellevant del territori. En el transcurs de pràcticament cinc segles, el poblat formà part de la xarxa d’assentament ibèrics del territori indiget.
Una de les aportacions més rellevants de l’estudi és la identificació a Sant Sebastià de la Guarda d’un model d’organització de l’espai molt poc freqüent, pràcticament inexistent en la majoria de poblats. A partir de mitjan del segle IV aC, s’inicià una reforma que implicà un nou plantejament de distribució de les cases, d’ocupació de l’espai i d’organització urbanística. Fou una opció totalment diferenciada de la desplegada en els segles anteriors. És un model urbà atípic en el territori indiget, sense paral·lels coneguts, atès que es configurà a partir del bastiment de cases sempre aïllades, i envoltades per espais oberts, en alguns dels quals es documenta el funcionament de forns de pa i metall, així com sitges per a l’emmagatzematge de cereal. Aquest model detectat a Sant Sebastià es diferencia de la majoria de poblats ibèrics atès que habitualment es construïen cases arrenglerades i separades per parets mitgeres. És una opció d’organització urbana que s’incorpora com a un nou cas per a la recerca de l’arquitectura i urbanisme dels assentaments ibèrics.
Sant Sebastià formà part del conjunt de poblats ibèrics actius entre els segles VI aC i III aC. Amb l’arribada l’any 218 aC de Roma a la Península ibèrica, a través d’Empúries, i l’esclafament d’una revolta indígena entres els segles 197 aC i 195 aC, diversos poblats ibèrics indigets deixaren de funcionar. Entre ells s’abandonà Ullastret, considerada com la capital dels indigets. En canvi, Sant Sebastià continuà actiu i va créixer durant tot el segle II aC. En aquells anys es documenta un creixement del poblat, ocupant tota la superfície superior de la muntanya de Sant Sebastià de la Guarda. Les darreres traces d’activitat del poblat es documenten en els primers anys del segle I aC, just en un període d’intensificació de la romanització del territori, amb la creació de ciutats romanes d’Empúries, Gerunda, Blandae i Aqua Calidae. El poblat s’abandonà quan la fi de la cultura ibèrica s’apropava, tot i que poblats com Castell de Palamós encara perduraren unes dècades més.
Per dur a terme aquest estudi ha estat necessari l’estudi de 26 habitatges, espais oberts, 26 Sitges o estructures domèstiques i artesanals. Alhora s’han estudiat milers de fragments ceràmics, molts de producció ibèrica i d’altres importants des de diferents punts de la mediterrània. A Sant Sebastià arribaren productes púnics, massaliotes, grecs i romans.
A Sant Sebastià s’han localitzat 27 sitges per emmagatzemar cereal. Algunes destaquen per les seves impressionants dimensions, amb 5 metres de profunditat. Constaten una pràctica econòmica i cultural documentada en l’extens territori indiget.
El poblat de Sant Sebastià es bastí en el punt més alt de la muntanya de Sant Sebastià de la Guarda. Es localitza dins del cap de Sant Sebastià, situat al sud del massís de Begur.
La recerca arqueològica, és la tesi doctoral elaborada per Antoni Rojas Rabaneda, historiador i arqueòleg i especialista en Patrimoni Cultural. Rojas ha codirigit les campanyes d’excavació arqueològica, que el Laboratori d’Arqueologia i Prehistòria de la Universitat de Girona va coordinar, amb el suport de l’Ajuntament de Palafrugell. La Tesi ha estat defensada aquest dimarts 23 de setembre a la Facultat de Lletres de la UdG i ha estat dirigida perJosep Burch, professor de la Universitat de Girona.
