Josep Puig Clausell, un artista de cap a peus i una persona de talent i solidària

Josep Bofill i Blanc

Palafrugell.- Ahir va morir als 88 anys el polifacètic artista palafrugellenc Josep Puig i Clausell; pintor, cartellista, carrossaire, home de teatre i cineasta, fa cosa d’un mes va rebre el Diploma al Mèrit Ciutadà de l’Ajuntament de Palafrugell. Com a homenatge a la seva figura, recuperem l’article “Josep Puig Clausell, un artista de cap a peus i una persona de talent i solidària” de Josep Bofill i Blanc, publicat al número 59 de la Revista del Baix Empordà (desembre de 2017).

En Josep Puig i Clausell és tot un personatge forjat des de quan, a Palafrugell, igual com en aquelles èpoques devia passar a moltes viles, el teatre era una bona excusa i un motiu perquè la joventut es pogués relacionar. Eren uns anys molt difícils, quan encara vailets vam haver de viure una guerra i també –no hem d’oblidar-ho– una molt difícil postguerra. Era un temps en què la necessitat despertava encara més la creativitat. I si en el cas de l’artista de Palafrugell Josep Puig hi afegim una intel·ligència, una autocrítica i un afany constant de superació, acabarem trobant un artista de cap a peus que ha destacat en diferents disciplines que es poden trobar aplegades en el camp de la cultura lúdica o de l’espectacle de contingut.

Pinzellada a intimitats viscudes
Encara que el coneixia de vista de tota la vida, es pot dir que el vaig conèixer de ben a prop quan devia tenir uns nou anys. Tot va començar perquè em vaig apuntar a les classes de dibuix i pintura que impartia al seu estudi taller ubicat al soterrani de casa seva, xamfrà del carrer dels Valls amb el de Verge Maria. Ben aviat en Puig va mostrar quines eren les seves inquietuds artístiques i culturals, més que no pas fer classes de dibuix i pintura: ens transmetia la seva passió per la música, el teatre, el pessebrisme, el cinema, l’escenografia, el cartellisme… I no només a partir de la teoria, sinó que ens ho feia tastar trepitjant escenari. I així va ser que ens va agafar pel seu compte a tres amics d’aquella infància: Ernest Roglans, Lluís Ros i un servidor, Josep Bofill. No ens va triar per reforçar el que potser podien ser qualitats artístiques en les il·lustracions, sinó en un altra modalitat que dominava a la perfecció: el de l’escenificació. Ens va disfressar per participar en el carnaval de l’any 1961. Jo encara no havia complert els onze anys. El cas és que no vam sortir només disfressats a l’escenari del Fraternal, sinó que ens va fer assajar una situació determinada. Vaja, una representació de tres minuts. Allà vaig començar a aprendre i interessar-me per la posada en escena i en certa manera per la comunicació, tot partint d’un fil conductor. Més tard, amb el malauradament desaparegut de manera prematura Santi Massaguer, amb qui vam compartir moltes inquietuds, ens vam engrescar a entrar en el que era una aproximació al setè art. Vam formar part del Foto Cine Club de Palafrugell, on vam poder aprendre de tants i tant bons cineastes que conformaven aquella inoblidable època del cinema amateur de Catalunya i, concretament, de la vila del peix fregit. Però he de dir, una vegada més, que la influència de Josep Puig va ser molt important perquè jo quedés atrapat i fascinat pel munt de coses que es podien fer. Amb en Santi vam continuar compartint sobretot, a part de la ferma amistat, el periodisme. En el meu cas, però, en Puig m’havia encomanat aquella versatilitat artística que ell havia sabut mostrar amb un gran talent, i des d’aquells inicis he anat compartint modalitats relacionades amb el que són posades en escena i comunicació.

El cas és que a partir d’aquell 1961 he tingut l’oportunitat de treballar en diferents projectes al costat d’en Josep Puig: aprenent, emprenyant-nos, però també reconciliant-nos. De tota manera, ara i aquí, no es tracta de fer un repàs exhaustiu del que ha estat la nostra trajectòria junts, sinó que intento, a la meva manera, és clar, deixar constància del tarannà d’un home, d’una persona, d’un artista de cap a peus que sovint no ha estat prou ben valorat. Possiblement el seu caràcter hi ha ajudat, però és que en Puig va ser un rebel (amb causa) en l’època difícil de la postguerra, en la qual predominava el “nacional catolicismo” i en la qual qui intentava sortir d’aquell espai ja estava mal vist.

La factoria del Casal Popular
I en aquest continuar aprenent vaig tenir l’oportunitat de veure com a espectador privilegiat el que va ser una “estrena mundial” i, alhora, la última posada en escena que ha portat a terme en Josep Puig. Vaja, la última no, perquè a ell li agrada dir que la última serà la del seu enterrament, atès que serà quan abaixarà taló de manera definitiva.
El cas és que la última obra representada pel mestre Puig va ser al porxo de ca l’Esteve, a Mont-ras. I va ser una posada en escena amb vells amics i coneguts de l’època del Casal Popular, d’aquells llunyans inicis en l’art de Talía del polifacètic artista palafrugellenc.
El cas és que en aquella ocasió es va representar una nova obra seva, o sigui original del polifacètic “artistàs” Josep Puig i Clausell (Jos P. Claus havia arribat a signar en curts de la millor època del cinema amateur de Catalunya i part de l’estranger), que en aquell 2011 acabava de fer vuitanta anys. Estava en plena forma i encara ho està. Vaja, “qui no té un all, té una ceba”, havia sentit a dir als meus avis quan els demanaven per la salut. Però bé, va per les seves pròpies cames, clarivident, crític i creatiu com sempre. No us el creieu pas si en preguntar-li com està us respon “esperant la mort…” Perquè per en Puig, en Josep Puig i Clausell, és la seva manera de dir que ja ha fet moltes coses; que relativitza; que no el sorprèn gairebé res; que és un posat de provocació; que vol generar debat; que vol que es reaccioni i es deixi la passivitat; que veu com els humans continuem ensopegant amb la mateixa pedra; que l’individualisme; que la creativitat… I que no està d’acord en què el poder establert sempre acabi venint de la mateixa cantonada. Es pregunta tantes i tantes coses encara… Perquè la veritat és que continua al peu del canó i exercint del Puig més autèntic i de sempre. Vaja, com ha de ser! Els actors de la última obra seva representada i dirigida per ell mateix, ara ja fa sis anys, formaven part de la colla dels “quatre vints”, com els anomeno. I la majoria d’ells, sortits de la “factoria” del Casal Popular de Palafrugell, eren actors que havien pujat a l’escenari del centre recreatiu del clero entre la meitat de 1940 i primers de 1960. Eren les èpoques d’Acció Catòlica, de quan mossèn Bas –diuen, i de fet encara vaig poder ser testimoni del que se’ns negava “presenciar”– tapava amb una mà (o feia tapar) l’objectiu del projector de la “màquina de fer cine” quan en algun moment “atrevit” els protagonistes (noi/noia) es feien (s’anaven a fer) un d’aquells petons que s’anomenaven “de cine”.

En Puig, sempre ha estat una persona de les que més endavant vam conèixer i vam anomenar com a “progressista”. Va ser un jove d’idees avançades, autodidacta, amb pocs estudis donades les circumstàncies, però que es va anar cultivant i de gran talent, tal i com ha demostrat i demostra al llarg i ampla de la seva vida. Potser, malgrat el seu geni i personalitat, mancat, a vegades, d’autoestima i seguretat. El cas és que en aquells anys el Casal se li feia petit. Discutia, no es conformava mai i sempre, amb un afany de superar esculls, improvisava i creava amb imaginació tot allò que no podia resoldre per falta de recursos econòmics. La major part de les seves obres, ja sigui a través del dibuix, pintura, murals, escultures, guions i realitzacions de teatre o fílmiques, xerrades, etc., sempre han estat plenes de contingut. Amb missatge, deixa traspuar la lluita entre el Bé i el Mal, la ironia, la sensibilitat… Una crítica a tot, com a inconformista de mena que és.
D’en Josep Puig i Clausell es podria haver fet també un repàs més exhaustiu de la seva obra i dels guardons o premis rebuts en el decurs de la seva trajectòria artística però a mi, avui, m’ha vingut més de gust fer una pinzellada a la seva obra, però que en certa manera és més un apropament de reconeixement cap a una persona, a un artista que mereix formar part de la història no només cultural dels nostres rodals, sinó també per la seva solidaritat i compromís.

El perfil
En Josep Puig i Claussell va néixer a l’ombra inacabada del campanar de la vila del peix fregit. Sempre he pensat que, en el transcórrer de la seva vida, no s’ha pogut desfer de la influència d’aquest símbol, un dels signes representatius de la vila de Palafrugell. A la seva explosiva inquietud sempre s’hi ha vist involucrada una falta de constància –es deia–, fruit d’un tarannà bohemi que li havia valgut durant molts anys el sobrenom de “l’artista”, per ressaltar les seves qualitats innates i unes sensibilitats que no sempre han estat ben rebudes ni reconegudes, com tampoc ho ha estat sovint una manera molt especial de fer i de viure. Controvertit i polèmic, darrera tota aquesta imatge de “voler-s’ho carregar tot” s’hi amaga una falta de valentia motivada per una autocrítica exagerada, juntament amb una part poc coneguda: la seva solidaritat i col·laboració en obres benèfiques o iniciatives d’entitats, associacions o particulars. En aquest aspecte, val a dir que en el decurs de molts i molts anys ha mantingut una estreta col·laboració amb l’Asil de Palafrugell, ja sigui fent-los un pessebre monumental treballant-hi de manera totalment desinteressada, o bé muntant obres i gales benèfiques per recaptar diners pel manteniment i millora de l’edifici o necessitats puntuals per ajudar les monges a continuar oferint un servei acurat.

En Josep és una persona i un personatge conegut arreu de les comarques gironines sobretot en els ambients artístics baix-empordanesos (teatre, cinema, pintura, pessebrisme, cartellisme…). Pel que fa al que en ocasions dic de l’equilibri de la maduresa, en Puig n’és un fervent exemple, atès que encara conserva una gran dosi d’il·lusió i crítica que conviu amb l’experiència acumulada. D’altra banda, ja han passat aquells temps que en un bufarut de tramuntana la seva alegria del moment a vegades es podia transformar en un bolet de cosses.
Com a carrossaire, Josep Puig és un dels pioners i, alhora, un dels més importants de la història del Carroussel Costa Brava; en cinema, ha guanyat premis amb curtmetratges en l’època daurada dels històrics festivals de cinema amateur que es celebraven a Catalunya, i a l’estranger, com per exemple el de Sant Sebastià (Donostia) o el d’Irun (Guipuzkoa); va ser un innovador en la creació dels pessebres de categoria artística, i encara pinta algun quadre que li treuen de les mans sense esperar que la pintura s’hagi assecat.
Als seus 86 anys, en Puig continua sent una persona que no deixa indiferent ningú. Tant pel que fa a la seva obra com a les seves qualitats humanes. Prova de tot plegat és que aquestes obres de teatre que representaven aquella colla dels “quatre vints” al porxo de ca l’Esteve estava conformada per “joves” que, en un moment o altre, per allà el Casal de la postguerra civil, no sempre havien estat d’acord, precisament. Però tots, persones assenyades, amb el pas del temps s’adonaren que aquelles disconformitats només havien estat per l’empenta a vegades mal aplicada de quan només s’està en els primers vint. I és que aquella gent dels “quatre vints” són… La pera! Perquè saben que cal respectar-se i entendre’s mútuament encara que a vegades puguin mantenir discrepàncies.

Un artista de cap a peus
Es pot dir que ja de ben petit en Josep Puig ja va mostrar el seu caràcter inconformista i crític, actiu i creatiu, i sempre decantant les seves sensibilitats i capacitats cap el món de l’art.
Nascut a Palafrugell l’1 de juny del 1931, una llarga malaltia quan només tenia vuit anys el va retenir a casa seva i li va fer descobrir la seva facilitat pel dibuix.
En Puig és una de les poques persones a les quals es pot qualificar com un artista de cap a peus. Així ho ha demostrat posant de manifest el seu talent i destacant amb personalitat en diferents disciplines artístiques: dibuix; pintura; escultura; decoració; autor, director i actor teatral i de cinema, carrossaire… I sempre, al mateix temps, fent pedagogia i col·laborant en moltes iniciatives solidàries.