Ramir Lacasa
A finals dels anys seixanta el país es va obrir definitivament al turisme i els que van venir de fora ens aproparen un estil de vida nou, perfectament compatible amb el nostre tarannà, però molt lluny del tipus de vida en blanc i negre que ens havia imposat la dictadura, dirigida a reprimir la diversitat i impedir la lliure voluntat ideològica, cultural i de religió.
Vam conèixer que existia una manera de viure que no tenia perquè ser imposada sinó que s’acceptava lliure i democràticament perquè així la volia la majoria de la gent, i quan la somiàvem, posant-nos en el paper dels visitants, ens sentíem lliures. La claror i modernitat que introduïen els paios que ens visitaven no només deixaven aquí bones divises, sinó que també ens impregnàvem de la manera de ser d’altres llocs, d’altres pràctiques, d’altres punts de vista, que a la llarga –encara hauria de passar uns temps– ens acabaria treien del franquisme. Malgrat que, més tard descobriríem, que el mal no s’havia eradicat.
Aquella glopada d’aires nous fou molt reveladora i subversiva, i va calar inevitablement entre les generacions joves. Quan el Nadal de 1967 es va inaugurar al carrer de les Ànimes un local de ball nou, ja existien a Palafrugell d’altres clubs on podien anar a divertir-se els tocats de la ballaruga. Per fer això, la població es distribuïa per generacions, gustos o extracte social entre els clàssics “Centro Español” i “Cercle Mercantil”, als quals acudien les segones i terceres generacions al so de cobles i orquestres consagrades, on s’oferia un estil de música de proximitat, i els més jovenívols que acudien al “Gabriel”, al “Arlekin”, o a la discoteca Karting Club per escoltar i ballar al ritme d’una música fonamentalment enllaunada de procedència més llunyana i globalitzada.
A la nova sala que es va inaugurar l’hivern del 67 li havien posat el nom de “La Gruta” i els seus promotors havien volgut decorar el local recreant un ambient jove i modern de forma original i gust artístic, aplicant a la catalana una barreja d’estils, hippy i roquer, però en tot cas lluny de la imatge o estètica beat amb la qual es va voler vincular la sala en un primer moment. Tenia, això si, un innovador sistema sonor que combinava la il·luminació electrònica seguint els ritmes de la música.
A “La Gruta” s’anava a bàsicament a les tardes i nits a ballar, i de tant en tant, quan feien sessions extraordinàries de música moderna o hi actuava algun grup en directe, es podia gaudir de l’actuació i el ball. Per aquell petit local, situat en un carrer que era potser el menys transitat de Palafrugell, van passar solistes i també grups novells i consagrats, que van acolorir la grisor de la realitat d’aquelles generacions que vam haver de viure el tardofranquisme. A “La Gruta” hi van actuar Los 5 Diablos, un grup gironí de rock anterior als “Diablos” de l’Hospitalet de Llobregat i que no tenien cap més relació entre ells que la catalanitat de les formacions; també hi van actuar Los Gringos, Los Dilemas o Els Corbs Negres, i naturalment no hi va faltar el grup palafrugellenc Els Vampirs.
Originals eren també les sessions extraordinàries que s’organitzaven a la discoteca, com la “Jazz a Go-gó”, “Nit de Cabaret”, “Neules a Go-gó, “Juegos burlescos”, arribant fins i tot, en els darrers temps abans d’haver de tancar, a organitzar esdeveniments aparentment tant allunyats del món de les discoteques com l’organització d’un concurs de vestits regionals, les representacions escèniques de “El sueño de una estrella cansada”, o ”Los Argonautas”, que oferí el grup Strepit l’any 1973. S’organitzaren també sessions de cinema amateur, concursos d’acudits i fins i tot desfilades de models. Les raneres del moribund!
La discoteca es va consolidar a la població col·laborant en actes socials, participant activament o patrocinant activitats i manifestacions culturals fins i tot organitzant concursos de “misses” en què la seleccionada com a Miss La Gruta accedia directament al concurs de les Festes de Palafrugell on s’escollia la reina de les festes.
Finalment “La Gruta” desapareixia de les nostres vides, que no del record, a finals de l’any 1974.
