La fonda de La Estrella és un establiment molt antic. Va camí d’acomplir un quart de segle d’existència, i durant el transcurs d’eix temps, han succeït en l’establiment multitud de històries, anècdotes i fets, algun dels quals son coneguts i molts altres que ignorem, s’han perdut en el plecs del temps i no els podrem conèixer mai més. Ningú no els podrà rememorar.
En la segona meitat del segle XIX l’entramat viari de Palafrugell era el resultat de segles de creixement urbà espontani, sense organitzar, on era la propietat i no el bé comú la que determinava el resultat urbanístic, exceptuant algunes intervencions puntuals que es limitaven a rectificar l’alineació d’algun carrer existent, actuant sobre les parcel·les que eren buides de qualsevol edificació.
Seria pels vols de la mitja nit del dilluns 22 de febrer de 1903, quan el comerciant Josep Girbau tornava al seu domicili; aquell havia sigut un dia de treball intens i anhelava el poder estirar-se en el llit a descansar.
En el llibre d’Henry Lyonnet A travers l’Espagne Inconnue, editat a Barcelona el 1896 per Richardin Lamm et Ccie, Succursale E. Dentu, París, en parlar el viatger de Palafrugell ressaltant el gran centre de producció que era de taps de xampany i de com s’havien enriquit alguns industrials amb aquest ofici, lloà l’existència de algunes cases molt ben construïdes.
El carrer de la Tarongeta es va anar formant sobre l’antic camí de Vilaseca que s’iniciava fora muralles, en els fossats del racó nord-est del castell de Palafrugell. En aquell punt existia una torre cantonera que reforçava l’encontre de les murades nord i est del recinte.
La Pineda d’en Marquès va ser en el passat un lloc d’estimada concurrència dels palafrugellencs, era el lloc d’esbarjo que li corresponia tenir en una època en la que el temps d’oci es repartia entre el passeig, la missa, el casino, la taberna, i els ateneus d’exaltació republicana.
El vent s’ha convertit en un destorb per a la gent, però en el passat era útil, era l’únic motor amb el qual es comptava per a moure els molins, les barques i els vaixells de vela.
És aquest un carrer que es va començar a formar durant el primer quart del segle XIX, a iniciativa d’una parcel·lació urbanística privada a voltes sense la intervenció de l’ajuntament, com era de costum fer en temps de la Catalunya rural del nou-cents.
Quan fou negra nit, aquell dilluns a 24 dies de desembre de 1584, el prevere Joan Ballia, sagristà de l’església de Sant Martí, es mogué procurant no fer-se visible passant pels carres més solitaris dirigint-se a la petita església de la població.
Any de bé sia el començat est dia
Ninou és una manera familiar d’anomenar el Cap d’any. És doncs el primer dia de gener.
Ramir Lacasa
El veïnat d’Ermedàs, altrament nomenat Sant Ramon d’Ermedàs pels que diuen que és el seu antic i veritable nom, el conformen algunes cases velles agrupades en un petit nucli semi urbà de forma rectilínia que es va anar formant a banda i banda del camí de Palafrugell, i uns quants masos dispersos per la planura del fèrtil corredor de l’Aubi.
