Pau Roig
Castell d’Aro, al sud del Baix Empordà, forma part juntament amb Platja d’Aro i Santa Cristina d’Aro de l’anomenada Vall d’Aro. El seu teixit urbà transcorre entre els contraforts del Massís de les Gavarres, al nord, i el Massís de l’Ardenya, al sud. Presidit per l’església parroquial de Santa Maria i pel castell de Benedormiens, d’origen medieval però molt modificat en segles posteriors, compta amb una ruta perfectament senyalitzada que ha recuperat per la comarca cinc de les antigues fonts del municipi, obra de carboners i treballadors de l’època en què el bosc era un mitjà de vida. Molt conegudes i visitades temps enrere, el Grup de Natura Sterna de Castell d’Aro les ha anat restaurant des de l’any 2004 amb un esforç i una dedicació admirables que arriben fins a l’actualitat.
Per començar la nostra ruta ens dirigirem en cotxe a Castell d’Aro, primer per l’autovia C-31 i després per la carretera GI-662 i deixarem el vehicle al centre del poble. Perfectament indicada, la “Ruta de les fonts” comença al cor del nucli urbà, a la plaça del poeta Sitjar. Des d’aquest punt, agafarem primer el Carrer del Sol i després el carrer de la Coma que, passades les últimes cases, es converteix en un camí de terra que ja pràcticament no abandonarem al llarg del nostre recorregut. En un principi ample i amb poc pendent, s’enfila poc a poc però de forma decidida muntanya amunt, passant pel costat de l’anomenat Molí d’en Bussot fent-se cada vegada més estret i costerut. La Font del Ferro, primera parada de la nostra ruta, es troba a no gaire més de dos quilòmetres de Castell d’Aro i uns dos cents metres després de l’anomenada Bassa dels Senglars i de la Font del Poeta Sitjar, lleugerament enfilada a l’esquerra del camí.
Abans de pujar cap a les fonts, però, val la pena visitar les restes del Molí d’en Bussot (coordenades UTM 31T 500000, 4538757 ETRS89), originari del segle XIV i en força bones condicions tot i els anys d’abandó que ha patit. Es tracta d’un petit molí hidràulic utilitzat com a complement a l’activitat agrària pel mas que porta el seu nom per moldre el seu propi gra (o per moldre el gra dels masos del voltants, al cost d’una 1/16 part del gra molt: l’anomenada “moltura”).
Situada al costat de llevant de la torrentera que forma la riera de La Coma i dins d’un ambient boscà mediterrani, la Font del Ferro (coordenades UTM 31T 502600, 4630627 ETRS89) ofereix als visitants la flora típica d’aquestes zones: brucs, cirerers d’arboç, alzines, suros, pins i una gran quantitat d’espècies vegetals autòctones. Es tracta d’una font de raig d’aigües marcadament ferruginoses, tant pel que fa al seu gust com pel seu color; segons diferents estudis, l’origen de la lleugera picantor de la seva aigua es deu a la barreja de diòxid de carboni procedent de l’activitat volcànica en contacte amb l’aigua subterrània.
La història explica que el pastor Miquel Mont Dausà passava tant de temps amb el bestiar en aquest paratge que, amb paciència, va esculpir a la roca una poesia que el temps i l’oblit van anar esborrant. Encara es pot intuir la inscripció a la roca, tot i que s’ha transcrit en una placa commemorativa que ho recorda. El paratge, bell i alhora tranquil, compta també amb una taula i dos bancs per poder descansar o menjar alguna cosa.
La Font del Poeta Sitjar, per la seva banda (coordenades UTM 31T 502584, 4630538 ETRS89), està situada en una terrassa, a la cara de ponent del torrent de la Coma i a una altitud aproximada de 180 metres sobre el nivell del mar. Es tracta d’una font de mina excavada en part sobre el terreny i amb una façana de pedra amb una obertura rectangular. Al seu interior, una mena de receptacle recull l’aigua que brolla de forma natural del subsòl; segons sembla, el paratge era un lloc d’inspiració del conegut poeta renaixentista Joan Sitjar (1850-1899).
Per seguir la nostra ruta desfarem els últims dos cents metres del camí fins arribar a una cruïlla que abans hem deixat enrere; el camí, que de baixada queda a la nostra esquerra, ens durà a les tres fonts restants del recorregut i de tornada a Castell d’Aro. La Font de l’Acàcia, al costat mateix del vial uns quatre cents metres més endavant, és la més fàcil de trobar i, de fet, ha estat construïda en els últims anys en base a un antic mapa manuscrit que n’indicava la ubicació (coordenades UTM 31T 502734, 4630428 ETRS89). Es tracta d’una font de mina amb un receptacle d’un metre quadrat de superfície i d’uns 60 centímetres de fondària, que pot contenir fins a 300 litres d’aigua; té forma de volta de canó, amb un frontal de rajola que forma una arcada de mig punt, mentre que la base i el receptacle interior estan fets de pedra.
Passada la font, gairebé al seu costat mateix, un rètol de fusta ens assenyala el camí per pujar a la Font del Pum o dels Eucaliptus, seguint un corriol amb pendent pronunciat i en força mal estat uns dos cents metres muntanya amunt (coordenades UTM 31T 502806, 4630489 ETRS89). Al costat de dos immensos eucaliptus i amb una vista privilegiada dels boscos de la Vall d’Aro, es tracta de l’última font recuperada pel Grup de Natura Sterna, que el 9 de novembre del 2011 li va posar un nou ganyot.
De nou al camí, seguirem descendint cap a Castell d’Aro uns tres cents metres fins trobar, a la dreta, un petit corriol que indica l’última font de la nostra ruta, la Font de la Boixa (coordenades UTM 31T 502597, 4538758 ETRS89). Al peu d’una torrentera i en un indret ombrívol, es tracta d’una font de raig orientada a ponent mig enterrada al marge de la muntanya; és la deu dels carboners per excel·lència, que probablement van ser qui li van posar la boixa de roda de carro al ganyot. Just al seu costat, podem admirar també una antiga barraca de carboners que ha estat restaurada: tot l’entorn, de fet, va ser utilitzat fins a la dècada de 1960 per a l’elaboració de carbó vegetal. Vista la font i la barraca, tornarem al camí que, amb un desnivell aproximat de 170 metres i uns tres quilòmetres de recorregut, ens deixarà de nou a Castell d’Aro.
Recorregut: 7 quilòmetres.
Temps aproximat: 90 minuts.
Dificultat: baixa-mitjana. Camí amb lleuger pendent força ample fins gairebé a la Font del Ferro. L’accés a la Font del Pum o dels Eucaliptus és un corriol estret i amb forta pujada que no està en gaire bones condicions, mentre que l’accés a la Font de la Boixa és un petit camí de pronunciat descens en el qual no és massa difícil relliscar.
