Ramir Lacasa
Era l’any del Senyor de 1458 i centrat en la capçalera d’un full del llibre d’òbits de l’església, el sagristà de Sant Martí de Palafrugell, Esteve Ferrer escrigué en català i lletra tremolosa “de apidèmia”, i emmarcà l’escrit dins d’una figura rectangular amb un traç insegur i tort de tinta negra que encotillavala frase amb intenció de ressaltar-la com si es tractés d’un important advertiment, d’una espantosa premonició.
La capçalera era l’anunci d’una llista horrorosa que esperava omplir amb el nom de tots els que moririen en aquella enèsima plaga que els enviava un déu just i exigent per haver infringit les lleis divinals.
A sota de l’encapçalament hi figurava el registre d’una defunció, aquella era la primera víctima del contagi: “Cos d’en Pere Ferrer de Palafrugl q mori a XI dl ms de mars”, i el sagristà féu figurar en l’escrit, a continuació del nom i la data, els deutes que el difunt contreia amb l’església per haver mort. Els familiars vius haurien de pagar perquè es pogués salvar la seva ànima, en concepte de sepultura, per les pronúncies, les misses, el novenal, el cap d’any i els aniversaris quaranta-vuit sous, quantitat que equivalia al sou que percebria un treballador per 16 dies de feina. Sense complir amb aquell requisit no hi havia salvació possible. I les obligacions quedaven enregistrades en aquell sòlid volum que es feia servir com un llibre de comptabilitat.
La següent contagiada fou madona Nadala. Era la vella del mas Nadal de Vilaseca. Havia passat un mes de de la primera mort, era el 15 d’abril. El seu gendre, Joan Nadal, va pagar els curats de Sant Martí quatre sous per la novenal i l’extremunció i deu sous per les misses. Per la sepultura donaren dues mitgeres d’ordi i dues de vi. Aquell servei era l’únic que podia pagar-se en espècies, però tots els altres treballs que feia l’església era necessari que fossin dineraris: era una pràctica tradicional dels antics cristians, la única consuetud que encara es respectava.
Pocs dies després morí un fill de Joan Nadal, i el divendres 5 de maig la temuda parca acabà amb la vida de Joan Nadal, víctima també de la contagiosa epidèmia. La setmana següent, l’11 de maig, morí na Francina, l’esposa de Joan Nadal. S’havia quedat l’última per cuidar els altres membres de la família. Amb la seva mort es va acabar la vida a can Nadal i desapareixia tot rastre de la família.
El mal contagi havia entrat a Vilaseca i es va encapritxar del llogaret, els primers dies del mes d’abril morí n’Adroera, i el dia 16 una néta seva, filla de Joan Ramell. El 9 de setembre finia la vida de Margarida, del mateix lloc, muller de Lluís Corredor.
El mes de maig moriren trenta-quatre albats (1), i el d’agost foren només 19, eren víctimes indefenses. Les primeres en caure malaltes. Un cop el mal havia entrat en una casa acabava afectant a tota la família i en pocs dies tots morien víctimes de la pesta. D’aquesta manera li succeí a la família del sastre Antoni Boera. El mes de maig es contagià un fill albat de la casa i a poc temps que morís el mal contagiós s’encomanà a la filla d’Antoni Ferrer, que estava de minyona en la casa i morí aquell mateix mes. El dia 9 de juny morí Antoni Boera. Caterina, mare i esposa, es va poder salvar. També Bartomeu Geli va enterrar dos nens albats el mes de maig, a la seva filla gran el dia 5 d’agost i a la seva dona Margarida el 12 del mateix mes.
El contagi a Palafrugell causà la mort de 91 persones entre nens i adults. El brot pestilent va durar de març a octubre amb dos pics molt destacats dins aquell període cronològic, un durant el mes d’abril amb 37 morts i el segon en el mes d’agost amb 30.
Notes:
1.- Els albats eren els infants que no havien fet la Primera Comunió. És a dir, tots aquells menuts menors de dotze anys que encara no havien renovat el sagrament del baptisme.
