Ramir Lacasa
L’indret de La Garriga era una cresta aturonada situada a llevant del castell i vila de Palafrugell que seguia la direcció nord-sud, i estenia els seus contraforts cap a ponent pràcticament fins al mateix peu de la muralla.
Era un terreny de sòl pobre i pedregós de naturalesa calcària. La cobertura vegetal del turó estava colonitzada per l’espècie arbustiva Quercus coccifera, popularment coneguda per garric, un arbret perennifoli d’àmbit mediterrani que dominava sense oposició tota aquella extensa superfície.
Segles enrere aquell paratge havia sigut un bosc frondós, però la tala abusiva per extreure fusta destinada a la construcció i altres usos havia acabat amb ell. Els arbrets de garric que havien ocupat l’espai deixat per l’espècie superior s’utilitzavapels habitants com a combustible i per a obtenir carbonet. Al segle XV, el ritme d’explotació del garriguer ja començava a ser deficitari i el més petit augment de la població, per insignificant que fos, representaria la complerta desaparició del ecosistema vegetatiu, però l’indret ja havia adquirit el nom de La Garriga amb el qual se’l coneixia entre els vilatans.
Era el darrer dia d’octubre de l’any 1464 que per aquells rodals es va trobar el cadàver d’un home. El cos estava just al costat de la casa d’en Silvestre, un mas aïllat que amb alguns altres habitatges havien constituït el veïnat de la Garriga i distava de la població mitja milla aproximadament. L’infeliç que trobaren mort era Joan Prats, un treballador de Vilaseca que estava fent el camí de tornada a casa quan el van matar. Era la vigília de Tots Sants i fou assassinat per la colla del bandoler Roque Martí, que rondava els encontorns assetjant i robant els masos aïllats i assaltant els camperols solitaris. Aquests malfactors anaven en compte, i tenien molta cura durant les seves correries de no ser vistos pels del castell que disposaven d’una bona defensa i prou recursos en homes, bombardes i ballestes, així com espases suficients com per repel·lir qualsevol amenaça d’incursió, perill o atac directe.
En aquell mateix dia descobriren que la quadrilla de rapinyaires havien causat dues víctimes més. Els pobres desgraciats que van tenir la mala sort de creuar-se amb ells eren Pere Castany, al qual els sequaços d’en Roque Martí degollaren, i un fill de Mateu Ferran, jove al qual trobaren la vigília molt mal ferit però que encara vivia quan el van dur a casa seva.
La ferida que li havien provocat al noi era greu, era ferida de mort i el xicot ja havia perdut molta sang quan arribà l’ajuda. Ni el doctor en medicina Pere Pla, ni l’apotecari de Peratallada Rafel de Belloch, que l’assistiren, van poder fer gran cosa perell. Exhalà el seu darrer sospir l’endemà, diada de Tots Sants.
Encara eren molt presents a la vila aquelles morts perpetrades pels foragitats quan arribaren diversos avisos des de les poblacions veïnes assegurant que la quadrilla de Roque Martí tornava a rondar els pobles de la comarca.
Dimecres Sant, dia 2 d’abril de l’any 1466, un nombrós grup de la gent del sanguinari Roque Martí tornà als encontorns de Palafrugell. Els homes que duia anaven a peu i aquest cop mataren Joan Vidal, que menava de Mont-ras i es trobava just davant del’hort d’en Guillem Marquès quan es creuà amb el grup de bandolers. La mort del desgraciat mont-rasenc va restar, com les altres de feia dos anys, sense càstig.
