Ramir Lacasa
El carrer de la Tarongeta es va anar formant sobre l’antic camí de Vilaseca que s’iniciava fora muralles, en els fossats del racó nord-est del castell de Palafrugell. En aquell punt existia una torre cantonera que reforçava l’encontre de les murades nord i est del recinte.
Com que la cruïlla era un indret d’eixida, des de molt temps enrere s’havia col·locat un pedró amb una creu que, assenyalant els límits de la urbs, servia per a protegir-la de tots els danys i perills que poguessin venir per aquell camí. Quan la protecció desaparegué del mig de la cruïlla es substituí per una creu simbòlica situada en el xamfrà, en una capelleta de la casa del costat de migdia. Avui dia també desapareguda.
Pel nom que du el carrer hi ha una conjunció que ens indica un enllaç entre el mot Tarongeta i un joc de pilota. Efectivament, l’odònim del carrer de la Tarongeta fa referència a un joc. De la modalitat del joc que es pogués tractar, només ens ha arribat el topònim tarongeta, sense cap més identificació que ens pogués ajudar a concretar la varietat de la que es tractava, i amb aquesta única dada tant es podria tractar del “joc de la tarongeta”, un joc molt concret que practicaven els nens al segle XVI muntant un animal de bast, consistent en envestir una taronja situada a terra dins d’un clot, amb una canya o pal que emulava una llança, tot rememorant les justes cavalleresques medievals. És aquesta una modalitat de joc poc probable en un àmbit rural i de subsistència com era el nostre en temps tan reculats, en el qual els animals tenien una funció útil ben definida, molt lluny de ser emprats com a instruments de joc, malgrat haver estat acceptat sovint fins ara, i sense debat, per tots els historiadors locals.
O pot tractar-se també del conegut “joc de pilota-frontó”, una competició lúdica ben diferent del primer i més versemblant en les nostres latituds per popularitat i abast. El joc de pilota consistia en impulsar la pilota amb la mà (nua o protegida amb un guant), o amb l’ajuda d’una pala.
Aquesta dualitat ens ha portat a creure que aquí, l’apel·latiu tarongeta, és una denominació local per a designar la pilota que s’emprava en el joc, per la forma i les dimensions que tenia la bola, semblants a una taronja petita. El joc de pilota era molt popular i molt practicat arreu dels Països Catalans des de l’Edat Mitjana; es practicava en equip, a l’aire lliure i es jugava amb la mà. Més tard es va traslladar sota cobert en sales condicionades a tal efecte per a la pràctica del joc, però en aquell temps es jugava aprofitant les parets de les muralles i les dels edificis exempts d’obertures que servien de frontó.
Ignorem si fou l’únic indret de la població on es practicava aquest esport; pot ser que hi haguessin uns altres espais aptes per a fer-ho, però aquest és l’únic que hem trobat documentat i el que ha conservat el nom des de temps immemorials. Probablement es continuà jugant a pilota al carrer o en llocs tancats, tot i desconèixer quan es deixà de jugar.
Des de finals del segle XVIII i durant bona part del segle XIX determinats hàbits socials de la localitat es van anar perdent a mesura que el procés d’industrialització de la població creixia i aportava cada cop més gent forana que tendí a substituir la cultura popular local per una altra més general, diferent i estranya que tenia una difusió més àmplia i equivocadament cosmopolita. Els fills dels empresaris industrials i els que pertanyien a la societat acomodada van ser enviats a la ciutat i a l’estranger a estudiar i tornaven a la població amb una visió que havia deixat de ser localista i també contribuïren a la desaparició i l’oblit de molts hàbits que van anar desapareixent del nostre costumari.
En una acta de l’ajuntament de data 23 de novembre de 1837, durant la primera guerra carlista, es diu que per a poder afrontar les despeses ocasionades per la fortificació de la població contra les incursions de l’enemic i preservar-la dels incendis i saquejos dels rebels, es veia en l’obligació, per no repercutir-les entre la població, a vendre’s un tros de terra al carrer dels Valls, “…dende el Angulo de la muralla donde fue juego de la pelota, al Angulo de la muralla de la casa de Mariano Lafont…”.
