Ramir Lacasa
Era el dimecres 27 d’abril de 1497, la flota de l’almirall mossèn Bernat Vilamarí era atracada a Palamós, que havia estat participant de forma més o menys continuada, en les guerres de Nàpols contra Venècia i contra els barons angevins rebels fins l’any 1496; doncs bé, l’agutzil d’una de les galeres vingué amb cinc companyons, amb ell sis, i setze moros que tenien captius, a fer llenya a l’alzinar que hi havia al prat de Font Morisca.
La Font Morisca que està en la costa, dins els termes de la parròquia de Mont-ras, és una bonica cala situada al costat de la cala del Crit, des d’on es té l’únic accés per terra a través d’un forat en el massís de roques que separa ambdues cales, i segons la llegenda l’origen del nom es deu al fet de que aquell recòndit lloc era conegut pels pirates barbarescos per l’existència d’una font d’aigua dolça que els servia per aprovisionar els vaixells durant el temps en que foren els amos d’aquests mars de l’Empordà.
Quant ja feia unes hores que els captius treballaven i el sol assenyalava el migdia, l’agutzil manà els guardians que cridessin els moros perquè s’acostessin a dinar. Els sarraïns, que entretant s’havien conjurat per mirar d’aprofitar el moment oportú de donar-se a la fuga, i veien l’ocasió propicia en aquell instant, van atacar els mariners amb els troncs i fustes que duien, aconseguint amb la sorpresa de l’atac de treure’ls les armes. En la refrega van matar l’agutzil i als altres companyons, un dels quals encara sobrevivia malferit quan se’ls trobaren els mariners de la galera que havien anat a buscar-los alertats per la tardança.
Joan Carbonell, batlle del castell de Palafrugell donà llicencia els mariners de Palamós perquè se’n duguessin el company ferit, el qual fou atès a l’hospital de la vila marinera i encara visqué tres dies. Els mariners van demanar llicència al vicari de Mont-ras perquè als cadàvers dels companys morts els fos donada sepultura eclesiàstica al cementiri de Sant Esteve però el capellà no ho volgué consentir perquè havien mort sense confessió. El sagristà de Sant Martí de Palafrugell que havia confessat a un dels companyons el va enterrar a la seva parròquia i al llibre d’òbits va narrar els fets succeïts, indicant que el desastre ocorregut en dit lloc era mereixedor de ser assenyalar per a conservar en la memòria el dia i any en que allò succeí.
