Ramir Lacasa
La Pineda d’en Marquès va ser en el passat un lloc d’estimada concurrència dels palafrugellencs, era el lloc d’esbarjo que li corresponia tenir en una època en la que el temps d’oci es repartia entre el passeig, la missa, el casino, la taberna, i els ateneus d’exaltació republicana.
N’estic segur que de no haver existit el pinar, els palafrugellencs se l’haurien inventat per tenir un lloc de recreo imaginari on refugiar-se, un lloc per on poder passejar mentalment. Era un espai sanitós i terapèutic, com en deien d’aquell lloc.
La Pineda era un element periurbà, una arbreda situada en el punt just, ni massa a prop ni massa lluny, una situació d’acceptable abast. Era un bosc de repoblació, amb els pins ordenats en rengleres com si restessin en formació. D’una aclaparadora simetria estàtica.
L’arboreda estava envoltada de les hortes més riques i fructíferes del municipi, podria dir-se d’ella que era l’enyorat parc municipal que tant desitjava la població. I el volien així, tal qual estava, sense afegits al gust, ni intervencions estètiques. Era com un jardí encantat, on la gent se sentia lliure en mig la ufanor del Pla de l’Aubi. Volien tenir aquell parc com un mirador del camp, per quan el Palafrugell-ciutat fos una realitat i hi hagués força més cultura.
Per a la població, la muntanya de Sant Sebastià de la Guarda era una muntanya màgica, sagrada, que tenia el reconeixement plenament formal de lloc sant de l’església. El massís de les Gavarres també ho era de màgic, però pertanyia a una altra religió, a un credo més en contacte amb la Naturalesa i la Terra, animista, heterodox, primigeni. Un lloc que mai ha estat cristianitzat completament, malgrat els intents que s’han fet establint santuaris i ermites amb els seus corresponents romiatges devocionals que tots coneixem. Les Gavarres no eren un lloc apropiat pels monoteistes. Sempre trobarem llocs on no s’ha imposat l’ortodòxia.
Ambdós emplaçaments tenien una forta càrrega d’espiritualitat númica.
I desprès hi havia la Pineda d’en Marquès, un lloc d’esplai i disbauxa, de gaudi i fruïció. Un lloc delitós i plaent, completament humà i terrenal.
El pas del temps ho desgasta tot i cap dels tres elements mencionats manté intactes els atributs que havien posseït anteriorment. Són coses del passat, antigalles desaparegudes, extintes, fóra de temps, demodés. Ja no representen res, només són uns objectes que omplen la buidor del paisatge i Palafrugell, pot ser, no és encara aquella ciutat culta amb la que somiaven els nostres avantpassats.
Els dos primers elements encara existeixen; la Pineda, però, només figura en els escrits d’hemeroteca, on es parla abastament d’aquell indret.
El pinar estava situat entre mig de la riera d’en Roquer –afluent montrasenc de l’Aubi–, el camí de Mont-ras a Ermedàs pel veïnat de la Granota, el mas Roquer i l’estació de bombeig. A l’arboreda el nom li venia d’uns antics propietaris, de la nissaga familiar propietària del mas Marquès (ara mas Oliver), que posseïen les terres en aquest rodal.
Res no hi ha d’immortal en el món. Ni la Pineda d’en Marquès no ho podia ser, encara que li poguéssim atribuir paràmetres de longevitat infinitament superiors a l’escala humana. A finals del segle XIX el propietari de la mateixa, fent ús del seu dret inalienable va decretar la tala dels pins. Va ser una bona esquinçada però no va acabar amb ella. Almenys aquell cop.
La Pineda encara perduraria uns anys, fins al anys quaranta del segle XX, amb l’esdevenir del franquisme van anorrear el que restava d’ella. Ho van fer perquè representava el catalanisme inconformista, era el lloc on s’anava d’amagat a cantar “Els Segadors” abans que s’aprovés l’Estatut de Catalunya durant la Segona República, i era un pecat cantar en català. Van segar les il·lusions de la gent talant un bosc que no feia cap mal, però que simbolitzava el triomf de la República Federal, el reconeixement dels furs i privilegis de Catalunya…, la Llibertat.
