Pau Roig
Situat a uns 277 metres per sobre del nivell del mar, a l’extrem meridional del massís de la Creu, a la zona de Can Mont, limitat per la Vall dels Molins, el Pla de Cabanyes i les serres de Romanyà de la Selva, Castellbarri constitueix, més enllà de la seva importància històrica i arqueològica –consta de dues entitats diferents: un poblat ibèric que es remunta al segle VII aC. i les restes d’una torre de guaita medieval–, un mirador privilegiat de la vall de Calonge, la badia de Palamós i de bona part del Massí de les Gavarres. Tot i la seva proximitat amb les urbanitzacions Mas Ambrós i Vizcondado de Cabanyes, i la seva protecció com a Bé Cultural d’Interès Nacional (l’any 1985), segueix sense ser massa conegut i actualment roman en un estat proper a l’abandó, víctima de l’inexorable pas dels anys i de les inclemències del temps.
Per iniciar la nostra excursió ens dirigirem en cotxe fins a Calonge i, des d’allà, agafarem la carretera GIV-6612 en direcció a Romanyà de la Selva, que seguirem durant aproximadament un quilòmetre fins arribar a la urbanització Mas Ambrós, desviant-nos a la dreta cap a l’avinguda del Más Ambrós. Pujarem per aquest carrer i girarem pel tercer carrer a l’esquerra (carrer de la Garrotxa) fins anar a parar al carrer de la Selva, un carrer llarg, amb fort pendent i de corbes molt pronunciades; es un vial circular: si el seguim cap a la dreta, gairebé al final de tot arribarem a una desviació que mena cap a un dipòsit d’aigua.
Arribats en aquest punt és recomanable que deixem el nostre vehicle: amb el dipòsit a la nostra esquena, s’obre davant nostre un camí de dificultat baixa-mitjana tant pel seu desnivell –en una mitja hora serem gairebé dalt del massís de la Creu, a 200 metres d’alçada– com pel mal estat en què es troba, ple d’esvorancs i amb multitud de còdols i pedres soltes. Pujarem una mica menys d’un quilòmetre, admirant ja les impressionants vistes que s’obren sota els nostres peus, fins desembocar en un altre camí, més planer, una cruïlla en què trobarem la primera senyal del recorregut. Agafarem el camí de l’esquerra, que en tres o quatre minuts en deixarà davant l’entrada de Can Mont. A partir d’aquest punt, la circulació amb vehicles està prohibida però no el pas als excursionistes, als quals els propietaris només demanen respecte per l’entorn i que segueixin les senyalitzacions: passada la reixa i abans d’arribar al mas (coordenades UTM 31T 504214, 4634408 ETRS89), un cartell ens desvia cap a la dreta.
El camí en aquest punt torna a pujar una mica (res comparat amb la pujada inicial) i passa pel costat d’alguns camps de vinyes fins que un altra senyalització amb lletres grogues ens desvia un altre cop cap a l’esquerra, travessant un corriol al costat d’una alzina surera monumental (coordenades UTM 31T 504144, 4634368 ETRS89). Coneguda amb el nom de Suro de can Mont, destaca pel seu gran estat de conservació i per la seva gran alçada –uns 20 metres–, amb una capçada de 19 metres i una soca de 3,57 metres de diàmetre.
Vista l’alzina, seguirem endavant fins trobar els primers camps de conreu, moment en què ens desviarem momentàniament cap a la dreta per poder visitar un dels menhirs prehistòrics més impressionants del Baix Empordà. Seguirem per aquest camí uns 330 metres fins arribar a una línia d’alta tensió; en aquest punt girarem a la dreta i poc després un altre cop a la dreta, agafant un corriol una mica desdibuixat que porta fins al Menhir de can Mont (coordenades UTM 31T 504088, 4634692 ETRS89).
Donat a conèixer per Lluís Pallí i Carles Roqué, que el van visitar juntament amb Lluís Esteva i Cruañas l’any 1991 (1), es tracta d’un menhir, possiblement fal·liforme, actualment caigut; amida 2,30 per 0,83 per 0,65 metres i el seu cercle màxim és de 2,37 metres. La base és gairebé circular, de 0,70 per 0,60 metres. En un primer moment es va poder observar l’existència de 50 cassoletes aïllades segures i 10 de dubtoses, situades totes elles en la cara visible del menhir (no sembla que la cara lateral que ara li serveix de base hi hagi cassoletes), però en una revisió posterior efectuada pel Geseart l’any 1995 es varen comptabilitzar 75 cassoletes segures en la seva cara visible i 2 més en la seva base.
Aquests rudimentaris gravats prehistòrics tenen de 3 a 5 centímetres de diàmetre i d’1 a 2 centímetres de profunditat. Tot i que el voltant del monument no ha estat excavat científicament, pel tipus arquitectònic d el monument i per les seves similituds amb altres menhirs de la comarca es pot deduir que va ser construït vers el 4.000-2.500 aC.
Desfarem seguidament el camí que hem fet per arribar fins al menhir i, situats de nou al camí de Can Mont, reprendrem la marxa que ens ha de portar fins a la torre de guaita de Castellbarri. Seguirem el camí, força planer i voltat de brucs, fins a trobar una bifurcació senyalitzada: el camí de l’esquerra ens portarà fins a les restes del poblat de Castellbarri, el camí de la dreta ens menaria cap a la Vall dels molins.
Ja gairebé hi som, però és l’últim cartell indicatiu que trobarem en el camí, que segueix pujant lleugerament fins arribar a un camp abandonat; tot i que no hi ha cap senyal que ho indiqui, en aquest punt hem de tornar a girar a l’esquerra per agafar un altre camí. En no gaire més de cinc minuts, just al punt en què el camí arriba al seu punt més alt per començar la baixada, tindrem a la nostra dreta les restes de la Torre de guaita de Castellbarri (coordenades UTM 31T 503885, 4633703 ETRS89), situada en un lloc estratègic des del qual podem contemplar una vista única de la costa, una postal impressionant a la que només se li pot retreure l’amuntegament indiscriminat d’urbanitzacions construïdes anys enrere.
Un mirador privilegiat, una història confusa i una llegenda
Des d’aquest punt del camí, les restes de l’antiga torre de guaita es distingeixen a la nostra dreta, dalt de tot del cim, mentre que a causa de la vegetació i el pas del temps resulta més difícil situar les restes del poblat ibèric: aproximadament a unes vint passes en direcció sud, seguint l’espadat de roques; a uns deu metres per sota de la torre, l’única part que en resta visible, entre rocs i matolls, són uns trams de muralla.
Descobert per Lluís Barceló Bou durant la dècada de 1930, un dels únics estudis que l’esmenten data de poc després: es tracta d’un article publicat per M. Oliva Prat al núm. 9-10 de la revista Empúries (Museu d’Arqueologia de Catalunya, 1947- 1948). Excavat parcialment a finals de la dècada de 1990 per Jordi Caravaca i Delclós, que va concloure que “podria haver estat un dels més importants, al costat del de Castell a Palamós, dels poblats litorals del Baix Empordà en el moment de transició entre el món ibèric i el món romà” (2) ha estat objecte durant anys de l’atac de buscadors de troballes arqueològiques i es podria dir que té la consideració de jaciment arqueològic maleït: com senyala Daniel Punseti, des de l’any 1995 no s’hi ha realitzat cap més intervenció, ni tan sols tasques de neteja o consolidació (3).
La història de la torre de guaita resulta igualment fosca: “Malgrat que s’ha afirmat que aquest castell fou donat pels monjos de Sant Feliu de Guíxols als senyors de Fenals al segle XII, i que el 1106 es fa referència a un enigmàtic castell de Barres, l’única notícia que l’esmenta és de l’any 1058. En la venda d’un alou situat a Rifred, a la vall de Calonge i parròquia de Sant Martí, es fa constar que la propietat limitava a ponent amb el castell Barre (…) Si tenim en compte que el 1058 apareix com un límit, és lícit pensar que podria tractar-se d’un simple topònim i que el terme castell no ha d’indicar, forçosament l’existència d’una fortalesa medieval”.
Tot i que domina el pas natural entre la Selva i el Baix Empordà pel pas dels Molins, tampoc hi ha constància a la seva pervivència en època medieval com a torre de guaita (4). Les restes que han arribat fins als nostres dies, força malmeses, són les d’un edifici de planta rectangular de 10 metres de longitud i una amplada de 7,15 metres; el gruix dels murs, ben robustos, oscil·la entre els 1,70 i els 1,90 metres, mentre que l’alçada màxima actual no arriba als 2 metres. La construcció és feta a base de pedres de granit, desbastades i lligades amb un morter de calç; els enderrocs de l’interior i de la seva base en fan difícil la datació: l’opinió generalitzada es que es tracta d’una edificació del segle XI o XII, tot i que no seria estrany que hagués estat aixecada sobre una construcció anterior, possiblement romana. Al seu voltant, més enllà del poblat ibèric, no hi ha vestigis que permetin especular amb l’existència d’altres edificacions de la mateixa època. La torre de guaita compta, en tot cas, amb la seva pròpia llegenda, que explica que en una de les parets de la torre hi hauria hagut grosses anelles de ferro a les que s’haurien amarrat els vaixells quan el nivell del mar hauria estat gairebé 300 metres per sobre del seu nivell actual.
Notes:
1.- PALLÍ, Lluís; i ROQUÉ, Carles (1991): “Un nou monument megalític a Calonge: el menhir del Mas Mont”, al volum 10 dels Estudis del Baix Empordà, Sant Feliu de Guíxols.
2.- “Memòria d’excavació. Castellbarri” (http://calaix.gencat.cat/handle/10687/8270).
3.- “El poblat ibèric de Castellbarri de Calonge”, a la Revista del Baix Empordà núm. 25 (juny-setembre de 2009), pàgs. 37-40.
4.- Joan Badia Homs, “Castellbarri” a Catalunya romànica VIII- L’empordà I, Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1989, pàg. 185.
Recorregut: 6 quilòmetres.
Temps aproximat: 120 minuts (anada i tornada).
Dificultat: Baixa-mitjana (més de la meitat del recorregut transcorre per camins en no massa bon estat i de fort pendent, sobretot el tram anterior a Can Mont).
Variants:
1) Restes del mas de Can Margarit de Dalt, completament enrunat, i Mirador de la Creu del Castellar (2 quilòmetres anada i tornada; aprox. 40 minuts més): des de la cruïlla on hem trobat la primera indicació, amb un camí en similars condicions al de Castellbarri però, a excepció del primer tram, una mica més planer, amb possibilitat d’arribar fins a Calonge (camí senyalitzat, uns 40 minuts de baixada amb notable desnivell). Des del mirador es pot gaudir d’una vista privilegiada de Calonge i també de Can Mont i del cim Castellbarri.
2) Vall dels Molins: recorregut pels principals molins de la vall de Calonge i la carretera de Romanyà (Mas Ambrós, Molí de les roques, Molí cremat, Molí d’en Lluis i Molí de Mesamunt), des de la bifurcació esmentada en el text (camí senyalitzat, aproximadament una hora més d’anada i una altra de tornada).
