Per Pau Roig
A la part alta del Puig de la Cova de Llofriu (també anomenat Puig Granell o Puig Rosó), a aproximadament 200 metres sobre el nivell del mar, s’hi amaguen un possible paradolmen –anomenat Cova del Mas Estela, que tot i el seu nom no és massa a prop de la casa pairal del mateix nom– i un bloc de pedra natural que fins no fa massa temps es creia que podia ser un menhir d’època prehistòrica. És un paratge emboscat i encara força verge, situat al bell mig dels primers contraforts de les Gavarres en el seu camí natural cap al mar i amb una vista privilegiada de bona part de la plana de l’Empordanet.
Per començar la nostra ruta ens dirigirem en cotxe a Llofriu per la carretera C-66, que abandonarem per travessar el poble i seguir endavant pel carrer Puig Monturiol, que aviat es converteix en una pista de terra en força bon estat. Sense abandonar aquest camí en cap moment aviat trobarem, a la nostra dreta, el cartell que indica el camí de Fitor, punt on podrem deixar el cotxe.
Caminarem en direcció a Fitor aproximadament uns 800 metres amb un pendent progressivament pronunciat, fins trobar, de nou a la nostra dreta, una pista que s’enfila amunt cap a les Gavarres amb el segon cartell indicatiu del camí de Fitor. Seguirem aquesta pista aproximadament uns 500 metres fins descobrir, una mica amagat a la nostra dreta, un petit corriol que baixa cap al bosc. Haurem d’avançar uns dos cents metres per aquest corriol, força estret i en no massa bon estat –tot i que una mica més endavant es converteix en una pista més ampla i espaiosa– fins veure, també a la dreta, un corriol encara més estret i amb prou feines visible marcat amb una improvisada pila de pedres.
El fals menhir (coordenades UTM 31T 509981, 4642347) i el paradolmen del Mas Estela (coordenades UTM 31T 509948, 4642314 ETRS89) es troben aproximadament a uns cinquanta metres dins del bosc, separats entre ells per poc més d’una vintena de metres.
Una excavació fallida i un menhir que no ho és
Segons expliquen Xavier Rocas i Carles Roqué, la Cova del Mas Estela va ser descoberta per Joan Badia i Homs i Albert Recasens l’any 1966 i excavada per Lluís Esteva i Cruañas l’any següent. La intervenció, però, no va obtenir els resultats desitjats, ja que no va permetre documentar cap nivell de sedimentació ni cap tipus de material arqueològic, probablement a causa de l’ús posterior de la cova (i possible abric sepulcral) com a barraca o refugi de bosquetans.
Malgrat que el propi Esteva el va considerar un sepulcre d’autenticitat improbable, l’element es troba incorporat en el Pla especial de protecció i intervenció del patrimoni històric de Palafrugell (PEPIPHP) com a unitat arqueològica i declarat Bé Cultural d’Interès Local (BCIL). El conjunt consta de sis blocs de pedra corniana micàcia i de geometria irregular, al que s’hi ha d’afegir un bloc del mateix material que fa de coberta i que, a diferència de la resta, podria haver estat col·locat al seu lloc actual de forma artificial, per la mà de l’home. Medeix 1’5 metres de llarg per 1’35 d’ample i 0’65 de gruix.
Aproximadament a uns set metres al nord del paradolmen el mateix Esteva i Cruañas va localitzar tres cassoletes gravades en un aflorament natural de pedra, de les quals en va considerar una com a clarament artificial i les altres dues com a dubtoses. Estudis posteriors efectuats per Carles Roqué van concloure que, d’aquestes dues, una era natural i l’altra artificial, però no pas d’època prehistòrica. Pel que fa al suposat menhir, localitzat a uns 25 metres al nord-oest de la Cova del Mas Estela, no es tracta de cap pedra dreta o clavada, sinó que forma part d’un aflorament natural.
Recorregut: Distància: 3 quilòmetres i 100 metres aproximadament.
Temps aproximat: 75 minuts (anada i tornada).
Dificultat: Mitjana-baixa. La part del recorregut que segueix el camí de Fitor està ben senyalitzada, no així el dos successius corriols que porten fins al fals menhir i al paradolmen. Exceptuant aquests dos senders dins el bosc, la pista es troba en força bon estat, si bé presenta algun tros amb força pedres i alguns esvorancs provocats per la pluja i acumula en total un desnivell superior als 120 metres.
Bibliografia bàsica:
- AA.VV.: Llofriu. Quaderns de Palafrugell nº 22, Ajuntament de Palafrugell, 2013.
- ROCAS, Xavier, i ROQUÉ, Carles: “Monuments megalítics i utillatge lític polimentat del terme municipal de Palafrugell” al número 33 dels Estudis del Baix Empordà, Sant Feliu de Guíxols, 2014.
