Pau Roig
A mitja hora a peu, tant si es ve de Palamós com de Sant Antoni de Calonge o de Calonge, sobre un petit turó al bell mig de la urbanització que duu el seu mateix nom, el menhir i el dolmen de Puig Ses Forques constitueixen un dels conjunts megalítics més importants del Baix Empordà. Malgrat la seva proximitat a les cases –s’hi pot arribar perfectament en cotxe a través de carrers asfaltats, sense haver d’agafar inhòspites pistes de muntanya–, resta encara força desconegut, tot i que el fet que no hi hagi cap cartell a peu de la carretera vella de Calonge que indiqui la seva ubicació possiblement hi tingui alguna cosa a veure. El cas de l’ermita de Sant Daniel és encara pitjor, atrapada des de fa massa temps en un lamentable estat d’abandó.
Per començar la nostra ruta ens dirigirem en cotxe fins a Palamós i aparcarem el vehicle al pàrquing de la Piscina Mancomunada de Palamós, Calonge i Vall-llobrega. Des d’aquest punt continuarem a peu pel carrer Verge de Núria i passarem just pel costat de les restes de l’anomenada Terrisseria del Collet Est, que formava part de la vil·la Romana del Collet: des dels últims treballs d’estudi i consolidació, efectuats el 2004, roman tancada per una reixa metàl·lica en un deplorable estat d’oblit esperant que algun dia l’administració –i també els propietaris dels terrenys– es dignin a estudiar-la i a restaurar-la com es mereix, condicionant-la per la visita (1).
Caminarem en direcció a Calonge durant poc més de dos cents metres, fins arribar a la urbanització Puig Ses Forques; allà ens desviarem a la dreta i pujarem uns 350m per l’avinguda Mont-ras fins arribar a la parcel·la número 37, una franja de terreny sense edificar en la qual trobarem el primer punt d’interès de la nostra excursió: la Barraca de n’Oller (coordenades UTM 31T 509082, 4633911 ETRS89).
Identificada i excavada el novembre de 1961 per Pere Caner, Manel Clara i Joan i Miquel Cama, es tracta d’una formació granítica composta per grans blocs caiguts. A la banda nord alguns dels blocs conformen una mena de dolmen natural, amb un espai interior de forma triangular d’uns 2m de llargada per 1m d’amplada i 0,70 d’alçada. A la part davantera hi ha un bloc solt que divideix l’entrada en dues obertures, una encarada al nord-oest i l’altra al nord-est. Durant la seva excavació es va recuperar 1 fragment de ceràmica a mà amb decoració incisa que mostra un motiu de tres ratlles horitzontals i petits traços verticals, amb una cronologia de Neolític Antic-Epicardial (entre el 4.900 i el 4.600 aC.), 8 fragments de ceràmica a mà informes, 1 còdol que presenta traces d’ús en els seus extrems (percussor) i 3 fragments de ceràmica grisa feta a torn. L’espai interior ha estat utilitzat com a barraca en època moderna, fet que ha provocat la remoció del sediment (2).
Vista la barraca, desfarem part del camí que hem fet per l’avinguda Mont-ras i ens desviarem a la dreta vers el carrer Romaní. Uns cinquanta metres més endavant, girarem a la dreta pel carrer Menhir, al final del qual trobarem el corriol que puja fins al menhir de Puig Ses Forques (coordenades UTM 31T 5018959, 4634018 ERTS89) i al dolmen de Puig Ses Forques (coordenades UTM 31T 508966, 4633991 ETRS89).
El topònim de Puig Ses Forques, com el seu propi nom indica, deriva d’una activitat que es duia a terme regularment durant l’edat mitjana, l’ajusticiament públic dels criminals: als punts més elevats de la regió, i com a exemple per a la resta del poble, es penjaven a la forca tots aquells que contravenien el règim imperant i hi estaven exposats fins que els corbs no en deixaven gairebé ni rastre. Molts segles abans, no obstant, el petit turó ja va ser habitat: tant el menhir com el dolmen es poden datar entre el 4.000 i 3.500 aC., i al seu voltant s’hi ha trobat abundants restes materials de la mateixa època. Van ser publicats per primera vegada l’any 1912 per Manuel Cazurro i Ruiz, que va ressenyar en el cas del menhir que es tractava d’un monument caigut: no seria fins el 23 de març de 1958 que Lluís Esteva i Cruañas i alguns amics i col·laboradors el redreçarien, movent-lo alguns metres des de la seva situació original fins a col·locar-lo al lloc més elevat que ocupa en l’actualitat.
Es tracta d’un menhir esteliforme de granit amb 19 cassoletes rituals insculpides i una escotadura a la seva part superior. Està orientat (no originalment) amb perfils nord-oest/sud-oest i amida 2m d’alçada, 1m d’ample i té un gruix de 0,70 metres, constant com el més voluminós de les Gavarres.
El dolmen, per la seva banda, és un sepulcre de corredor de cambra subcircular amb passadís no visible en l’actualitat, fet de grans lloses de granit. Del túmul artificial de tendència circular que hi havia el seu voltant en queden algunes restes, cada dia menys visibles; la seva entrada està orientada al sud-oest i amida interiorment 1,70 metres de llarg per 2 d’ample, amb 1,80 metres d’altura màxima. De les 7 lloses clavades al terra que el formen, 5 es conserven en el seu lloc original: una sisena, la lateral de ponent, reposada per Lluís Esteva i Cruañas, és dubtosa, mentre que la setena, tombada, devia formar part de les parets laterals, si bé la seva profunda implantació en el terreny demostra que devia caure molts anys enrere. A llevant de la cambra hi ha una llosa caiguda amb 2 cassoletes rituals, potser de la mateixa cambra, i a poca distància vers migdia n’hi ha una altra que segurament també pertanyia al monument. Entre els materials arqueològics que s’hi han recuperat destaquen 1 fragment de vas campaniforme, 1 fragment de vas carenat, fragments de ceràmica informes, ossos i dents humanes, ascles de sílex, 17 grans o peces de collar d’esteatita i 1 penjoll de pissarra perforat.
Visitat el conjunt megalític, continuarem el nostre camí. De nou al carrer Menhir, seguirem les senyals verdes i blanques d’una ruta de senderisme local, baixant primer per unes escales de formigó i després per un estret corriol enmig del bosc fins arribar al carrer Basses, tallat a la circulació de cotxes, motos i bicicletes però no pas als vianants. El corriol travessa en aquest punt una petita riera i desemboca de seguida al carrer Sant Daniel, que seguirem fins arribar a una mena de rotonda, just a la confluència amb l’avinguda de Vista Alegre. Des d’aquest punt agafarem el carrer de la Gírgola, a la dreta, i el seguirem uns dos cents metres fins trobar les restes de l’ermita, passat un camp, a la nostra esquerra (coordenades UTM 31T 500000, 4538757 ETRS89).
Una petita ermita amb molta història
L’ermita de Sant Daniel es troba actualment en ruïnes i en un deplorable estat d’abandó si bé, com senyala Jaume Aymar, “quan vers el 1921 la va adquirir Saturní Tena el sostre ja havia caigut”. Abandonada probablement a principis del segle XX –tot i que a les darreries del segle XIX els Dijous Sant s’hi feia el Monument i encara hi pujaven molts veïns de Sant Antoni i de Calonge–, en els anys posteriors va anar passant per diverses mans, enrunant-se progressivament (3). És una construcció humil, bastida amb aparell irregular, d’una sola nau orientada a llevant i rematada per una capçalera semicircular que alguns estudiosos consideren que podria haver servit de torre de defensa. La seva façana és d’una gran simplicitat, amb una petita porta central semicircular de pedra calcària de la que actualment en falta la meitat (en fotografies de la dècada de 1980 encara es podia veure sencera), flanquejada per dues finestres rectangulars amb reixes de ferro. A la part superior hi destaca un senzill ull de bou, i es poden apreciar també restes d’un porxo i del campanar d’espadanya, ja desapareguts.
El mur de llevant fa de mitger amb la casa que hi ha adossada, de construcció una mica posterior però també en estat ruïnós, i el de tramuntana està defensat per dos simples contraforts, entre els que segurament a principis del segle XIX es va bastir una petita sagristia amb un mur de tancament semicircular, una petita finestra quadrada, i una teulada que segueix el coronament dels contraforts. A l’interior del temple, ple de runes i de males herbes, s’aprecia l’arrencament d’una volta apuntada i de la triple creueria que unia la coberta de la nau amb la de l’absis. Els nervis són fets de maó i es veuen restes de l’emblanquinat que els cobria: parteixen d’unes cartel·les esculpides amb rostres de tradició popular; l’existència d’unes altres mènsules senzilles, entrant a mà esquerra, i d’uns festejadors a l’ull de bou fa pensar, a més, en l’existència d’un petit cor. La seva construcció es pot datar entre els segles XVI i XVII, i des del seu davant s’albira una vista impressionant sobre la badia de Palamós i el pla de Calonge, que s’estén entre el mar i les Gavarres.
Notes:
1.- Per més informació, resulta imprescindible la lectura de l’article “La vil·la romana del Collet de Sant Antoni de Calonge” de Lluís Palahí i Josep Burch, al número 56 de la Revista del Baix Empordà, pàgines 10-15.
2.- 1.- Veure ROIG, Pau, i NIELL, Xavier (2017): Dòlmens, coves i menhirs. Monuments megalítics del Baix Empordà, el Gironès i la Selva, Palamós: Edicions de la Revista del Baix Empordà, pàgina 154 i ss.
3.- “L’ermita de Sant Daniel de Calonge”, al volum 3 dels Estudis del Baix Empordà (1984), pàgines 117 i ss (→llegir l’article).
Fitxa:
Recorregut: 3 quilòmetres i 300 metres (anada i tornada).
Temps aproximat: 75 minuts.
Dificultat: Baixa. Passejada que transcorre en la seva major part per carrers asfaltats i amb poc desnivell.
Variants: La mateixa ruta es pot fer des de Sant Antoni de Calonge, seguint l’avinguda dels Països Catalans i girant a la dreta a l’avinguda Puig ses Forques, o des de Calonge, seguint la mateixa avinguda en sentit invers.
Deixa un comentari