Pau Roig
Situada a 90 metres sobre el nivell del mar, sobre una talaia des d’on es divisa una excepcional panoràmica tant de Sant Feliu de Guíxols com de les escarpades costes que s’estenen entre aquesta població i Tossa de Mar, l’ermita de Sant Elm tal i com la podem veure en l’actualitat fou aixecada l’any 1723 –moment en què fou dedicada també a nostra senyora del Bon Viatge– sobre les restes d’una antiga capella construïda el 1452 però destruïda a finals del segle XVII per l’exèrcit francès.
En el mateix emplaçament hi ha documentada des de mitjans del segle XIV l’existència d’una talaia anomenada “Torre de la guàrdia”, des de la qual es vigilava la presència de naus enemigues al litoral. Explica la llegenda que l’any 1908 des del cim de la muntanya de Sant Elm el periodista i escriptor Ferran Agulló Vidal batejà el litoral gironí amb la denominació Costa Brava; de fet, l’any 1963, sota mandat de l’alcalde Joan Puig Admetller, es va erigir un monòlit en record d’aquest fet a la terrassa de l’ermita.
Per començar la nostra ruta ens dirigirem en cotxe fins al centre mateix de Sant Feliu de Guíxols. El camí que porta fins a l’ermita, perfectament indicat i apte també per a fer en cotxe, comença just al final del passeig litoral de la població (carrer de Cristòfol Colom), a l’esquerra de la rotonda situada a la plaça de Sant Pere. Des d’aquest punt, hem de pujar seguint el Passeig de Rius i Calvet, que després es converteix en el Passeig Marítim del President Josep Irla, fins arribar, uns 800 metres més endavant, a la Plaça Pau Casals.
Arribats aquí, val la pena desviar-se uns 100 metres a l’esquerra pel carrer Gaudí fins arribar al mirador conegut amb el nom de “Pageses”, situat al costat de l’Hotel Eden Roc i just al capdamunt de la Punta de Garbí, des de la qual es divisa una vista excepcional d’aquesta part del litoral del Baix Empordà. Vist el mirador, tornarem enrere fins a la Plaça Pau Casals i, des d’allà, seguirem pujant muntanya amunt seguint el carrer Port Salvi durant aproximadament uns 200 metres, fins trobar a la nostra esquerra unes escales que ens portaran fins al carrer Horitzó. Seguirem aquest carrer durant uns 200 metres fins desembocar a l’Avinguda de Sant Elm, moment en què ens hem de desviar novament a l’esquerra fins arribar al Camí de les Penyes. L’ermita de Sant Elm s’alça, majestuosa, encara no a uns 100 metres a la nostra esquerra (coordenades UTM 31T 50.2285, 4.624751 ETRS 89).
Una talaia amb molta història
L’any 1452 l’ermità Jaume Corbera, originari de València, va obtenir permís per erigir de nou la torre de guàrdia que se suposa que des de l’any 1203 presidia la muntanya de Sant Elm, però que en aquella època ja feia molt de temps que estava enrunada, i també per construir al mateix lloc una capella dedicada a Sant Elm (Erasmus en llatí), protector dels mariners i navegants. Explica la tradició que el propòsit d’aixecar el temple en honor d’aquest sant hauria estat un vot personal de Bernat de Torroella, abat del monestir de Sant Feliu de Guíxols entre 1451 i 1453, en sobreviure a una tempesta marítima de retorn d’un viatge a Itàlia. Es tracta, no obstant, d’una notícia impossible de contrastar en l’actualitat, i que cal contextualitzar en les disputes generades posteriorment entre el monestir i els representants de la vila sobre la titularitat de l’ermita: sigui com sigui, el cas és que l’any 1474 ja se celebrava missa a la capella, i en aquesta mateixa època hi fou portada una relíquia del Sant Sudari de Crist, coneguda com a Sant Drap.
Des de la talaia de Sant Elm es va vigilar durant molts anys la presència de naus enemigues al litoral. En cas d’albirar algun indici de perill, es comunicava a la població i als punts de guaita propers mitjançant senyals de fum (fumades) o fogueres (farons), segons fos de dia o de nit. La muntanya es coneixia aleshores com el Castellar, denominació que podria fer pensar en l’existència en el mateix indret d’algun tipus d’element fortificat; sense anar més lluny, un privilegi del rei Pere el Catòlic de l’any 1203, facultava l’abat del monestir de Sant Feliu de Guíxols per aixecar una fortificació al lloc anomenat el Castellar, si bé l’autenticitat d’aquest document ha estat posada en dubte per diversos historiadors.
Des de principis del segle XVI es van anar bastint noves estructures de caràcter defensiu a la capella i torre fins a configurar una imponent fortificació. En arribar el segle XVII, el castell de Sant Elm comptava amb quatre torres –una a cada angle– lligades per una muralla, i una cinquena torre central, a la manera de torre d’homenatge. S’explica també que en temps de conflicte bèl·lic el recinte podia allotjar fins a un centenar d’homes armats, però tant el castell com la capella van ser destruïdes entre 1695 i 1696 per l’exèrcit francès, que havia ocupar Sant Feliu amb motiu de les guerres que mantenien les monarquies de França i Espanya.
Amb el permís de l’abat del Monestir, l’any 1723 l’Ajuntament va reconstruir l’antiga capella i la va dedicar a la Mare de Déu del Carme –Verge del Bon Viatge–, i només tres anys més tard, el 1726, els jurats de la vila van fer el vot de dedicar una festa anual en honor als dos patrons.
L’any 1860, amb la desamortització, la capella passaria a ser propietat de l’Ajuntament i poc després seria venuda a uns particulars. Entre 1922 i 1931, Pere Rius i Calvet va promoure la urbanització de la muntanya i els banys de Sant Elm sota el concepte de ciutat-jardí. L’impuls inicial d’aquesta idea havia estat del seu cunyat, l’empresari jardiner guixolenc Joan Arxer Ferrer. L’any 1918, Rius havia comprat el xalet de can Malionis i els antics banys d’en Baldomero –posteriorment banys de Sant Elm–, que va ampliar i reformar el 1922.
El 25 de juliol de 1929 es va fer la festa d’inauguració de la restauració de l’ermita de Sant Elm, promoguda també per Rius, durant la qual es va fer una processó per pujar les imatges de Sant Elm i de la Verge del Bon Viatge a l’ermita després de la seva benedicció a l’església parroquial. Arran de la restauració de l’edifici, el mateix any 1929 es va publicar el llibre L’ermita de Sant Elm. Notes històriques, escrit per mossèn Lambert Font Gratacós i prologat per l’industrial surer i arqueòleg guixolenc Agustí Casas Vinyas. Malgrat aquests bon auguris, però, l’altar barroc i el museu annex a l’ermita serien destruïts durant la Guerra Civil.
El 12 d’octubre de 1955, el mateix mossèn Llambert Font Gratacós, aleshores arxiver municipal i conservador del museu local, va promoure la festa de l’aplec de la Verge del Bon Viatge en col·laboració amb la Comandància de Marina, un aplec que encara se celebra en l’actualitat i que va servir en un principi per renovar els vots que van fer els jurats de la vila l’any 1726 a la Verge del Bonviatge i Sant Elm i, alhora, recuperar la processó marítima que havien celebrat els descendents dels vuitanta capitans guixolencs que van comandar les seves galeres en la victòria de la batalla de Lepant l’any 1571. El dia escollit per donar lluïment a la festa va ser, precisament, el Dia de la Hispanitat i, des de llavors, s’ha celebrat en aquesta data.
Tal i com ha arribat fins als nostres dies, l’ermita de Sant Elm és una petita capella de planta rectangular amb teulada a dos vessants, de la qual destaquen exteriorment la façana i, a la paret esquerra, uns voluminosos contraforts.
Es va construir combinant la pedra regular dels murs amb les escairades que reforcen els angles de les cantonades i les pedres polides que emmarquen les obertures, tant de les finestres com de la porta. La façana, de gran senzillesa, té una porta central amb alguns esglaons, presidida per dues finestres i un escut de Sant Feliu de Guíxols amb data del 1724, mentre que a la part superior té una petita obertura circular. L’edifici disposa també, a la part dreta de la façana, d’una estança rectangular amb parets poligonals arrodonides, de sostre més baix, que és una ampliació de la nau, així com d’un passadís lateral.
Segons una llegenda no exempta de controvèrsia, la vista impressionant de la costa des d’aquest promontori hauria inspirat l’escriptor Ferran Agulló i Vidal a batejar la costa gironina costa brava. L’11 de setembre de 1908 Lluís Duran i Ventosa havia comparat, en un article del diari La Veu de Catalunya, alguns punts del litoral català amb la Costa Brava de Mallorca. L’endemà, dia 12, Ferran Agulló, tot donant-li resposta en la seva columna diària del mateix periòdic, va tornar a comparar les dues costes i, per primera vegada, va traslladar-ne geogràficament el nom: allà on el dia abans Duran parlava de “la costa catalana de Tordera a França”, Agulló va escriure directament, però en minúscula, “la nostra costa brava”. Tot i això, encara haurien de passar uns quants anys perquè el nom s’acabés imposant fins a convertir-se en una denominació indiscutible.
Recorregut: 1 quilòmetre i 700 metres aproximadament (només anada).
Temps aproximat: 45 minuts (només anada).
Dificultat: Baixa. Camí senyalitzat i sense pèrdua possible, asfaltat en la seva totalitat i amb un desnivell acumulat de 90 metres.
Variants: Per no tornar a fer el mateix recorregut que hem fet a la pujada, la tornada, més curta i directa, es pot fer agafant primer l’Avinguda Sant Elm i després, a l’esquerra, el carrer Sant Elm, que ens durà directament fins a l’Avinguda Juli Garreta, al costat mateix de la Plaça de Sant Pere, punt d’inici de la nostra excursió.
