Les imatges que hem pogut veure de la catàstrofe que va causar la Dana, a través dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials, parlen per sí soles. Però els records de la gent que ho ha sobreviscut seran inesborrables igual com els de les primeres persones que hi van acudir per ajudar.
En Pau Gamundi és un veí de Santa Cristina, que un mes després d’haver estat a la zona zero com a voluntari, encara somia amb el que es va trobar.
Res es podia imaginar que passaria aquest cataclisme quan el dimarts 29 d’octubre, a les 5 de la tarda, l’equip de coordinació del SOS 4X4 rescate de València va comunicar a la resta de companys d’Espanya que plovia molt i que Paiporta començava a patir petites inundacions. En qüestió d’hora i mitja, la situació es va agreujar fins a tal punt que va enviar un segon comunicat informant que la cosa anava a més, “que els carrers semblaven Venècia” i ja va alertar als grups de rescat. Tal com recorda en Pau, a les 8 del vespre, al veure que es tractava d’una catàstrofe, “vam organitzar els vehicles SOS 4X4 de tot Espanya. De Girona vam marxar un comboi de 10 vehicles de rescat amb 15 voluntaris entre sanitaris, tanatopràctics, mecànics… L’endemà entre les 8 i les 10 del matí ja érem sobre terreny”. Explica que hi havia moltes retencions, moltes sirenes i caos. El primer i el segon dia recorda que les carreteres estaven col·lapsades i anaven arribant serveis d’emergència: ADF, Protecció Civil… de tot Espanya. La primera intervenció va ser ajudar a la Guàrdia Civil a obrir pas per deixar els accessos principals lliures de vehicles; amb el pas de la Dana els vehicles van quedar entravessats en els vials. “Trèiem els camions i els cotxes de la via perquè poguessin passar els serveis d’emergència: bombers… Imatges que no havia vist mai. Piles de cotxes, 4-5 cotxes amuntegats amb gent a dins que per desgràcia no varen poder sortir a temps. Semblava un escenari de guerra! Un cop vam tenir oberta l’AP-7 vam obrir l’accés a Paiporta però no hi podien accedir els serveis d’emergència perquè no tenien operatius disponibles. Amb els nostres cotxes preparats portàvem els bombers i personal mèdic al lloc d’actuació; els camions i les ambulàncies no hi podien accedir”. Allà, a Paiporta, hi havia el centre de comandament de la UME i el punt de control de SOS4X4 rescate es va instal·lar als afores de Paiporta, a la Texaco truck. El següent pas de l’exèrcit i dels voluntaris de SOS 4X4 va ser el de socórrer a la gent que va quedar atrapada a les seves cases. “Vam atendre infarts, gent gran amb fractures… Havíem d’entrar als garatges on no sabies què et podries trobar-hi. Cap servei d’emergències està preparat per viure aquestes situacions. Em vaig fer un fart de plorar! Amb els cotxes de SOS4X4 portàvem els ferits amb lliteres fins a les ambulàncies”.
En Pau Gamundi encara té ben present la mirada perduda de les persones i també els robatoris que es perpetraven però sobretot quan van sonar, pels mòbils, les alarmes d’alerta de protecció civil que tornaven a venir fortes pluges. “Tothom va marxar menys el personal de rescat que ens vam quedar treballant. Pell de gallina! Per sort no va ploure tant com s’esperava”.
Durant la seva estada com a voluntari de SOS 4X4, en Pau va viure escenaris molt durs emocionalment, però també recorda bons moments. “Vam rescatar molta gent amb vida. Després de 3 dies encara vam trobar una senyora gran viva! També vam fer retrobaments de gent gran amb les seves famílies i de gossos. Amb la gran quantitat de fang que hi havia, quan caminaves tenies por de trepitjar a algú”. I afegeix: “Va ser un xoc emocional molt fort. Fa uns 10 anys que soc voluntari de SOS 4X4 i que treballo com a sanitari. Quan surts a buscar una persona que s’ha perdut, o qualsevol altra emergència vas mentalitzat però una inundació d’aquestes magnituds…!”. Assegura que no van patir per la seva integritat “el nostre lema és primer la nostra seguretat, si nosaltres prenem mal no podrem ajudar als altres. Som equips que anem preparats, sempre actuem en grup i si veiem que correm perill no intervenim”.
A Mislata, una regidora que es diu Mamen els va habilitar uns llits al pavelló. “A les 12 de la nit anàvem a dormir i a les 5 de la matinada ja teníem l’equip posat, revisió rapida de vehicles i preparats per sortir. No treballàvem de nit pel problema de la delinqüència que hi havia a les nits, principalment, fins que no van arribar les policies de tot Espanya, entre elles les de Sant Feliu, Castell-Platja d’Aro, Calonge…”. També van intervenir en altres pobles del voltant de Paiporta, com Algemesí, Catarroja, etc. Les zones més aïllades estaven abandonades.
Van muntar grups electrògens, treien aigua amb les motobombes que portaven en els cotxes, etc. L’exèrcit i la Guàrdia Civil els demanaven que anessin a llocs on no hi anava ningú. “Anàvem amb un esprais revisant vehicles, comprovant que no hi hagués ningú. La Judit, la nostra companya, es coordinava amb el servei judicial i la Guàrdia Civil i en cas de troballa de gent finada s’evacuava en un lloc tranquil i còmode. Coordinàvem l’operatiu al capó del cotxe a la zona zero. Les 24 hores senties els helicòpters, les sirenes i quan anaves a dormir encara les senties. Vàrem viure tanta tensió, tanta tristesa,… que un mes després encara somio les imatges de la gent. Anàvem amb mascareta i ulleres per protegir-nos de les fortes olors. Els mecànics van reparar 13 rodes de vehicles policials, vam cremar embragues, cabrestants, eslingues,… Vam viure una situació de supervivència”.
En Pau Gamundi, juntament amb la resta de l’equip format per gent de Sant Feliu, Lloret, Vidreres, etc., hi van estar 10 dies i assegura que van viure situacions que no els hagués agradat viure mai. “Veies gent plorant, semblava una guerra!”. Però tampoc s’està de dir “En un carrer tot era desolació i a l’altre costat del carrer la gent estava celebrant el Halloween”. I continua: “Aquesta catàstrofe també pot passar aquí, a Platja d’Aro!”.
SOS 4X4 és un grup de rescat format per voluntaris que no rep subvencions de ningú. En Pau Gamundi, un jove de Santa Cristina de menys de 30 anys, n’és el coordinador de Catalunya juntament amb en Sergio Serra. Després de 10 dies de treball intens, el comboi que va sortir de Girona va tornar amb l’agraïment de l’exèrcit, dels bombers de Múrcia i de la Guàrdia Civil per la feina que va fer. Però no va ser un adéu per sempre, sinó que hi van deixar vehicles i alguns voluntaris hi tornen els caps de setmana per donar un cop de mà. Gràcies, SOS 4X4 per ser-hi sempre i arribar a on els sistemes d’emergències convencionals no hi poden accedir!
