El teatre de Rupià esdevé “La Quim Lecina”

Avui, diumenge 31 de maig, sis anys exactes després de la seva mort, a Rupià s’hi ha inaugurat la Sala de teatre QUIM LECINA.

Per què? Qui era en Quim Lecina? Per què a Rupià?

Pels qui no n’estiguin al cas, en Quim Lecina i Girona fou un enginyer transformat en actor. Amant de la bona música, d’aquella que remou cor i budells i toca el sexe, com han de ser les bones coses de la vida. En Quim era un home intel·ligent d’aquella intel·ligència feréstega però endreçada per les moltes lectures. Primer foren les tècniques i després les que el varen acompanyar fins el darrer alè. Lectures de guions fossin teatre, cinema, televisió, fossin pels teatre de renom com el que ell amb altres companys van fundar – el Teatre Lliure- o teatres de poble sense nom o amb noms genèrics “la Sala”, “el teatre” “l’ateneu”, “la lira. També fou mestre d’actors, i director.

En Quim per allà on passava mirava de sembrar la llavor verinosa -en el millor sentit de la paraula- del goig de l’actuació, del plaer de crear un personatge fins a fer-te’l teu, del joc psicològic que suposa mirar de recrear les emocions escrites per altres o per ell, que a la seva prolífica carrera de tot hi va haver. Podria aquí fer una llista peça a peça de les obres que va representar, que va dirigir o va escriure, la Viquipèdia ho fa millor que jo que me’n deixaria alguna.  Al Quim li agradava la vida, el silenci i la música a parts iguals, Shakespeare i Sagarra, aquell Ibsen que el va fer grandiós a La nit de les Tríbades del Lliure, Erik Satie, la Balanguera i les jotes, la música de La Patum i el saxo de Coleman Hawkins. Llegia, subratllava, traduïa i transformava la poesia per fer que sonés veritat en la veu dels actors i actrius a qui dirigí. Era exigent fins a ratllar la neurosi, li agradava incloure a les obres un punt estripat, si podia incloïa escenes mostrant les parts fosques de tant humans com som, la sexualitat de compravenda, un striptease surrealista, una cançó desafinada. L’objectiu: mostrar la humanitat que ens habita i tantes vegades ens incomoda encarar.

Quan al final dels anys vuitanta decideix anar plegant veles de la vida a Barcelona sense perdre-hi mai el contacte i venir a viure i treballar per terres gironines, compra terra a Rupià amb la seva companya d’aleshores, buscava refugi, tenir la mar a prop i el temps per a reviscolar i posar en solfa – mai millor dit- obres que estiguessin fermament connectades amb la música.

Va fer-se la casa, va canviar de companya i va arrelar del tot i per sempre més a Rupià. Aquí va trobar un poble que va obrir-li portes, un teatre envellit que ha acabat sent el teatre renovat que des d’avui durà el seu nom. Aquí ha format actors i actrius que segueixen l’exemple i ha procurat un espai de creació, de descoberta a un gran nombre de persones de Rupià i pobles propers que hi han fet uns Pastorets ben renovats, han pogut dir Pla, Verdaguer, Palau i Fabra, Pla, Shakespeare, Brossa, Brecht, Molière i tants d’altres. Aquí ha creat els seus monòlegs, aquelles peces per un actor en pell d’algun músic estimat i admirat que voltava pel país acompanyat sempre que podia de músics en directe.

Avui, aquelles persones més properes que se l’han estimat, l’han acompanyat, han après i han gaudit de tots els Quims que l’habitaven, aquells que van rebre’l amb sorpresa, que han acabat atrevint-se a fer de bruixes, de madames, de pagesos, de Macbeth o tocar Satie fent la paròdia justa, amb violoncels i piano de joguina, avui han fet que el mestre fos entre tots els qui hem assistit a l’homenatge. Ben present.

Ha estat sublim, bonic, picant, tendre, un solo de trompeta espectacular, unes llums ben posades, veus a les que caldrà seguir la petja. Avui en Quim de ben segur somreia, amb aquells ullets petits que eren espurna quan alguna cosa li agradava molt i només gosava dibuixar amb els llavis prims, l’agraïment que sentia. Poden estar molt orgullosos tota la gent que hi ha participat, fos dalt l’escenari com en l’atrezzo, el maquillatge, les llums, el so. Heu creat clima, heu fet paleses totes les dèries d’en Lecina amb subtilesa i elegància. L’enhorabona. La direcció d’escena, impecable. No era gens fàcil en una horeta mostrar i fer sentir l’ànima complexa del Quim Lecina i ho heu aconseguit. Músics, bra vo! Cantants quin francès!!! Actors, actrius quina vena tràgica, quina vena còmica, quina veritat amb Pla a la boca. BRINDEM!

Rupià ara és al mapa dels teatre de la petita xarxa que viu del boca-orella, el nom amb el que heu batejat aquesta bombonera us ha de portar nits de glòria. Berta que el seu amor et guardi el record viu. Rupianencs, MOLTA MERDA!!!