Figueres.- L’exposició “Fronteres. Línia de tall” parla del no-sentit de les línies divisòries, del dolor dels murs que ens separen, de la relativitat dels nostres cossos que ben sovint utilitzem com a frontera davant l’altre, dels paisatges de les nostres limitacions i també de les fronteres que el nostre entorn ens imposa.
Siguin quines siguin les seves característiques, les fronteres es poden considerar com a “origen” i “fi” de les identitats i de les relacions, sovint conflictives, que s’estableixen a partir de les línies de tall que generen. La mostra qüestiona aquesta visió simplista de confrontació entre uns i altres, per tal de mirar de trobar punts de comunicació entre persones, i entendre la diversitat com a part d’un conjunt, o conjunts, i no com a allò que s’oposa a l’altre.
L’exposició també pretén reflectir altres fronteres, potser menys evidents, però igual de certes. Les que existeixen dins nostre, generades per nosaltres mateixos, moltes vegades causants de dolor i patiment, i que ens impedeixen relacionar-nos amb l’altre. Les fronteres que sense ser físiques marquen un tret discriminatori, una “mancança” envers el grup al qual pertany.
Per tractar aquestes línies divisòries físiques i mentals, Fina Duran i Jordi Tolosa, comissaris de la mostra, han seleccionat obres de set artistes a partir de diversos formats com el vídeo, la instal·lació, l’escultura o la fotografia. S’acompanya també d’un peça realitzada per Susoespai, que inclou persones que han traspassat fronteres mentals i expressions artístiques que van més enllà de l’exposició.
La selecció d’artistes intenta també superar les línies de gènere tot buscant la paritat en la composició de la mostra.
Les artistes Mireia Sallarés i Núria Güell presenten dues obres que reflexionen sobre el sense sentit de les fronteres creades per l’home. A “Mi visado de modelo” Sallarés presenta una crítica al sistema legal explicant la historia verídica d’una mentira. A “Apàtrida” Güell mostra la inviabilitat de no formar part de les estructures imposades.
Félix Blume a “Iron Memory” mostra el dolor que generen les línies que ens separen. L’obra de Joan Fontcuberta “Semiopolis” mostra paisatges on les fronteres de la llum i la foscor semblen paisatges realitzats amb el mètode Braile. “La carne fluye” de Marina Núñez dilueix les fronteres del nostre propi cos, mentre que l’obra d’Alba Sotorra incideix en la frontera entre les cultures.
Per acabar Marco Noris amb “Territoris impossibles”mostra en dibuixos la línea recorreguda pas a pas de la frontera real que signifiquen els Pirineus.
Pel regidor de cultura i turisme Alfons Martínez “aquesta exposició, en una ciutat de frontera com Figueres, no només ajuda a entendre les fronteres físiques sinó que ens ajuda a reflexionar sobre tot tipus de frontera“.
Deixa un comentari