Un estudi microscòpic de les dents de llet determina que els nadons enterrats en llars iberes van morir per causes naturals i no per pràctiques rituals.
Així ho determina l’anàlisi que han fet investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en col·laboració amb la Universitat de Vic (UVic) i el Sincrotró Alba sobre 45 esquelets de nadons dels nacimientos de Camp de les Lloses (Osona), Olèrdola (Alt Penedès), Puig de Sant Andreu i Illa d’en Reixac (Baix Empordà) i la Fortalesa dels Vilars d’Arbeca (Garrigues), i que corresponden als segles VIII a I a.C.
Els arqueòlegs han descobert enterraments amb restes de nounats que no havien estat cremats situats en àrees destinades a habitatge o producció, sobre els quals s’havia especulat la possibilitat que fossin resultat d’infanticidis o sacrificis rituals. L’estudi publicat a la revista Journal of Archaeological Science aporta ara evidències que els menors van morir principalment per causes naturals i que, per tant, són un reflex de l’elevada mortalitat infantil durant el primer any de vida en el període estudiat.
L’equip de recerca ha aplicat una metodologia innovadora amb l’anàlisi del teixit i la composició química de les dents de llet amb microscòpia òptica. D’aquesta manera han pogut identificar el moment del naixement dels individus i la seva supervivència, així com determinar amb molta precisió l’edat cronològica en el moment de la mort.
Gairebé la meitat dels nadons van morir durant el període perinatal, concretament entre la setmana 27 de gestació i la primera setmana de vida. La gran majoria de les morts perinatals no van sobreviure al moment del naixement, i molts d’aquests nadons van morir a causa de naixements prematurs.
Els investigadors han observat també que de la vintena de nadons que van sobreviure més enllà de la primera setmana de vida, el més longeu només va arribar als 67 dies. De la mateixa manera, en els jaciments estudiats no s’ha identificat cap enterrament d’un infant més enllà dels dos mesos de vida, fet que fa pensar que probablement podria haver obeït a una pràctica cultural d’enterrar en els espais domèstics els nadons que morien en les etapes més primerenques.
