David Pagès i Cassú
Sovint ens arriben notícies, relacionades amb el món educatiu, que no conviden, precisament, a l’optimisme més lluminós, notícies que ens parlen d’alumnes que deixen els estudis, de fracàs escolar, de mitjanes que no han estat les previstes en alguns sabers…
Les aules escolars són un petit univers, un petit món pleníssim de vida on succeeixen moltes vivències, un bon nombre de les quals, afortunadament, són bones i fan possible que, malgrat tot, puguem tenir confiança –sí, confiança i esperança– en un futur millor per a la humanitat. Lamentablement, moltes d’aquestes experiències, força vegades, no surten de les parets de l’aula.
Pensem que és bo que surtin de l’edifici escolar i que es comparteixin. Nosaltres, que portem tres dècades en l’ensenyament, en volem explicar una, de positiva, de les moltes que podríem explicar, i que vivim actualment. En una de les classes hi tenim una vintena d’alumnes que són originaris dels llocs més variats del planeta, la majoria procedents de diferents països d’Àfrica, Amèrica i Àsia. Els impartim llengua catalana.
Cal dir que la llengua és un món que permet dur a la pràctica moltes activitats atractives i engrescadores. Dit això, hi ha dues coses que procurem tenir sempre ben presents. La primera és aquella citació del Mestre Pau Casals que diu el següent: “Tots els homes, siguin d’on siguin, vinguin d’on vinguin, entenen el llenguatge que surt del cor”. La segona, un suggeriment, ben plausible, de molts pedagogs: “Confia en l’alumne. Creu en ell. Transmet-li confiança…”. La creació, entre tots els agents implicats, d’una atmosfera en què tothom es senti bé i es trobi a gust és una qüestió fonamental.
Aquestes dues parets mestres, que cal cuidar cada dia, ens han funcionat i ens funcionen la mar de bé. En podem estar ben segurs. Parets mestres en les quals creiem de manera natural, confiem fermament i que es poden resumir d’aquesta manera: estimar la feina, apreciar els alumnes i tenir una il·lusió real que els arribi de manera senzilla i sincera, la qual cosa no va desvinculada de la cultura de l’esforç i de l’exigència, que són valors irrenunciables. Tot plegat fa que els resultats siguin bons i satisfactoris.
Hi ha una altra cosa a què ens volem referir: el tema de la llengua. Aquests nois i noies viuen a Catalunya i els ha d’arribar, per diferents canals, com n’és, d’important, l’aprenentatge del català, el qual és més –molt més– que un “instrument” de comunicació. I això és tasca de tots plegats.
Tots som professors de català, sí. Els docents, però, hi tenim un paper especial. La cosa important és que els joves –sigui quin sigui el seu origen– percebin que aprendre la llengua pròpia del lloc on vius és una qüestió d’agraïment vers la societat receptora i que el seu aprenentatge suposa una riquesa immensa, ja que posa color a les paraules cohesió, identitat, integració… Alhora que obre portes, afavoreix el coneixement de tots els aspectes del lloc on vius, facilita la relació amb els altres… i t’hi apropa. No cal dir que facilita l’accés al món laboral. Les noves generacions han de veure el català com un element positiu, necessari i portador de molts beneficis. A partir d’aquí és ben evident, per descomptat que sí, que quantes més llengües sàpiguen i puguin utilitzar, millor.
La fórmula que suma “afecte, confiança, continuïtat, esforç, exigència i optimisme” dona sempre molts bons resultats. En l’ensenyament, de manera especial. Les coses s’encomanen. Les bones, també. El que dèiem a l’inici: val la pena compartir les bones experiències.
Deixa un comentari