Calonge.- Avui a les vuit del vespre la Sala Fontova de Calonge acollirà la presentació dels nous números de Revista del Baix Empordà i Empordà Gastronòmic, dedicats respectivament a les “Terrasses i miradors” i “La cuina amb nom de dona”.
L’acte anirà a càrrec d’Esther Reig, informadora turística de l’Ajuntament de Pals, i Montse Molla, enòloga del Mas Molla de Calonge, i en acabar s’oferirà una copa de vi DO Empordà del Celler Mas Geli de Pals.
Terrasses i miradors del Baix Empordà
Malgrat ser especialment reconeguda per les seves platges, la particular orografia del Baix Empordà ha propiciat que, des de temps immemorials, gaudeixi d’una sèrie privilegiada de talaies, terrasses i miradors que ofereixen impressionants vistes del territori, en molts casos estenent-se molt més enllà dels seus estrictes límits geogràfics. El contrast entre la plana –que Josep Pla va batejar amb el nom de l’Empordanet– i els monumentals contraforts de la Serralada Litoral Catalana en el seu descens cap al mar que conformen el massís de les Gavarres, repartit entre vint municipis i amb una extensió propera als 350km² –sense oblidar l’isolat massís del Montgrí o les escarpades muntanyes de Begur–, va propiciar la construcció dels primers monuments megalítics a casa nostra fa més de 3.000 anys en talaies de vistes privilegiades (el conjunt megalític de la Serra de Cals de Fitor, per exemple). A aquests primers dòlmens s’hi afegirien amb el pas dels temps els primers poblats documentats històricament –la majoria en llocs elevats fàcils de defensar, com és el cas de la Plana Basarda o Castellbarri–, i més endavant les primeres torres de guaita i fortaleses, entre les que val la pena anomenar el castell de Begur, que enguany commemora els seu primer mil·lenni d’història.
Malgrat la seva proximitat amb el mar, són nombrosos els cims del Baix Empordà que sobrepassen els 300 metres d’alçada, i en el cas de les Gavarres els sobrepassen de llarg; amb els seus 531 metres, el Puig d’Arques constitueix el sostre de casa nostra, però no és l’únic mirador privilegiat de l’Empordà: el Puig de Son Ric de les muntanyes de Begur (323 metres), el Montplà al massís del Montgrí (gairebé 311 metres), el puig Montagut de Palamós (266 metres) o el Quermany Gros de Pals (227 metres), entre molts d’altres, ofereixen impressionants panoràmiques de la plana i el litoral que s’estén sota els seus peus i, en molts casos, amaguen també històries i llegendes que val la pena conèixer i, en molts casos, recuperar perquè no s’acabin perdent.
Com és habitual, a més, el nou número de Revista del Baix Empordà compta també amb diversos articles independents sobre diferents aspectes de la cultura, la història, la natura, el patrimoni i les tradicions de la nostra comarca, entre els que val la pena destacar “El megalitisme al massís del Montgrí”, de Xavier Niell; “Natura i territori: El moviment ‘Clean Up’, un canvi real?”, de Jaume Ramot; “Els anys daurats del Collet de Sant Antoni de Calonge”, de Marc Lemonche-Coll; “La desamortització i els comuns a Pals”, de Narcís Subirana; o “Algunes notes històriques del Carnaval de Palamós del segle XVIII”, de Gabriel Martín Roig, entre d’altres
La cuina amb nom de dona
Com molt bé escrivia Jaume Fàbrega fa un temps, no fa massa anys era més aviat estrany que els homes cuinessin, i de fet encara ho és en diverses cultures, amb una excepció: la barbacoa o rostit a la brasa sempre és practicada pels homes, si bé aquest probablement sigui l’exemple definitiu del que l’antropòleg Claude Lévi-Strauss anomenà l’exocuina o cuina dels homes, destructiva, poc sana i poc sostenible davant de l’endocuina o cuina de les dones, veritable, sana i sostenible. Aquesta endocuina no és una altra que la que Josep Pla definia com “la nostra vella cuina familiar”, una cuina tradicional basada en els productes de la terra i de temporada que és la única que pot omplir les expectatives del dia a dia i la única que, al final, val la pensa conservar.
Les dones, és evident, han cuinat sempre, però quan la cuina i la gastronomia es van convertir en una activitat intel·lectualment “ben vista” van ser relegades a un segon o tercer pla rere els fogons. Per què si durant mil·lennis ha estat la dona la que s’ha fet càrrec de l’espai domèstic –bàsicament, l’espai de la cuina– quan la cuina ha esdevingut un “art” ha estat monopolitzada pels homes?
Han hagut de passar molts anys perquè figures com Carme Ruscalleda –la primera dona en aconseguir les tres preuades Estrelles Michelin darrere els fogons del restaurant Sant Pau de Sant Pol de Mar (1988-2018)– i més endavant Fina Puigdevall de Les Cols d’Olot (amb dues Estrelles Michelin des de l’any 2010), adquireixin un reconeixement i un estatus que fins aleshores només semblava reservat als homes. Poc a poc alguna cosa s’està movent, i s’està movent amb força, en el món de la cuina i la gastronomia, a tots els nivells. La presentació a Madrid, tot just el gener d’aquest any, de “Mujeres en Gastronomía” (MEG), associació formada per més d’un centenar de dones entre cuineres, caps de sala, sommeliers, productores, artesanes i altres professionals del sector, n’és una bona prova. Aquesta associació pretén cuinar un moviment de canvi a través d’accions i activitats a nivell nacional i internacional i aposta de forma decidida per la visibilitat de la dona en el món de la gastronomia, la igualtat de competències, la valoració del talent a parts iguals i la conciliació familiar.
Iolanda Bustos, xef del restaurant La Calèndula de Regencós, és la vicepresidenta de “Mujeres en Gastronomía”, i una de les cuineres catalanes amb més projecció nacional i internacional del moment. I precisament Bustos va ser l’amfitriona, el passat mes d’abril, de la primera trobada informal de dones cuineres i cellereres de l’Alt i el Baix Empordà realitzada en motiu de la preparació d’Empordà Gastronòmic. Prop d’una vintena de dones de diferents restaurants, cellers, tallers i obradors van participar en la trobada, una xifra que sens dubte s’anirà ampliant en futures trobades i també s’estendrà en forma de col·laboracions i sinèrgies que busquen fer visible a la dona en la gastronomia i col·locar-la en el lloc que veritablement li correspon.
