Ramir Lacasa
Any de bé sia el començat est dia
Ninou és una manera familiar d’anomenar el Cap d’any. És doncs el primer dia de gener.
I aquest nom és l’adaptació al llenguatge popular del terme llatí Anni Novi, Any Nou Al seu torn el mot “any”, prové de la proforma indoeuropea composta at no, període de temps que se’n va. La celebració o festa del dia de Ninou, com en deien els antics del Cap d’any, té un origen que es perd en la part fosca de temps passats. El costum de festejar el Ninou ens ve d’antigues creences i pràctiques que l’església vinculà a hàbits pagans i feu tot tipus de manejos per acabar amb ells. El festeig, celebrat amb xivarri i disbauxa, tenia lloc el Cap d’any, entès no com el final o la culminació de les coses i del propi esser humà, sinó com l’inici d’un nou cicle astronòmic i l’oportuna revitalització personal.
Cal dir, però, que la datació històrica dels anys ha començat en dies i èpoques diferents. La monarquia romana celebrava el principi d’any en el solstici de primavera, el primer dia de març, quan esclatava la vida a la natura i arribava la bonança del clima per emprendre campanyes de guerra. Poc desprès es traslladà al dia 1 de gener, el mes del déu Ianus, una divinitat pagana que tenia dues cares, una mirant al futur i l’altra que mirava al passat i això el facultava per tancar i obrir els anys.
Els primers cristians establiren en un primer moment començar l’any el dia de la Resurrecció de Crist, per a commemorar la Pasqua, la festa més important de la seva fe, però, com que és una celebració lunar i per tant mòbil, van decidir de passar-la al dia de l’Encarnació anno Incarnatione Domini, el 25 de març, i els dies del mes es distribuïen en calendes, nones i idus. La seva celebració coincidia amb la dels pagans que començaven l’any en el mateix mes.
Posteriorment l’orbe cristià per una pietosa conveniència religiosa decidí que l’inici de l’any comencés el mateix dia de Nadal natalis invicti solis, festivitat que desprès de la Pasqua és la més important del calendari cristià. De tal unió es concloïa que la necessària celebració festiva era de joia per commemorar l’arribada del Salvador, i s’utilitzava per a desviar els conversos de les pràctiques supersticioses i sovint idòlatres que el costumari pagà associava amb el començament de l’any.
Va ser el monarca Pere II el Cerimoniós qui feu la gesta, francament agosarada, de dictar molt prematurament una reial ordre, el 16 de desembre de 1350, perquè a partir de llavors la correspondència i els documents oficials es datessin emprant la numeració correlativa dels dies de mes i es suprimís d’una vegada per totes l’antiga formula romana de calendes, nones i idus, que fins llavors havien encapçalat els escrits i que les dates fossin calculades des de la Nativitat de Jesús, en lloc de ser-ho des de l’Encarnació.
Seria més tard, entrat el segle XVI que la festa, havent perdut ja qualsevol traça de les creences originals, es traslladà al primer dia de gener, l’octau desprès del naixement, i dia de la Circumcisió de Crist.
Hem de recuperar del català termes i frases pròpies i abandonar aquelles que estan massa interferides pel castellà. Termes com Ninou o Cap d’Any per a referir-nos al dia 1 de gener; i nit de Nadal i nit de Cap d’Any, per a desterrar les Nit Bona i Nit Vella.
