Ramir Lacasa
Durant la gèlida nit del dimarts 8 de gener de 1822, movent-se en la foscor per no ser vistos, uns desconeguts van abandonar un cistell en el portal de la casa del carrer de la Caritat, on vivia el notari de Palafrugell Mariano Montserrat.
Fins l’endemà de bon matí, quan va començar l’activitat a la casa, no es van adonar del paquet que hi havia davant la porta, quan els plors insistents d’un nounat va alertar la serventa que avançava feina a la cuina. Els gemecs se sentien tan propers que semblaven provenir de dins de la mateixa casa, i eren tan exasperats que no li va costar gens localitzar d’on venien en realitat els sanglots.
De seguida va judicar la noia que es tractava d’un nen que alguna família desesperada havia deixat abandonat durant la nit a les portes d’una casa que sabien benestant i de bons cristians.
–Un altre desgraciat més –va pensar la minyona– Ja he perdut el compte dels que portem.
En un gest que sabia inútil va mirar el carrer ansiosament amunt i avall, com si encara es poguessin veure marxar els inductors d’aquella atrocitat. Però pel carrer, quan encara era fosc, no transitava ni un ànima.
Va entrar el cistell a dins de la casa i de seguida se’n va anar corrent a avisar al seu senyor. Aquest va acudir ràpidament atret pels crists de la noia. Posat ràpidament al corrent del succés va tranquil·litzar la jove i observà detingudament l’exterior del farcell sense dir ni una paraula ni tocar l’embalum, actuant tal i com es creu que han d’actuar els notaris. Desprès d’un temps, més del que empraria qualsevol dels comuns, va treure el nadó del cistell per mirar en l’interior abans de desfer la bressadora amb la que estava embolcallat.
Quan destapà al nadó va veure un paperet que duia subjecte a la faixa, aquell trosset de paper mal escrit i sense firma deia que la nena havia estat batejada aquell mateix dia vuit, i se li havien posat els noms de Maria, Francesca i Teresa.
El notari Montserrat esperà que es fes una hora prudent i es dirigí a la rectoria, on estava segur trobaria el mossèn ja llevat i esmorzat. Un cop el va posar al corrent els dos dugueren la nena a l’hospital de la vila perquè l’observés el metge.
Com que aquell dia el sacerdot havia d’assistir a una noia de catorze anys greument malalta, va acordar que l’endemà la tornaria a batejar subconditione, perquè no estava del tot segur que realment aquella pobreta nena ho estès, malgrat la nota que ho assegurava i donava el detall dels noms eclesiàstics que li havien posat.
El dia deu de gener era dijous, i a primera hora es va celebrar el bateig de la nena. El va oficiar el prevere i domer primer de l’església de Sant Martí, reverend Mateu Bech de Careda, i van ser padrins de bateig els joves germans Teresa Plaja i Antoni Plaja. Durant la cerimònia del sagrament se li van tornar a donar els tres noms que es deia a la nota que tenia el nadó, Maria, Francesca i Teresa.
L’endemà d’haver-la inscrit en el llibre de baptismes local, i en compliment de les lleis vigents, la nena va ser traslladada a càrrec del municipi a l’hospital de Santa Caterina de Girona, on obligatòriament s’acollien tots els nens abandonats de la província.
El que subscriu ha volgut indagar d’on podria procedir el nadó abandonat. Si com es deia, havia estat batejat aquell mateix dia, que era el 8 de gener, el seu registre baptismal figuraria en els llibres parroquials de la diòcesi de Girona, les perquisicions les va dirigir sobre les poblacions properes a la vila de Palafrugell. Fonamentalment en les poblacions del Baix Empordà, Llofriu, Mont-ras, Palamós, Vall-llobrega, La Bisbal, Ultramort, etc.
Així doncs, només cabia la possibilitat de que la nena s’hagués batejat de forma oficial i després hauria estat portada d’incògnit a Palafrugell, deixant-la en el portal de la casa del regidor primer. Si trobava el municipi de procedència, trobaria els pares!
Els familiars del nadó havien viatjat emparant-se en la nit i per tant no procedirien de gaire lluny, a més de què, en qualsevol direcció a tot el voltant existien altres poblacions importants amb institucions socials i hospitalàries adequades per atendre igualment les necessitats de la petita i de la mateixa manera, l’anonimat dels pares.
El desenllaç de la qüestió no es va fer esperar gaire, de fet només hi havien dues poblacions en que s’hagués batejat una nena el dia 8 de gener de 1822, Llofriu i Regencós. Que fos de Llofriu era poc probable, la proximitat i els lligams socials existents amb Palafrugell fa que tothom es conegui, així és que la procedència deuria ser de Regencós.
Efectivament, aquell dia l’ecònom de l’església parroquial de Sant Vicenç de Regencós, Miquel Anglada, va batejar una nena filla de pares incògnits, a qui va posar els noms de Maria, Francesca i Teresa. Per tant Maria havia estat abandonada dos cops, la primera vegada pels propis pares, la segona, per algú altre comissionat pel capellà o l’ajuntament de Regencós, que van pensar que a Palafrugell hi haurien més medis.
