A la vila del Peix Fregit: El patronat d’obreres de Palafrugell

Ramir Lacasa

La caritat és una qualitat virtuosa que forma part intrínseca de l’ADN cristià i que moltes vegades es confon intencionadament amb la solidaritat, però que resulta insòlita i inclús inapropiada en altres cultures i confessions religioses.

El dilluns 11 d’abril de 1910 es va inaugurar a Palafrugell el Patronat d’Obreres, un centre de formació on distingides senyoretes de famílies benestants instruïen les joves obreres cultural i moralment perquè poguessin complir amb “…els seus deures el dia que Déu i la societat les cridés per a ésser honrades i dignes mares de família”.
En aquell temps, principis del segle XX, l’agitació social era molt accentuada, i els idearis socialista i anarquista estaven fortament arrelats entre els obrers de les fàbriques. Els treballadors ja portaven temps associats en organitzacions de classe, i podien freqüentar els seus propis cafès i centres culturals on tenien accés a la cultura i la formació que la dominant societat burgesa no els oferia. Les protestes dels treballadors que desembocaven en una vaga els demostrava que era un bon instrument de lluita i que era l’única acció que els donava una quota de força en les negociacions amb els patrons.
Enfront d’aquesta realitat hi havia el grup constituït per la societat acomodada dels amos i els empresaris, sempre amb l’església del seu costat, i comptant amb la força de l’autoritat, que vetllava pels seus interessos. Aquest col·lectiu intervenia socialment a través de dues vies, amb les formacions polítiques i amb les associacions religioses. Amb els partits conservadors i dretans podien neutralitzar, o si més no enfrontar-se, a les formacions de l’esquerra i amb les organitzacions religioses oferien la gent una alternativa social a les associacions de classe.
El 30 de desembre de 1906 es dissolt la societat Centro de Católicos, una institució que havia estat fundada el 18 de juliol de 1886, i que durant tot aquell temps havia treballat braç a braç amb el Partit Carlí, sense que es definís amb total claredat on estaven els límits d’un i començaven els de l’altre. Aquestes dues organitzacions tenien bandera pròpia, i ningú no s’enganyava quan s’associava a qualsevol de les dues. Però el Patronat d’Obreres que s’inaugurà a Palafrugell el 1910 a instància del rector Mn. Josep Riera amb unes pietoses dames protectores, no era una agrupació al ús com les que ja existien fins aleshores a la població; la visió d’aquesta fundació anava més lluny que cap de les altres, era original, innovadora, i avançada a la seva època. Educant i formant les noies pretenien una intervenció socialitzadora amb una estratègia pensada i dirigida per a inocular l’ideari i les creences petit burgeses directament a la medul·la del moviment obrer, a través de les famílies. Aquesta concepció de l’adoctrinament catòlic de la dona, tornaria uns anys més tard amb la Sección Femenina de Falange Española que funcionà en aquest país entre els anys 1934 i 1977.

El Patronat d’Obreres establí classes nocturnes i tots els dies laborables quan tancaven les fàbriques obrien les portes de les aules, on 104 joves de famílies humils rebien formació.
La premsa amiga deixava ben palesa quina era la finalitat de l’organització malgrat disfressar les intencions reals amb paraules endolcides i ben intencionades. Els diaris conservadors, quan donaven compte de les actuacions i activitats que s’hi feien, parlaven, potser amb excés i tot, de com s’aplegava baix una bandera d’amor i de pau a totes les classes socials, de com la dama d’enlairada posició social, les senyoretes instructores i les joves obreres, joves i velles, pobres i riques, podien estar totes unides en un cèrcol d’amor i fraternitat, ja que deien que del tracte naixia la mútua estimació.
Parlaven de les unes i de les altres, sense poder dissimular qui era qui en el binomi: “distingides senyoretes, convertides en geloses instructores ensenyen a llegir, escriure, cosir i sargir a les obreres i d’aquesta manera son servides les obreres per les senyoretes”. Encomiaven l’obra del Patronat, del qual deien que estava lliure de tot exclusivisme de secta i de tot esperit de bandera i que per això havia de ser lloat per tota persona de bona voluntat, ja que no tenia una altra finalitat que la d’impartir instrucció i educació a les joves obreres.
L’activitat del Patronat va anar minvant a poc a poc per la gradual disminució d’assistentes i, finalment, desprès del Cop d’Estat de Miguel Primo de Rivera es va acabant dissolent l’any 1923.