Ramir Lacasa
En temps passats, entre els vius i els difunts la convivència era una cosa molt més propera del que avui ens podem arribar a imaginar. La mort en tota la seva magnificència era per als nostres ancestres una cosa consubstancial a la pròpia vida i era considerada i tractada de forma natural, sense els tabús ni l’obscurantisme amb els que l’han acabat d’encobrir.
Els cementiris, on tenia lloc el procés de podridura o descomposició dels cadàvers, estaven ubicats en la immensa majoria de poblacions al costat de les esglésies, i a tocar de les cases sense cap més obstacle entremig que no fos el mur que el circuïa, i aquest existia solament com una delimitació entre allò que havia estat consagrat i el que era considerat mundà. Cloent-lo s’impedia també que els animals de carrer entressin en el recinte alterant la serenitat dels morts.
En un capbreu del Monestir de Sant Pere de Galligans de Girona de finals del segle XVII, figura un registre (1) en el que es menciona una curiosa construcció que existia en el primitiu cementiri de l’església de Palafrugell.
D’aquella estructura que el notari va denominar en la seva acta “la Caseta dels Morts”, i que estava emplaçada a redós de l’església de la vila i castell de Palafrugell formant part del fossar, ningú altre l’havia mencionat, i amb el temps va caure en l’oblit, en la majoria de les cròniques només es cita el cementiri de forma general, sense arribar a detallar la seva situació o components i només es mencionava per les possibles confrontacions que aquest tenia amb les cases que el vorejaven.
Antoni Pagès habitava en una casa dins dels murs del castell de Palafrugell. La casa estava situada en la que és actualment Plaça de l’Església, i que en el futur acabaria sent l’habitatge i botiga de l’apotecari Roger i és en l’actualitat seu de l’Arxiu Municipal. L’habitacle pertanyia al Monestir de Sant Pere de Galligans, i pel senyoriu directe que aquest exercia sobre la possessió, Antoni Pagès estava obligat a pagar cada any de cens a l’abat cinc gallines bones i rebedores, en el dia de Nadal.
En la capbrevació que es va fer de les possessions del monestir es descriuen les confrontacions de l’habitatge d’Antoni Pagès, i allà es diu que a la casa s’entrava des de la plaça de l’església; posteriorment els Roger obririen l’entrada principal pel carrer Major, on és ara. A tramuntana a continuació de la plaça confrontava amb el campanar de l’església i després amb el cementiri del castell. A sol ixent diu que afrontava una part amb la casa del cementiri, denominada La “Caseta dels Morts” i part amb la casa de Miquel Ros.
La denominada “Caseta dels Morts” podria tractar-se perfectament d’una llanterna dels morts, construccions aixecades als cementiris que contenien una làmpada encesa en la part més alta de l’edificació destinada a la salvació o guia de les ànimes dels difunts. Existia la creença segons la qual, en el moment de la mort, quan les ànimes abandonen el cos, i perquè no vaguin perdudes pel món, s’havien de guiar de tornada al cementiri i poder romandre en terra consagrada al costat de les despulles dels morts. A la part espiritual de les persones que no es podia enterrar amb el cos se li donava una morada pròpia on poder persistir durant l’eternitat. La Caseta era el refugi on s’estaven les ànimes fins que els hi arribés el judici final.
Les llanternes s’encenien quan havia tingut lloc una defunció en la comunitat i cremava durant uns dies després de l’enterrament del mort, perquè l’ànima del difunt sortís de la foscor del món i trobés el camí de la llum perpètua.
A partir del segle XV s’inicià la decadència d’aquestes construccions i paulatinament són substituïdes per les capelles funeràries que s’edifiquen en la majoria de cementiris, però havent perdut aquella funció original que tenien de refugi espiritual i qualsevol dels atributs originals que les identificaven amb la llanterna, llum i guia de les ànimes.
Quan l’any 1758 s’inicia la construcció de la Capella Fonda de l’església, es fa ocupant l’espai cementirial situat darrere el campanar, moment en que es demolí la “Caseta dels Morts” i la desaparició d’aquesta part del cementiri parroquial. Uns anys més tard, el 1762, s’obrí la porta petita de l’església travessant la base del campanar amb una galeria per a comunicar la Capella Fonda amb l’exterior de l’església.
Notes:
1.- Capbreu a favor del prior del monestir de Sant Pere de Galligans i de Sant Miquel de Cruïlles. 1670, nov. 7 – 1686 abril, 17. Arxiu Històric de Girona.
