A la vila del Peix Fregit: Les lleis de la religió són una invenció dels homes

Ramir Lacasa

El primer dia de març de l’any 1496, va morir de forma natural el mercader Andreu Bruguerol que residia al veïnat del Vilar, una petita barriada situada a ponent del castell i vila de Palafrugell.

Les exèquies eclesiàstiques de la defunció detallaven perfectament el cost de la cerimònia que devia pagar el finat, encara que generalment ho solia sufragar un familiar viu. Les noticies o proclames de la defunció tenien un cost de cinc sous, i a cada un dels capellans que hi participaren, mossèn Fina, mossèn Pau Bonet, mossèn Joan Pla, mossèn Benet Batllia i el sagristà, devia pagar un sou. De sepultura es devien pagar tres sous i tres més de costes, i per les misses que son fill li feu per cada dia de la novenal, dotze sous.
Només uns dies més tard, el 13 de març, va morir madona Caterina. Tenia l’ofici de teixidora, i es va fer córrer la veu que morí desesperada: amb això es volia dir que ella mateixa s’havia llevat la vida, penjant-se.
Resulta del tot impossible saber les raons personals que portaren la Caterina, una dona vídua, a prendre la fatal decisió d’optar per la mort lletja, i sols podem apuntar les condicions socials que es coneixen de l’època en que li va tocar viure, aquell era un temps de grans fams i cícliques epidèmies de pesta que arrabassaren la vida a centenars de persones arreu, desgràcies aquestes a les que cal afegir la doble condició damnosa de la Caterina, la de ser dona i vídua.
Quan algú es suïcidava, eufemísticament es deia que tal o qual persona, sobre tot si es tractava d’una dona, havia mort d’amors o de penúries, però es guardaven molt de no dir que s’havien llevat la vida, donat que en l’època el suïcidi era considerat com un pecat molt greu pel qual es considerava al difunt privat dels seus drets de baptisme.
La secular costum de la cultura cristiana profundament arrelada el la mentalitat medieval impossibilitava que el seu cos reposés en terra sagrada. Hi cabia el recurs de ser enterrada fora del cementiri, en mig del camp, o en un clos, però això també entrava en contradicció amb les creences de l’època, considerada costum pròpia dels infidels, i ser enterrat com un sarraí era com si no s’estès batejat.
A partir del segle VI l’església assimilà el suïcidi al homicidi i es castigà amb la prohibició de les ofrenes durant les exèquies. Segles més tard, l’any 1284, el Sínode de Nimes establiria no solament la prohibició d’exèquies religioses, sinó també la sanció més greu, la prohibició de rebre sepultura en terra consagrada.
Madona Caterina, dona vídua i vivint al veïnat vilar de Palafrugell, va ser privada d’exèquies eclesiàstiques. El prevere de Sant Martí encarregat d’inscriure les defuncions al llibre de finats escrigué,“…i lo seu cos fou llençat en la mar, e per la misericòrdia que la justícia tingué amb son fill, no cremaren lo cos”.

Tags: Baix Empordà, cultura, historia, medieval, missa, Palafrugell, Ramir Lacasa, religió, segle XV, societat, suicidis, tradició

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Notícia anterior
L’Ajuntament de Palafrugell aprova la cessió a CatSalut d’uns terrenys per ampliar el CAP
Notícia següent
Salut començarà a contactar amb les persones que han de rebre la tercera dosi a partir de la setmana que ve

Vols estar informat?

Subscriu-te i rebràs les notícies de l’Empordà gratuïtament al teu correu.

Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Catalunya News

Segueix-nos

Instagram

També us pot interessar

Idiomes