Ramir Lacasa
Durant la regència de Maria Cristina de Borbó (1833-1840), el govern del moderat Evarist Pérez de Castro va impulsar la Llei d’Ajuntaments, que retallava competències municipals i atorgava al govern el dret de nomenar els alcaldes.
Quan la regent va sancionar la llei el 15 de juliol de 1840, es va produir una mobilització popular de protesta que buscava restablir l’ordre vigent de la Constitució de 1837 contra els polítics moderats que governaven, tenint el recolzament de la regent, i havien desnaturalitzat la Constitució utilitzant arbitràriament el poder per a desenvolupant lleis en benefici propi conculcant els drets fonamentals dels governats i el principi de sobirania nacional.
A partir de l’1 de setembre d’aquell any de 1840 van esclatar revoltes progressistes en moltes ciutats i pobles en les quals es van formar “Juntes Revolucionàries” que desafiaven l’autoritat de la Regent. Amb el triomf de la revolució es posà fi a la tutoria de Maria Cristina, i el general Baldomer Espartero assumí la presidència del govern i la regència de la petita Isabel II.
El 12 d’agost de 1841 el nou regent instaurà una condecoració cívica per a tots aquells individus de les Juntes de Govern, Ajuntaments Constitucionals, Milícia Nacional i demes benemèrits ciutadans que van prendre part en el pronunciament del primer de setembre, i entre alguns altres palafrugellencs hi figurava Gerard Bruel Paulàs, mereixedor de tal distinció.
Gerard Bruel no era català. El seu origen era francès, de la vila rural d’Arnac, al departament de Cantal, i malgrat no tenir constància de la data en què va arribar a la població, se sap que era veí a principis de 1842 i que participà en les eleccions de Diputats a Corts i proposta de Senadors de l’any 1843 pel districte electoral de Palafrugell. És possible que ja visqués a la població en el moment del pronunciament de 1840, quan tenia 24 anys. Gerard Bruel tenia un bon comportament cívic i estava considerat un ciutadà exemplar.
Gerard, que tenia l’ofici de calderer i se’l coneixia popularment com “Giralt Calderer”, es casà a Calonge amb Úrsula Barceló Pons el gener de 1842. El jove matrimoni de 26 i 29 anys, respectivament, fixà la seva residència al carrer de Cavallers de Palafrugell, domicili on tenien instal·lat el taller i la llar on naixerien els fills de la parella.
A primers de 1849, Úrsula emmalaltí greument i morí a finals de gener, deixant a l’empara del Gerard tres fills petits, Martí de 6 anys, Gràcia de 4 i Antoni d’1 any.
La següent notícia que es té d’en Gerard és la descripció física donada per les autoritats l’octubre d’aquell any de 1849. La fitxa policial diu que es tractava d’un individu d’estatura baixa, de cara oval amb un color de pell sa, la barba poblada, el cabell de color castany clar, i els ulls del mateix color, nas llarg, i li descrivien una cicatriu a la barba. La força pública ordenava als alcaldes constitucionals, la guàrdia civil i empleats de protecció i seguretat pública la seva busca i captura acusant-lo d’associació criminal per a falsificar moneda en un mas de Llofriu en companyia d’altres individus.
Efectivament, l’acusació era prou clara i deixava entreveure que l’actuació judicial no va ser producte de la casualitat, sinó provocada per una denúncia anònima. Les indagacions judicials emplaçaven en la mateixa causa, a més de Gerard, els germans Chismeil, Francesc i Joan, llauner el primer i calderer el segons, de 33 i 25 anys respectivament, també de nació francesa, nats a la població de Vibert; Manuel Codina, sabater de 28 anys, casat i natural de Figueres, tots quatre residents a Palafrugell i, per últim, Pere Amich, un manyà de 32 anys veí de Torroella de Montgrí.
A tots ells el jutge de La Bisbal els acusava d’associació il·lícita per a encunyar moneda falsa, xavalla catalana, en peces de sis quartos, moneda de velló, a la casa d’en Pere Pagès del poble de Llofriu, masia on es van trobar parts d’una màquina utilitzada a tal fi. Les peces de sis quartos eren monedes molt apreciades per l’ús que es feia d’elles en la vida quotidiana de la gent, i malgrat tenir un valor baix van ser molt falsificades. La rèplica de la moneda era molt difícil d’imitar per l’acabat amb cordó que tenien en el cantell i els gravats amb molt relleu, que requeria una major habilitat i destresa del falsificador amb el burí.
Que se sàpiga, la justícia mai no va arribar a trobar mai els encausats en l’afer de la falsificació de moneda, xavalla catalana, que feien clandestinament tres francesos i dos catalans a Can Pagès de Llofriu.
