Ramir Lacasa
Un dia, del qual la memòria ja no guarda el record, va arribar a l’Empordà un estranger; era un personatge trempat i de tracte agradable. Aquell home era belga, petit d’estatura i tan atapeït de carns que quan anava mudat i s’enfundava la jaqueta el seu aspecte s’arrodonia fins assemblar-se a una pilota de platja.
Era un home afable i tranquil, tenia la cara d’un intens vermell nord europeu, i era fumador de pipa. No coneixia ni una paraula en català i al principi es feia entendre fent signes i gesticulant còmicament amb braços i mans. Aviat, però, començaria a parlar en un idioma que es va inventar. En aquella nova llengua es podien reconèixer traços remots de català salat, reminiscències castellanes i glopades de francès. Aquell idioma l’emprava en les converses fent servir un llenguatge pla, sense cap entonació i naturalment resultava molt difícil entendre.
Era el segon de vuit germans, tots ells nascuts del matrimoni entre Jean François Mettèwieu i Beatrice Appelmans; el nostre home es deia Jean Baptiste, havia nascut a St. Jean Molenbeek, un municipi de la regió de Brusel·les capital, el dia 1 de gener de 1844. Es va casar amb Cecile Ogallo Iriante, nascuda a França el 1844 i nacionalitzada belga. L’any 1870 va néixer una filla del matrimoni a la que van posar el nom de Roselia.
Va arribar a Palafrugell l’any 1885, i des del primer moment se’l va conèixer amb el nom de “Mussiú Jan”. Aquell enginyer mecànic que els descreguts titllaven d’analfabet, perquè deien que quasi no sabia parlar, fou el veritable artífex de la construcció del tren de Flaçà a Palamós.
Les obres del tramvia van començar a executar-se a principis de 1885 i a mitjans del mes d’octubre del mateix any es va enllestir el tram de vies entre Palamós i Palafrugell. A principis de novembre de 1886 arribaren a Flaçà les tres locomotores del tramvia que havien estat fabricades a ciutat belga de Gand, als tallers dels germans Carels. Les màquines era del tipus 030WT de 1000mm d’ample de via, i tenien un pes de 18 tones cadascuna. La locomotora número 1 es va batejar amb el nom de “Torrent”, i la número 3 va rebre el nom de “Flaçà”. Quan per fi s’inaugurà la línia el 23 de març de 1887, “Mussiú Jan” no va voler abandonar l’Empordà: deia que la terra l’havia seduït, però es guardava de dir públicament que era sobretot pels vincles que havia establert amb els seus habitants.
S’establí a Palafrugell amb la seva esposa i filla, i van ser inscrits oficialment al padró d’habitants amb els noms de Juan, Cecilia i Rosalia. Un cop Jean abandonà la companyia del tramvia, obrí un cafè-restaurant prop de l‘estació, al carrer Torroella núm. 1, on també havien establert la residencia familiar.
Jean Mettewie va compaginar la regència del cafè, que de seguida s’omplí d’una concorreguda clientela, amb la direcció d’algunes obres del municipi, com les que va realitzar en la millora i arranjament del carrer de Sant Antoni (carrer Estret), l’estiu de 1894.
Al cafè de “Mussiú Jan”, eren sonades les celebracions jocoses que s’hi celebraven i no menys les vetllades de festa major, on a la fresca de les acàcies que hi havia als voltants de l’estació i davant del restaurant es plaïen els clients, bevent i gaudint de les serenates que el mestre Vilaró interpretava al piano.
Però no tothom li volia bé. L’any 1901 es va veure implicat en una denúncia falsa on se’l va acusar d’haver participat amb d’altres persones en un robatori en la casa del fabricant de taps Melitó Daussà la nit del diumenge 29 d’abril de 1900. A la vista que va tenir lloc en l’Audiència Provincial de Girona, la causa va ser sobreseguda per falta de proves i els càrrecs d’acusació van ser retirats.
El Jean va morir a Palafrugell durant els primers dies de desembre de 1914, als 70 anys d’edat. El seu record i l’establiment que havia muntat van perdurar encara durant llarg temps desprès de la seva mort.
Deixa un comentari