Ramir Lacasa
El dia 29 del mes de desembre de l’any 1720, que era diumenge, fou celebrada a l’església de sant Martí del Castell de Palafrugell la darrera cerimònia de bateig d’aquell any.
Era la d’un nen a qui posaren sis noms, cosa extraordinària, ja que tradicionalment solien ser només tres els noms de baptisme i molt excepcionalment podien arribar a ser quatre, però el sagristà de la parròquia, que era mossèn Cristòfol Alenyà, no es tallà ni un pel a l’hora d’encolomar el reguitzell d’apel·latius al nadó. Va ser en el Concili de Trent que es va limitar el nombre de padrins del neòfit, i amb el nombre de padrins va córrer paral·lelament el nombre de noms de baptisme. Àdhuc avui mateix en dóna un el padrí, un altre la madrina, un altre el capellà o sacerdot que administra el baptisme i, en certs bisbats, un altre la comare o llevadora. Sembla ser que el capellà, per ser aquell el darrer nadó, va voler liquidar els noms dels sants que li havien quedat per posar. Els noms que es relacionen segueixen el mateix ordre en el qual van ser donats al nen, i eren: Antoni, Esteva, Bartomeu, Narcís, Vicenç i Martí. S’ha de reconèixer que no hi ha ni un bocí de puerilitat en els noms, eren molt comuns i curts, i tampoc no es buscava que fossin eufònics o bonics. Tots sis dins de la normalitat més absoluta.
És de suposar que si no van ser els pares de la criatura els autors d’aquell despropòsit numeral, el manyà Pere Pau Bou i l’Elisabet, com a mínim van ser partícips de l’excés des del mateix moment en què el van acceptar. Els padrins es podem exculpar, es fàcil comprovar que no deixaren gaire empremta en la llista de noms; l’únic vestigi que hi trobem és el de la madrina Cecilia Serra, que va voler que hi figurés el nom del seu home Bartomeu Serra, un ferrer que vivia a prop del Portal d’Avall. El padrí de la criatura amb tota seguretat que es va haver de ferir quan es mossegava la llengua, és l’única explicació, perquè amb el seu nom havia per donar molt de sí; es deia Pere Joan Bou, també era manyà, i podia haver dit alguna cosa, però va callar. Ni rastre del seu nom, ni tan sols una part.
Oi que fins aquí vostès i jo podríem estar d’acord?
La placeta era un espai urbà de segona categoria, un eixamplament format per l’encontre de dos carrers que convergien, el de Caritat i el de Sant Antoni; estava tan devaluada que no tenia ni un trist nom amb el que poder-la identificar. Però va ser allà on es va establir un serraller de cognom Bou al qual, per a referir-s’hi, li deien “en Bou de la placeta”, una manera de distingir-lo d’altres Bou de la població com eren en Josep Bou, un treballador que vivia al Vilar, o Antoni Bou de “dins la vila vella”, que era com se’n deia del nucli urbà circumdat per la muralla.
D’aquí ve que la placeta va acabar per identificar-se popularment amb el nom del manyà i així acabessin ambdós per compartir nom. Si en Pere Pau era conegut per “Bou de la Placeta”, aquesta va acabar sent la “Placeta d’en Bou”. I així tots contents.
Dos segles exactament va ser el temps que existí la Placeta d’en Bou, primer va ser l’encontre del carrer del Sol, ara Torres Jonama, que obrí tot l’espai per la banda de ponent, practicant una ferida que desfigurà completament la seva fesomia de plaça. Van passar uns anys fins que la Comissió de Foment de l’ajuntament, el 1920, va idear, argumentant en el seu discurs les llaures del progrés, la prolongació del passeig Torres Jonama per unir-ho amb el carrer Begur, i per a això era necessari travessar la placeta obrint-la pel seu costat de llevant.
Si bé aquesta última coltellada no s’executaria fins a mitjan segle, el 1954, per aquell minúscul espai amb pretensions de plaça, que ja estava ferit de mort, va representar la seva desaparició definitiva.
Es tractava d’una pèrdua inevitable i col·lateral que formava part de l’anhelat progrés.
Doncs maleït sia el progrés!
