Ramir Lacasa
La fonda de La Estrella és un establiment molt antic. Va camí d’acomplir un quart de segle d’existència, i durant el transcurs d’eix temps, han succeït en l’establiment multitud de històries, anècdotes i fets, algun dels quals son coneguts i molts altres que ignorem, s’han perdut en el plecs del temps i no els podrem conèixer mai més. Ningú no els podrà rememorar.
D’aquestes vivències anònimes i un xic fútils tracta la història que us volem relatar ara, de les històries de la gent que quan desapareix perd la identitat, perquè dels altres, els poderosos i nobles, hi han amplies biografies tan carregades d’elogis i mèrits que sembla talment que en aquest mon tot ha estat fet per ells, i naturalment per a la seva comoditat i folgança.
L’onze d’abril de 1888 va ocórrer un fet luctuós en la fonda, un succés que va sacsejar la morigerada i conservadora societat de Palafrugell. En aquells moments el parador, que estava situat en el centre de la vila, era un allotjament modest on paraven els viatjants esporàdics i representants comercials, però on també s’allotjava algun resident de més llarga estada, que en règim de pupil·latge tenien en l’establiment la seva llar.
L’establiment el regentava Antònia Boadella Piferrer, una dona vídua de quaranta anys natural del Pont Major de Girona, a qui ajudava la Dolors, la filla gran de disset anys. Els dos nois, Albert i Manel, de catorze i onze anys encara anaven a estudi.
Entre la fonda i l’estació de tren hi havia una prudencial distancia que l’hostatgeria cobria amb un carruatge propi. D’acord amb els horaris dels trens provinents de Flaçà, una central s’esperava en l’estació per oferir l’hostalatge als viatgers que arribaven a la població. Una imatge habitual era veure tres o quatre cotxes de cavalls al damunt dels quals els cotxers esperaven amb la fusta a punt per portar ràpidament a destí als clients. Les disputes entre els conductors per ocupar la posició més llaminera prop de l’estació eren freqüents i no sempre les raons acabaven amistosament quan entre ells es deslligava l’infern.
Fent l’ofici de cotxer de la fonda treballava un home que havia arribat a la vila feia uns anys. L’individu es deia Josep Prats Maria, i no sabia llegir ni escriure. Natural i veí de la vila de Berga, era fill expòsit de pares incògnits, i havia arribat a Palafrugell l’any 1871, un any abans que no comencés la tercera guerra carlista i cinc abans que se’n obrís la fonda. Tenia vint-i-quatre anys i prou empenta per a guanyar-se la vida en la industriosa població fent qualsevol feina. Al poble se’l coneixia popularment pel sobrenom de Badó de l’esquella.
En un moment o altre va entrar a treballar de criat en la fonda i des de aquell dia es va allotjar en les dependències dels empleats de l’establiment, compaginant les feines domèstiques amb la de xofer.
Va passar el temps i als dies es van succeir les setmanes i a aquestes els mesos, fins que l’estiu de l’any 1887 van començar a anar tant malament les coses, que durant la primavera de l’any següent, un bon dia, després d’haver dinat, com sempre feia, es va retirar a l’habitació i va posar fi a la seva vida, penjant-se d’una biga. Era el dimecres onze d’abril de 1888. Potser va embogir a causa d’un desencant sentimental, o l’addicció als naips el comprometeren amb deutes de joc, o simplement ja estava cansat de viure. Les raons que va tenir aquell home per a prendre tan desesperada determinació es desconeixen. El seu cos va ser enterrat exempt de qualsevol cerimònia eclesiàstica en el cementiri profà de la població.
Un mes després d’aquell desgraciat esdeveniment, la propietària de la fonda va interposar una demanda de judici verbal davant el jutjat municipal, contra els possibles hereus de l’infeliç suïcida, per un import de setanta-dues pessetes, quantitat que el mort li devia per la manutenció del cavall de la seva propietat, i ella havia hagut d’alimentar des del primer dia d’agost de 1887, fins al dia de la denúncia el 15 de maig de 1888. Ningú no va respondre la providència del jutge municipal Eduard de Linares i Delhom, perquè Josep Prats Maria, àlies Badó de l’esquella, natural de la vila de Berga i habitant en la de Palafrugell, de quaranta dos anys d’edat, no tenia cap familiar reconegut en aquest miserable món.
