Ramir Lacasa
El dia 25 de novembre de 1759, Josep Plana, prevere i domer primer de l’església parroquial de Sant Martí del castell de Palafrugell, va obtenir llicència del Vicari General de la diòcesi de Girona, Domènec de Berenguer (1), expedida el dia d’abans, per a celebrar un matrimoni “remissismonitionibus” (2).
La llicència remissismonitionibus era la dispensa de fer les proclames matrimonials dels contraents quan hi havia una causa legítima o una raó d’urgència per a celebrar el sagrament.
Els contraents que tenien tanta pressa per a celebrar noces eren d’una part Joan Tresserra, un jove sabater veí de Torroella de Montgrí, fill legítim i natural del difunt Antoni Tresserra, que havia estat també sabater de la població de Santa Maria de Corcó, del bisbat de Vic, i de Teresa Campajola; i de l’altra part, Caterina Piroig, una noia de vint-i-quatre anys, filla legítima i natural de Martí Piroig, mariner de Palafrugell i de Maria Esteve, àlies “Jacas”, tots dos vivint. Els testimonis dels nuvis, un per cada una de les parts, van donar fe i judicaren conèixer-los bé, testificant que no amagaven cap fet ni raó que impedís aquella celebració.
La vida va transcórrer plàcidament per al nou matrimoni, que es van quedar a viure a Palafrugell, on el Joan havia establert una sabateria, i el dia vint-i-set d’octubre de 1762 va néixer el seu primer fill al qual posaren el nom de l’avi, Martí. Aquella vida tan ben encaminada que havia arribat a construir la feliç família es va torçar nou anys més tard quan un dia, durant l’estiu de 1771, un agutzil de la Santa Inquisició va picar a la porta de casa seva.
La intervenció del Sant Ofici tenia relació amb una denúncia de bigàmia que algun delator havia interposat davant els tribunals de la institució. A l’acusació es deia que en Joan Tresserra estava casat en altra part, i que de tal matrimoni hi havia dues nenes. La inquisició va prendre en Joan i se l’endugué a les presons del Sant Ofici. Confirmada l’acusació, fou inculpat de bigàmia, que era considerat un delicte d’heretgia, i va ser condemnat a la pena de tres anys de galeres, la qual cosa constituïa un càstig sever. Cap altre delicte més, excepte l’heretgia en contra de la religió, era tan durament sancionada com la bigamia.
Notes:
1.- Domènec de Berenguer fou vicari general amb el bisbe Manuel Antonio de Palmero (1756-1774).
2.- La llicència remissimonitionibus s’atorgava els contraents en substitució de les amonestacions, que era un procés que s’allargava molt.
