Pau Roig
El vessant est del massís del Montgrí es caracteritza per l’existència d’una àmplia zona de dunes de característiques particulars, localitzades especialment en el paratge del Coll de les Sorres.
La seva formació té molt a veure amb el vent de tramuntana que al llarg dels anys ha anat portant gran quantitat de sorra des de l’Alt Empordà, si bé a finals del segle XIX es van iniciar els treballs per a la seva fixació amb diverses espècies vegetals: el principal objectiu era impedir el seu avanç, ja que la sorra amenaçava amb envair els masos i els camps de conreu del costat sud del Montgrí. Actualment, aquesta duna continental interior té la forma d’una extensa pineda ideal per passejar durant tot l’any; amb prou feines mitja hora de camí, a més, un sender perfectament senyalitzat permet arribar fàcilment fins a l’ermita de Santa Caterina, gairebé al mateix cor del massís.
Per començar la nostra ruta ens dirigirem en cotxe de Torroella cap a l’Estartit per la carretera GI-641. Abans d’arribar a l’Entitat Municipal Descentralitzada ens desviarem a l’esquerra en direcció a la Urbanització Les Dunes pel carrer (o carretera) que du el seu mateix nom. Es tracta d’una pista asfaltada que voreja i travessa la zona de dunes, una mica estreta però en perfectes condicions (tot i que durant els mesos d’estiu i en moments excepcionals de sequera roman tancada al trànsit rodat).
Després d’uns quatre quilòmetres de recorregut, la pista ens deixarà a l’espaiós pàrquing del Coll de les Sorres, gairebé al costat de l’anomenada Casa de les Dunes (coordenades UTM 31T 512377, 4656246). El mateix recorregut també es pot fer a peu a través d’un corriol senyalitzat a través del bosc que surt del principi de la carretera asfaltada, i que en poc més d’un quilòmetre arriba fins a la Casa de les Dunes.
Construïda entre els anys 1901 i 1902 per acollir un guarda, aquesta construcció és actualment un refugi de muntanya adaptat per a persones amb mobilitat reduïda, cedit l’any 1996 pel Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya a l’Associació MIFAS per un període de trenta anys.
Al costat del mateix pàrquing del Coll de les Sorres, i perfectament senyalitzada amb rètols i amb marques pintades de color verd i blanc, comença un pedregós sender que en aproximadament 1 quilòmetre i 600 metres de recorregut –i amb un desnivell acumulat d’uns dos cents metres– ens durà fins al destí de la nostra excursió: l’ermita de Santa Caterina del Montgrí (coordenades UTM 31T 511119, 4656242).
Les dunes continentals
Les dunes són, en general, ondulacions de sorra que es mouen empeses pel vent; en el cas del vessant est del Massís del Montgrí, l’anomenada duna interior o continental es va formar al golf de Roses i la tramuntana s’encarregava d’anar-la empenyent: “El seu origen és degut a la sorra en suspensió que porten les aigües, la qual prové dels sediments aportats per la Muga i el Fluvià, rius que desemboquen al golf de Roses. Seran, doncs, els temporals els que dipositaran aquesta sorra a la platja. És llavors quan, un cop seca, els vents la transporten cap a l’interior” (1).
L’inici del moviment d’aquestes dunes es deu, amb molta probabilitat, a l’alteració del curs de les aigües del riu Ter impulsada l’any 1302 pel Comte d’Empúries, Ponç Hug. Tot i que el primer toc d’alerta sobre el dany que podien causar a l’agricultura existent a la zona data de 1870, fins al 1896 no començarien els treballs de fixació amb la construcció de contradunes a la zona litoral de Sant Martí d’Empúries. L’any 1902, finalment, Javier de Ferrer es faria càrrec de l’execució del projecte de fixació i repoblació de la zona del Montgrí, treballant sobre unes 20 hectàrees de dunes al sector de l’Horta d’en Reixach, mentre que, el mateix any, Jaume Ferrer Sureda seria nomenat primer guarda de la casa forestal del Coll de les Sorres.
Santa Caterina, “joiell del Montgrí”
El notari reial de Torroella, Andreu Sàbat, explica en un llibre publicat el 1672 que van fundar la capella tres ermitans procedents de Montserrat pels volts del 1390. Els tres religiosos volien servir a Déu en un lloc solitari, apte i suficient, i el rei d’Aragó, amo i senyor de la vila i de la muntanya del Montgrí, els hi va donar part de la muntanya perquè hi fessin una ermita; una veïna de la zona, Caterina Mascaró, també els hi va fer donació d’una peça de terra perquè hi poguessin tenir un hort.
L’any 1405 els ermitans fundadors firmarien amb els cònsols de la Vila una concòrdia per establir la successió i continuïtat en el govern de l’ermita, fet que motivaria en els anys següents la concessió al temple de gràcies i privilegis que el convertirien, ja al segle XVI, en un lloc de culte al qual hi acudia gent devota de tot Catalunya.
L’any 1659 el Consell va determinar que la Universitat prengués santa Caterina com a patrona de la vila, instaurant-se així la festa anual en honor seu. Entre el 1700 i el 1710 tingué lloc, a més, l’ampliació i remodelació del temple, de manera que al segle XVIII “l’ermita va assolir el seu moment més esplendorós i la muntanya s’omplí de romeus i capelletes que marcaven el recorregut a seguir” (2).
Però vindrien temps difícils. Pocs anys després de la desamortització de 1835, l’any 1893 l’edifici es trobava en un estat gairebé ruïnós; aleshores, un fill de Torroella que havia fet fortuna a Cuba, Pere Coll i Rigau, oferí a la corporació municipal ajuda econòmica per salvar l’ermita del perill d’enrunament; així consta en una inscripció situada damunt la portalada d’accés a la capella.
Tal i com ha arribat fins als nostres dies, l’ermita de santa Caterina és el resultat de diferents etapes constructives. Sembla que la més antiga és l’actual nau central de l’església, aixecada a finals del segle XIV / principis del segle XV potser al damunt d’una esglesiola anterior. Aquesta nau estava coberta amb una volta apuntada d’estil gòtic, però en començar la segona fase constructiva, amb l’edificació de les dues naus laterals i el pis superior, va ser escapçada (les voltes i arcuacions nervades que ara llueix són de guix). Les obres més destacades d’ampliació de l’edifici del segle són XVIII, si bé al llarg del segle XIX també s’hi farien algunes intervencions.
La documentació conservada detalla que des de mitjans del segle XVII i fins ben entrat el segle XVIII es va fer un gran esforç per renovar l’arquitectura i la decoració interior de l’ermita, si bé per motius econòmics els treballs no va poder ser encarregats a mestres de primera fila: constitueixen, en tot cas, una mostra altament representativa d’un tipus d’art religiós popular i no massa exigent. És el cas del retaule major, obra de l’escultor Joan Torras (i en segon terme del daurador Félix Pi), un dels pocs mobles de la primera meitat del segle XVIII del Baix Empordà que han arribat sencers i en bon estat fins als nostres dies, però també de l’espectacular programa pictòric que recorre les parets i sostres de la nau principal, des del cor fins al presbiteri, obra de Fernando de Segovia.
Una de les joies més preuades, però, era la imatge gòtica de santa Caterina, molt malmesa el juliol de 1936 i actualment desapareguda. Tallada en pedra del país, probablement va ser obrada en els tallers de Jaume Cascalls, un dels principals representants de l’anomenada “Escola Lleidatana” del segle XIV. La imatge que actualment presideix l’altar és d’alabastre, obra de l’escultor Rafael Solanich (1939).
Notes:
1.- ARBUSÉ, Narcís (2012): A redós del Montgrí, Torroella de Montgrí, Fundació Mascort, pàg. 146.
2-. Veure AA.VV. (2014): L’ermita de Santa Caterina del Montgrí, Torrella de Montgrí, Fundació Mascort, pàg. 21.
Recorregut: 3 quilòmetres i 200 metres aproximadament des de l’aparcament del Coll de les Sorres (uns 5 quilòmetres i mig des de la Urbanització Les Dunes, anada i tornada).
Temps aproximat: 1 hora i mitja (anada i tornada i inclosa la visita a l’ermita de Santa Caterina, oberta els diumenges i festius).
Més informació a: https://ermitadesantacaterina.org/.
Dificultat: Mitjana. El primer tram del camí és planer i transcorre pel mig del bosc, però contrasta amb el fort desnivell i amb l’abundància de pedres soltes del tram final, tant de pujada com de baixada fins a l’ermita (i al revés a la tornada).
