Pau Roig
La història del nucli urbà de S’Agaró, situat entre Platja d’Aro i Sant Feliu de Guíxols, va començar l’any 1916 quan l’industrial gironí Josep Ensesa i Pujadas va comprar un terreny situat a la Punta d’en Pau amb la intenció de construir-hi una casa d’estiueig. L’arquitecte Rafael Masó va ser l’escollit per a l’edificació del xalet, si bé els problemes orogràfics de la propietat van motivar que Ensesa adquirís la parcel·la adjacent. L’empresari es va convertir en amo d’una superfície superior a les seves necessitats, i en aquest moment va néixer la idea de parcel·lar part del terreny i revendre’l, més amb una intenció de procurar-se veïns que no amb finalitats especulatives, aixecant una urbanització d’estiu. Les primeres edificacions es van aixecar a partir de 1924 al voltant de la plaça del Roserar, nucli principal de la urbanització, i després, la construcció va continuar cap al sud-est ocupant la primera línea del litoral. Aquestes primeres residències van ser, durant molt de temps, les que van marcar el conjunt, destinat a l’alta burgesia, amb un estil noucentista, harmònic i integrat en el paisatge. Segons els experts, a més, l’itinerari que conforma el camí de ronda entre la platja de Sant Pol i la platja de Sa Conca, és considerat com un museu geològic a cel obert, motiu pel qual a finals de novembre del 2015 l’Ajuntament de Castell-Platja d’Aro va instal·lar-hi 14 plafons informatius de contingut geològic amb la col·laboració del Centre de Geologia i Cartografia Ambiental de la Universitat de Girona.
Podem començar la nostra ruta des de dos punts diferents, separats aproximadament per 2 quilòmetres i mig: la platja de Sant Pol o la platja de Sa Conca, la primera compartida pels municipis de Castell-Platja d’Aro i Sant Feliu de Guíxols i la segona dins el terme municipal de Castell-Platja d’Aro. La urbanització és privada, i per aquest motiu no s’hi pot accedir amb vehicles particulars; haurem de deixar el nostre cotxe en qualsevol dels aparcaments de les dues platges citades i, a partir d’aquest punt, començar la marxa.
Amb un desnivell acumulat inferior als 50 metres i amb nombrosos trams adaptats per a persones amb mobilitat reduïda, el camí de ronda de S’Agaró és un dels passeigs més bells de tota la costa catalana, ideal per fer tranquil·lament en família i en qualsevol moment de l’any, tot i que durant la temporada alta està molt més concorregut. La ruta, a més, es pot fer més curta o més llarga depenent de les ganes que tinguem de caminar, bé creuant la platja de Sant Pol per anar en direcció a Sant Feliu de Guíxols, bé creuant la platja de Sa Conca per arribar a Platja d’Aro a través del Club Nàutic Port d’Aro.
Una ciutat jardí paradisíaca
El nom de S’Agaró sembla que fa referència a un petit torrent, avui desaparegut, que es trobava a l’extrem occidental de la urbanització i que servia de límit administratiu entre Platja d’Aro i Sant Feliu de Guíxols, tot i que també podria provenir del mot “seguer” o fins i tot dels topònims “Sagar / Sagars / Sagàs”, documentats en un escrit del segle XIV. Al principi, S’Agaró no era més que un conjunt de terrenys erms i rocosos amb algunes zones de pinedes i alguns camps de conreu (sobretot de vinyes i de secà), fins que l’any 1916 l’industrial gironí Josep Ensesa i Pujadas va comprar un terreny situat a la Punta d’en Pau amb la intenció de construir-hi una casa d’estiueig. L’arquitecte Rafael Masó va ser l’escollit per a l’edificació del xalet, i degut als problemes orogràfics de la finca va recomanar a Ensesa que adquirís la parcel·la adjacent per facilitar la construcció. L’esclat de la Primera Guerra Mundial dos anys més tard va fer que s’abandonés momentàniament el projecte, si bé més endavant, degut a la popularitat que estava guanyant la platja i els banys de Sant Pol (annexos a S’Agaró), sense oblidar l’empenta del fill Ensesa, Josep Ensesa i Gubert, i del mateix Masó, van fer que es reprengués.
L’any 1924 Ensesa i Gubert va decidir utilitzar els terrenys del seu pare per edificar una casa d’estiu, la qual va ser encarregada a Masó. Conegut amb el nom de la Senya Blanca, aquest va ser el primer xalet de la urbanització, i poc després Masó va ordenar el terreny preveient un seguit d’espais públics (places, avingudes, escales i equipaments esportius i socials) que s’integrarien amb les parcel·les destinades a xalets. També va millorar els banys amb la inauguració del Restaurant dels Banys l’any 1929, i va transformar dos xalets en l’hostal la Gavina (inaugurat el 1932, tot i que abans ja funcionava com a hotel).
Des dels inicis els promotors del conjunt van tenir molt clara la idea que S’Agaró seria una urbanització destinada al turisme i a l’estiueig de l’alta burgesia, motiu pel qual es van encarregar de fer una gran promoció en diaris i revistes, participant en congressos sobre turisme, organitzant tota mena de selectes activitats d’esbarjo (tornejos de tennis d’alt nivell, concurs hípics, competicions de bowling, regates de vela, concursos de dansa, balls, concerts estivals…) que van convertir la urbanització en lloc de troba d’importants personalitats d’arreu del món. Fins i tot van publicar, a partir de 1935, la Revista de S’Agaró (1). Ensesa i Masó, però, en cap moment van descuidar les activitats de caràcter cultural dirigides a tots els públics o l’obertura de l’Escola de S’Agaró (que només va funcionar durant un curs per l’esclat de la Guerra Civil), iniciatives que enllaçaven amb l’ideal de d’estendre la cultura al poble propi del noucentisme.
Entre les edificacions més destacades del conjunt es poden citar la Senya Blanca, el mateix Hostal de la Gavina, el xalets Domus Nostrum, Ensesa, Faixat, Gorina, Roquet, Graziella, Nurimar, Elimar, Lolimar i Roca Blanca, així com el xalet que l’arquitecte va dissenyar per a ell mateix. Les primeres edificacions van ser les que es van aixecar al voltant de la plaça del Roserar, nucli principal de la urbanització. Després, la construcció va continuar cap al sud-est ocupant la primera línea del litoral; aquestes primeres residències van ser les que durant molt de temps van marcar l’estil del conjunt, un estil noucentista i harmònic. Masó, de fet, va concebre la urbanització com una ciutat jardí, un tipus de ciutat molt valorada pel corrent noucentista, motiu pel qual tots els edificis van comptar amb grans zones enjardinades i la vegetació, amb un gran protagonisme dins del conjunt, va servir també per integrar-la en el paisatge, respectant part de la vegetació existent i utilitzant flora autòctona en el disseny dels jardins. Masó també va respectar la naturalesa del territori i no el va anivellar, aprofitant la seva fisonomia per dotar al conjunt d’una major bellesa: els edificis repeteixen el perfil del terreny, pujant i baixant al mateix ritme que les roques. El Noucentisme defensava un estil nacional, propi, català i modern, però alhora basat en la tradició popular catalana, una idea que Masó va saber plasmar amb l’aprofitament d’elements procedents d’antics masos (sobretot vanos i portes) o en l’ús d’alguns elements i característiques pròpies de les cases rurals, com la distribució del cossos de les residències, la utilització de terracotes i ceràmica, la presència de cobertes a dos aigües o el reforçament de les cantonades amb carreus de pedra.
Una altra característica del moviment era el concepte de l’artista global, que portava als artistes a encarregar-se de tots els detalls de l’obra. Seguint aquesta idea, Masó va dissenyar els edificis, els jardins, els mobles, la decoració interior i exterior, la planificació urbanística, els espais públics, fins i tot es va encarregar dels fullets i cartells de publicitat i va organitzar activitats. L’arquitecte va ser capaç de construir una trentena de xalets i altres establiments sense repetir-se, un fet que encara té més valor si es té en compte que fins aquell moment gairebé no havia construït residències de nova planta. Malgrat aquesta varietat, també va saber dotar la urbanització de coherència a través de la repetició d’elements, de tal manera que les diferents parts van quedar perfectament integrades formant un tot. L’obra arquitectònica es va completar, entre d’altres, amb la presència de la Venus de S’Agaró, obra de Joan Rebull, situada al pati de l’Hostal la Gavina.
Amb la seva mort l’any 1935 i l’esclat de la Guerra Civil espanyola les obres es van aturar i ja no serien represes fins a la dècada de 1940, ara sota la direcció de l’arquitecte Francesc Folguera (1891–1960), autor entre d’altres de l’església de Nostra Senyora de l’Esperança (1941-1943), d’estil neobarroc. Folguera va iniciar també els treballs del Camí de Ronda (que voreja el mar entre zones boscoses), va reformar els jardins de Senya Blanca on va construir la loggia d’estil Brunelleschià que encara avui es pot veure a la finca Ensesa, i també va aixecar més xalets. Adolf Florensa (1889–1968), més tard, continuaria les obres sense apartar-se massa dels cànons establerts pels seus promotors. El 28 de novembre de 1995, transcorreguts més de setanta anys des de la primera edificació, el conjunt seria declarat Bé Cultural d’Interès Nacional.
Un museu geològic a l’aire lliure
A finals de novembre de l’any 2015 l’Ajuntament de Castell-Platja d’Aro va completar la instal·lació de 14 indicadors geològics al camí de ronda de S’Agaró, una iniciativa desenvolupada pel Centre de Geologia i Cartografia Ambiental de la Universitat de Girona amb l’objectiu de donar visibilitat a tram de costa considerat pels estudiosos i els experts com un museu geològic a cel obert. La facilitat d’accés, la manca d’una coberta edàfica i vegetal, i la rica varietat de tipus de roques, estructures i formes de relleu, fan del recorregut un espai idoni per posar en valor aquest patrimoni. Els plafons ofereixen informació que permet contextualitzar i interpretar els materials que s’hi troben, la seva edat i composició, així com els múltiples processos que han intervingut en la seva formació, deformació i transformació. També els elements que configuren el paisatge –cales, caps i platges– i la seva relació amb els materials i les estructures, així com les roques locals i foranes que van ser utilitzades en la construcció del Camí de Ronda. Hi ha vuit plafons principals i sis de complementaris, distribuïts de forma equilibrada per l’itinerari seleccionant l’emplaçament en funció del grau d’accessibilitat i representativitat de l’indret; cadascun conté imatges il·lustratives i informació en català i castellà i un codi QR amb la possibilitat d’accedir als textos en anglès i francès.
Un dels elements més curiosos del camí de ronda és l’anomenat Menhir de Cala Pedrosa, situat just al final de les escales que baixen cap a aquesta petita cala. Segons el geòleg Lluís Pallí, aquesta pedra originalment estava tombada al cim del turonet on hi ha l’església de Nostra Senyora de l’Esperança de S’Agaró, al costat esquerre de les escales mirant cap a l’entrada. En algun moment de les dècades de 1940 o 1950 el contractista d’obres Felip Masó la va traslladar fins al lloc on està situada actualment, la va perforar de dalt a baix per fer-hi passar uns fils elèctrics per dins, la va clavar verticalment i la va convertir en un fanal.
Es tracta d’un possible menhir de granit, d’uns 3,20m d’alçada visible i amb un perímetre de 2,50m a la seva base. Tot i que es troba situat fora del seu emplaçament original, pel tipus arquitectònic que presenta, molt similar a d’altres menhirs de la mateixa comarca, la seva construcció es podria situar a grans trets entre el 4.000-2.500 aC. (2).
Notes:
1.- Els 29 números publicats de la Revista de S’Agaró entre 1935 i 1974 han estat digitalitzats recentment pel Servei de Gestió Documental i Arxiu de l’Ajuntament de Castell-Platja d’Aro amb la col·laboració de l’Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols i la família Ensesa, i es poden consultar lliurement al portal de premsa històrica de la Generalitat de Catalunya (→veure).
2.- Veure ROIG, Pau, i NIELL, Xavier (2017): Dòlmens, coves i menhirs. Monuments megalítics del Baix Empordà, el Gironès i la Selva, Edicions de la Revista del Baix Empordà, Palamós, pàg. 150.
Recorregut: 5 quilòmetres i 200 metres aproximadament (anada i tornada pel mateix camí).
Temps aproximat: 90 minuts.
Dificultat: Baixa. Camí planer, ample, en perfectes condicions i parcialment adaptat per a persones amb mobilitat reduïda. No supera els 50 metres de desnivell acumulat i és ideal per fer en família en qualsevol època de l’any.
