
Pau Roig
La vall de Bell-lloc, situada a cavall dels termes municipals de Calonge, Palamós i Vall-llobrega, constitueix un dels racons més bonics i màgics de les Gavarres marítimes. Antic pas dels traginers que anaven cap a Calonge i la Bisbal d’Empordà, compta amb elements d’un alt valor etnològic (el molí del Mas Xifra, el forn de rajols de mas Antoniet), cultural (el dolmen de Montagut –al cim del Puig del mateix nom, des del qual es divisa una panoràmica extraordinària del litoral de Palamós i Calonge–, el castell de Vila-romà, l’ermita de Santa Maria de Bell-lloc) i enoturístic (el Celler Brugarol). El terrible incendi que es va declarar el 16 de març de l’any 2014 va desfigurar notablement la seva fisonomia i la vegetació tardarà encara molts anys en regenerar-se, si bé en contrapartida el foc va posar al descobert un impressionant llegat megalític –especialment inscultures– inèdit fins aquell moment.
Per començar la nostra ruta ens dirigirem en cotxe cap a Palamós per la C-31; si venim de la Bisbal sortirem de l’autovia a la primera sortida (a la segona si venim de Calonge), i agafarem el Passatge Riera de Bell-lloc seguint les indicacions de Vila-romà i la fàbrica Hutchinson, al costat de la qual podrem deixar el nostre vehicle, molt a prop d’un dels masos més espectaculars de la zona, el Mas de la Pietat (coordenades UTM 31T 500000, 4538757). És un masia fortificada dels segles XVI-XVII amb una torre cilíndrica adossada de 10 metres d’alçada, amb tres plantes i terrat i coronada per set merlets esglaonats amb espitllera al mig. Els diferents nivells estan separats per voltes esfèriques rebaixades de còdols i argamassa comunicats per trapes i també conserva, en perfectes condicions, el matacà de pedra de granit sostingut per mènsules. Declarat Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 1985, el conjunt es troba malauradament en un deplorable estat de ruïna i abandó que fa témer per la seva desaparició.
Una mica més amunt del punt on hem deixat el cotxe comença un sender local perfectament senyalitzat amb pals indicadors i marques verdes i blanques que passa pel costat de la finca municipal de Can Pere Tià, i que en una mica menys de dos quilòmetres de marxa ens portarà fins a l’ermita de Santa Maria de Bell-lloc. Abans d’arribar-hi, però, val molt la pena aturar-se uns minuts per veure tant el molí del Mas Xifra (a tocar del camí a l’esquerra) i, una mica més endavant, passat el molí a mà dreta, el forn de rajols de mas Antoniet.
Situat a la part baixa de la conca de la riera de Bell-lloc, prop dels camps de conreu, i documentat ja l’any 1315, el molí del Mas Xifra (coordenades UTM 31T 509676, 4635947), a vegades erròniament anomenat molí del Mas Antoniet, ha patit diferents episodis d’enrunament i reconstrucció; les restes actuals –ocultes molts anys durant una espessa capa de vegetació fins que diferents tallers realitzats pel Consorci de les Gavarres les van tornar a posar al descobert– són el resultat de les últimes remodelacions del segle XVIII. La bassa complia la funció d’emmagatzemar aigua per garantir el cabal i força suficient per quan el molí havia de moldre; l’aigua passava per sota la primera planta per un forat encara visible, anomenat carcabà. Allà hi havia els mecanismes que, aprofitant la força del pas de l’aigua, feien girar l’eix que, alhora, girava les moles per moldre el gra. Tot el sistema de moltura i sedàs, la farinera, es trobava a la primera planta.
Encara no a uns 300 metres més amunt del molí trobarem el forn de rajols de mas Antoniet (coordenades UTM 31T 509541, 4636234), en un estat de conservació força bo tot i fer ja molts anys que no funciona: es calcula que la última cocció es va fer pels volts de l’any 1940. S’aprecia perfectament la graella, a sota, on per unes entrades es posava la llenya i les feixines per escalfar i coure el fang. A sobre de la graella, els totxos, rajols i altres elements de fang per coure –que s’introduïen a l’interior per les portelles laterals–, es disposaven de manera que afavorissin la circulació de l’escalfor. Un cop carregat el forn, es tapava el sostre i, quan la coberta agafava un determinat color provocat per l’escalfor, volia dir que les peces ja estaven cuites, un procés que durava de 4 a 5 dies. Davant del forn hi havia espai planer amb aigua a prop i un sòl argilós adient per pastar i preparar els rajols, totxos, teules o d’altres elements.
Vistos el molí i el forn seguirem endavant pel mateix camí fins arribar, uns 800 metres més endavant, a l’ermita de Santa Maria de Bell-lloc (coordenades UTM 31T 509070, 4636634). Documentada l’any 1273 en el testament de Pere Alemany, senyor del castell de Vila-romà, és una capella d’una nau amb capçalera carrada, coberta amb volta de 4 trams d’arestes (alguns d’ells decorats amb frescos de Francesc Viladesall del 1868), mentre que darrere de l’altar hi ha un altell al qual s’hi accedeix per dues escales, una a cada costat, per venerar imatge de la Verge. La façana té una porta amb llinda de 1758 sobre la qual hi ha un rosetó, i la coberta és a dos vessants amb un campanar d’espadanya. El costat dret de l’edifici s’allarga amb l’habitatge de l’ermità, construït l’any 1669 amb llicència del bisbe i reformat i ampliat en diferents èpoques.
A partir del 1653 els veïns de Palamós hi venien en processó cada any el dia 7 de setembre en acció de gràcies per haver sortit de la pesta del 1652. En aquella època hi havia una gran devoció a la Verge de Bell-lloc i molts veïns dels pobles del voltant, Vila-romà, Vall-llobrega, Mont-ras, Calonge o Palafrugell participaven –i encara participen– a l’aplec-processó. Les guerres amb els francesos de finals del segle XVII i començaments del XVIII van arruïnar la comarca i la capella va passar uns anys complicats fins a la seva recuperació, el 1758, moment en què es va reconstruir. El 1869, amb la desamortització, el conjunt va ser venut en subhasta a Josep Molla, propietari del mas veí Perearnau, i totes les imatges, ornaments i utensilis van ser traslladats a l’església parroquial de Santa Eugènia de Vila-romà. Hi van romandre fins el 1909, quan es va tornar a obrir la capella amb motiu de la canonització de Sant Josep Oriol, iniciant-se altra vegada el culte i els aplecs.
La família Molla va vendre la propietat l’any 1963 a una societat que a partir de l’any 1972 va començar a posar obstacles a la celebració dels aplecs fins que al 1975 va barrar el pas i va tancar la capella. El bisbat de Girona va declarar la capella de culte públic i diverses instàncies administratives i populars iniciaren diversos processos judicials que culminaren el 1992 amb l’obertura de la capella, el recinte i els camins i la celebració de l’aplec. La casa de l’ermità, mentrestant, s’ha convertit en un establiment hoteler.
Després de visitar l’ermita, seguirem la nostra excursió agafant un petit corriol indicat que comença gairebé davant mateix de la porta d’accés al santuari. Aquesta zona, força afectada primer per la gran nevada que va tenir lloc el 8 de març del 2010 i per l’incendi de quatre anys més tard, mica en mica ha anat recuperant l’aspecte verd i fins a cert punt feréstec que tenia temps enrere: la majoria d’espècies rebroten de soca o d’arrel (brucs, arboços, alzines), o fins i tot del tronc en el cas que l’impacte de les flames no fos massa fort, com és el cas de molts suros. El corriol avança paral·lel a la riera i passa per una antiga pedrera abandonada fins arribar, amb prou feines 300 metres més endavant, a la Font de Bell-lloc (coordenades UTM 31T 508825, 4636555). Suposadament construïda pel prevere Ioseph Collpre l’any 1700 –així ho reflecteix una inscripció al marge superior de l’entrada–, ja hi havia referències anteriors sobre l’existència d’una font en aquest lloc, justament el lloc on es feia l’àpat dels aplecs dedicats a la Mare de Déu de Bell-lloc.

De davant de la font mateix surt un corriol obert arran de l’incendi del 2014 que amb uns 400 metres de marxa en fort pendent ens deixarà davant l’últim punt d’interès de la nostra excursió: el castell de Vila-romà (coordenades UTM 31T 508935, 4636699).
Malgrat que alguns autors daten l’origen de la construcció en èpoques diferents, la primera data documental de la fortalesa és de l’any 1276, quan el bisbe de Girona, Pere de Castellnou, va comprar el castell per 45.000 sous als hereus de Pere Alemany. L’any 1371 Pere III el Cerimoniós l’incorporà a la corona d’Aragó, i sembla que posteriorment també hauria pogut pertànyer al duc de Sessa, senyor del castell de Calonge. La curta i poc esplendorosa vida del castell acabaria el 1812 amb l’ocupació francesa, durant la qual fou volat. Des de llavors els seus murs s’han anat enrunant, i malgrat que entitats com el Club Alpí Palamós hi han realitzat nombroses feines de desbrossament, les tasques de consolidació i restauració del castell –amb notables restes de murs i torres, una circular i tres rectangulars, així com un espectacular mur d’uns 10 metres amb una espitllera i una filera d’opus spicatum– cada dia que passa són una mica més urgents.
Recorregut: 2 quilòmetres i 600 metres aproximadament (només anada).
Temps aproximat: 90 minuts.
Dificultat: Baixa-mitjana. Camí perfectament senyalitzat i sense pèrdua possible, amb un desnivell acumulat inferior als 100 metres però amb alguns trams força pedregosos.
Variants: La ruta admet múltiples variants i possibilitats, la més interessant de les quals segurament sigui la pujada al Puig Montagut, a 266 metres sobre el nivell del mar (només 600 metres de recorregut des del castell de Vila-romà, però amb un desnivell acumulat d’uns 140 metres). Des d’aquest punt es gaudeixen extraordinàries vistes del litoral i també s’hi pot visitar el dolmen del mateix nom, l’única construcció megalítica d’aquest tipus que hi al terme municipal de Palamós. Arran de l’incendi de l’any 2014, però, van sortir a la llum un important conjunt de gravats prehistòrics que han estat estudiats per l’historiador Gabriel Martín Roig i l’arqueòleg de la Universitat de Girona Xavier Niell (→vegeu l’article), i recollits en el llibre Dòlmens, coves i menhirs. Monuments megalítics del Baix Empordà, el Gironès i la Selva, publicat per Edicions de la Revista del Baix Empordà.